Hem quedat al saló de te, al costat de la finestra que dóna a Diputació. Arribo una mica tard, i a recepció m’informen que ella ha arribat una estona abans. Plou. I ella bada mirant la pluja.
El luxós hotel on ens trobem havia estat l’editorial on tots dos vam aprendre a fer els nostres primers llibres. Durant cinc anys, el saló de te on passarem bona part de la tarda havia estat el despatx on ens vam conèixer i, sembla ser, també, qui ho sap del cert, enamorar.
Entro i m’apropo a ella, ens mirem. Li dic, miro de disculpar-me: «Hola, perdona. La pluja. Sento arribar tard.» Es posa dreta, somriu i m’allarga la mà tot dient «Les coses bones es fa esperar. Ho recordes, vlad?... Tarda sí, tarda també, quan arribava de dinar, una mica tard, sempre em rebies amb aquesta frase tan...» Li agafo la mà (la seva pell és agradable), li faig un petó a la mà i a la galta. Continuo la seva frase «...rància. » Se’ns escapa la risa tonta. Riem.
I així, després de set anys tornem a estar junts. En el mateix lloc i en diferents circumstàncies. Enraonem, somriem, ens mirem; intuïm coses l’un de l’altre, ens costa preguntar i esperem pacients que l’altra parli, que l’altre expliqui les coses que no ens atrevim a preguntar (i per què no ens atrevim a preguntar-les?)
El temps ens ha conservat idealitzats en la memòria, i la pluja de febrer cau continua sobre els plàtans de Rambla Catalunya.
Aquest finde dues amigues m’han dut a veure dues pel·lícules.
La primera, Caramel, amb l'Aixa; un film libanès dirigit per Nadine Labaki que fa un retrat descriptiu i gens analític (com quasi sempre: descriure és més fàcil) del que s’hi cou, a un saló de bellesa, en la vida de cinc dones. Pretendre que aquest és un repàs modern i exhaustiu del món àrab occidental és d’un naïf que esborrona. A banda de servir de desfilada de morenasses (cony, que et fan sentir malgirbada!), i que la banda sonora és realment bonica -sí, i la conversa entre mare i filla, a qui acaben de cosir l’himen perquè el seu promès no s'enteri que no és el primer- la peli és d’allò més banal. També en salvaria l’escena en què la més bella entre les belles veu a través d’una peixera la nena del seu amant i s’adona que està fent l’enze a base de bé. Però fillets de déu, quina acceptació del fat, quina plasmació més rala del que diu Touraine: les dones viviu a través de la vostra sexualitat... home, Alain, fàcil no t'ho posen, eh, per viure al marge de, com ho deia la Beauvoir?... l'exterioritat.
Amb la Matri vam veure Atonement (Expiació), la peli que s’endurà uns quants Oscars encara que ningú sabrà ben bé per què. La darrera de Joe Wright, repetint amb l'esquàlida i també enlluernadora Keyra Knightly (la quadratura mandibular de la qual és utòpica i el seu pes, una fal·làcia). El noi també està de bon veure, tot i que li permeten sortir una mica brutot, mentre que ella, fins i tot d’uniforme d'hospital, llueix uns morros com talls de síndria. La meva àvia va ser infermera a la guerra i sempre insistia en l’austeritat del cos d’infermeria. Com sigui, la primera meitat del film és un muntatge esnob, absurdament llarg, amb personatges insidiosos de cartolina, pura fotografia de magazín. La segona part és encara més pretensiosa, amb una insuportable seqüència de deu minuts a la platja de Dunkerque (de fons, una nòria i uns militars cantant a cor com escolanets de Montserrat), la cosa més carregosa i kitsch mai vista. Bé, sí, el final és émouvant, amb els penya-segats de Dover al fons, d’acord. I hi ha alguna escena que és prou bella, val. I que quan veig hospitals de campanya i aquelles dones valentes que recollien trossets de soldats, doncs penso en la meva àvia, i em toca la fibra. Però no en tinc prou. 
Et consideres guapo/guapa?.......els dimecres de set a nou, sí.
Santi,
Pel meu divan han passat molts pacients.
De totes les edats, nacionalitats, professions, temperaments i temperatures emocionals.
Cada cop que en ve un de nou, la meva feina consisteix a escoltar-lo i provocar en ell la necessitat, primer, i les ganes, tot seguit, d'esdevenir bucejador, espeleòleg, miner, del passatge obscur que li barra el pas a l'espectacle commovedor del seu jo profund.
No sóc de pedra, ni maquinal. De vegades m'hi involucro. Ell és allí ajagut, lliurat a mi, a qui transfereix la seva por d'abocar-se a ell mateix. Primer, vestit. Però arriba un dia que deixa la camisa a l'entrada ... a cada sessió es despulla una mica més, fins que queda, miracle, nu del tot. M'emociono, m'hi implico, no ho puc/no ho vull evitar.
I en acabat, poso bé els coixins, apago la cinta de relaxació, torno a casa, i a poc a poc, prenc consciència, jo també, de la meva hidra personal. Sí, la doctora té tants monstres i fantasmes com tots els seus pacients. Amb un avantatge: conec l'hidra, tinc esmolada l'espasa i les nits de lluna plena surto a tallar caps.
Però ell, ell encara està palpant-se amb les mans l'avenc que li escindeix els dos hemisferis.
Dra. Marols
Ni tres, ni reis, ni blanc, ni ros, ni negre. La veritat, el que va passar realment ningú ho sap. I què? Generacions i generacions al llarg del temps han creat la llegenda, el mite, un dels contes més bonics de la història, farcint amb una mica de pa el formatge.
Potser és que no pots acabar l’any sense intentar explicar-te allò que no entenies. Allò que encara no entens. I allò que t’esforces per entendre.
O seguiràs tirant d’anys sense intentar-ho? Vivint per sota de la tela prima que cobreix el llenç de la teva psique?
Fa poc, Diana va dur el seu bessó Apol·lo a voltar pel Parc del Laberint. Volia parlar amb ell dels racons indesxifrables i d’emocions que no solen emergir del llindar preconscient i que tan costa de verbalitzar.
Cal inventar-se les paraules, imprecises primer, abans no en sona l'accent des del fons d'aquell magma o d'aquell llim. Balbucejar, si cal. És el signe de la potència de l'intel·lecte en plena acció constructiva.
Tant Diana com Apol·lo són déus que es mouen amb comoditat pels espais de la ment. Diana és també una deessa d’acció, impulsiva i passional. A diferència d'Apol·lo, que veu les coses amb distància, Diana es confon amb l’objecte d’anàlisi, i per això balbuceja mentre cerca la paraula precisa per al color emocional concret. El seu bessó és una mica més tebi. Viu ancorat en la pròpia idea, com si s’ho mirés des de la barrera, comprenent sense estar del tot implicat. Però... es pot comprehendere, sense estar del tot implicat?
Els bessons fan passes, evitant el llot, entre les parets de xiprer que fan ziga-zaga, i topen amb carrerons sense sortida. Avancen, reculen, tornen a passar pel mateix lloc, que sempre és diferent perquè conforma petits itineraris desiguals. Curiosament, i dins d’un laberint no hi ha forma de preveure-ho si no ets filla de Minos, no en surten fins que les paraules han construït un cert discurs intel·ligible.
He pensat força en aquest vagareig. No va ser claustrofòbic. Més aviat rèiem. Vam parlar del pathos, gràcies al qual, alguns senten intensament. D’altres, més apol·linis, s’ho van mirant i amb fredor sensitiva, donen les gràcies. Què fa que uns tinguin la sang calenta, sentin necessitat, enyor, impuls... i d’altres experimentin un natural distanciament?
Voldria haver acabat l’any tenint-ne una resposta. Avui, 31 de desembre, tinc aquesta:
L’absència d’una figura femenina significativa ha generat buidor en la meitat del ser i allí on s’havia d’haver instal·lat el software Ànima hi ha un enorme esvoranc... Apol·los que viuen en la meitat del que són. I per eludir la vacuïtat, hipertrofien l’altra meitat, la del pare Zeus, que els impulsa en una cursa faustiana: “Et prometo tot allò que llueix, mentre tu deixis, progressivament i quasi imperceptible, de sentir”.
S’acaba l’any i us dono les gràcies a totes, a tots, sense vosaltres no podria entendre el món ni a mi. Continuarem traient capes, essent laberints i eixides, i fent emergir allò que ens farà ser una nova espècie. Aportant Ànima al planeta.
Prometo que la meva us besi a mitjanit.
Lu
Aquest és un post que invita a l'acció. (No faltarà qui el critiqui, que si això perpetua el sistema, que si fem cosetes així per estar tranquils amb la consciència... sí, és veritat en part, però entre no fotre re i fer alguna cosa, trio la segona... o és que els crítics teniu una idea millor, una idea que penseu dur a terme avui o demà? Us escolto...)
L'altre dia vaig comprar un regal a una botiga d'Intermon Oxfam i vaig agafar un fulletó que es diu: Més que un regal.
Consisteix a comprar alguna cosa que en un altre cap del món pot transformar una realitat difícil. Una cabra, gallines, un kit de primers auxilis, el sou d'un professor/a, etc. Cada regal té un preu que, segur que un de nosaltres o en grup, podem assumir.
Us convido enguany a fer l'amic invisible a uns quants quilòmetres de distància.
Aquesta és la minuta:
Tornem de veure la pel·lícula d’animació escrita i dirigida per la iraniana Marjane Satrapi, segons el seu còmic homònim.
N'hem sortit contents i hem coincidit prou en les nostres apreciacions.
Ell ha comentat tots els aspectes tècnics de l’animació: la barreja de 2D i 3D, la simulació ben aconseguida del grafisme del còmic (traç negre gruixut), el fet que al llarg de la pel·lícula el dibuix dels fons està treballat amb degradats de grafit o carbó, generant una atmosfera densa...
Jo he parlat dels aspectes socioculturals. A Persèpolis, la mirada és femenina. Com a dona, et sents protagonista de la història i de la Història, i no una simple comparsa, fent de contrapunt al protagonista masculí. Sabeu que mai em cansaré de dir-les, aquestes coses, i que gràcies a la insistència, les coses canvien per a tots per a millor. Hi ha qui pensa "que pesada", com ho pensaven de les sufragistes. Però mireu, avui no dubtem del dret de vot de ningú. I això no va venir tot sol...
També hem vist què fàcil és que una societat on no estan consolidats els valors democràtics i on no hi ha una profunda alfabetització (que inclou el sentit crític, la ironia, la independència dels media, la diversificació dels instruments de presa de decisions, etc.) pugui passar d'un dia per l'altre a ser pastura de les ombres (ombres que solen respondre a interessos corporatius on potser nosaltres hi estem invertint, sense saber-ho, alguns diners, donant-los poder. Aprofito per fer esment d’aquest punt: mireu on poseu els vostres diners, seguiu la cadena, potser esteu invertint algun cèntim d’euro en un tanc que aixafarà persones i cases a Israel, a l'Irak, a Angola o a Colòmbia).
Recordo una conversa amb el meu amic Isaac, sociòleg lúcid, arran de la peli El pianista. Jo li deia: "com pot ser que d’un dia per a l’altre et casquin una estrella al braç i la duguis com si res?!". Ell contestava que el que sembla intolerable avui, per obra de la coacció i del vistiplau col·lectiu, passa a ser la cosa més normal del món demà; i que els límits del que és admissible es van rebaixant fins que no queda traça d’humanitat... Per tant, hem de fer l’esforç de descodificar el context per entendre els mecanismes que poden manipular la ment fins dur-la a la deshumanització. Així, podrem desarticular aquests mecanismes tan bon punt els detectem abans que actuïn sobre nosaltres.
Això em suggeria Persèpolis.
1. Les dones i els homes hem d’entendre que no hi ha una sola mirada sobre el món: la masculina, i hem de fer l’esforç de: unes, desenvolupar la mirada pròpia; altres, no ocupar l’espai visual per sistema.
2. Ser conscients de què fem amb els nostres diners, investigar les entitats on els dipositem, cada cèntim compta.
3. Estar atents als missatges que ens arriben, al que volen que pensem, a desmuntar qualsevol intent de dinamitar les bases de la convivència (no consumir certs mitjans, escoltar els altres i no deslegitimar les opinions alienes, evitar conductes defensives i victimistes, etc.).
Persèpolis és un gest de transformació. Si els anem sumant...
Lu
Com a observadora del comportament humà, ara em dedico a recollir fal·làcies. Avui exposo aquesta expressió que tan sovint haureu sentit o pronunciat:
No ho faig pels altres, ho faig per mi.
Contextos: anar al gimnàs a hipertrofiar-se, aprimar-se, depilar-se, comprar-se un cotxàs que no hi ha qui l'aparqui, viatjar a les quimbambes i agafar disenteria, posar-se silicona a qualsevol cavitat, tenyir-se...
Ho faig per mi.
Per desmuntar aquesta fal·làcia, el primer que cal considerar és que SOM ÉSSERS SOCIALS. Ja n'hi hauria prou, amb això, però seguiré. Ésser social implica que la nostra autoimatge ve condicionada pel reflex que ens retorna el grup. El reconeixement o rebuig del grup a què pertanyem provoca en nosaltres reaccions adaptatives:
el que faig em reporta premi: ho segueixo fent (encara que faci mal i vagi en contra de la meva natura); el que faig és castigat (simbòlicament o explícitament): ho deixo de fer (encara que fos bo per a mi i sortís dels meus instints).
Amb el temps, i per supervivència, hom mira d'adaptar els seus gustos a les seves accions. Fóra ben bestiota seguir-se depilant i hipertrofiant i creure que no t'agrada fer-ho. Així, ens convencem que allò que fem ens agrada i s'ha acabat el patiment de la contradicció.
I sí, finalment pot ser que un/a hagi après a veure's amb els ulls del grup i realment ja no li agradi ser o fer allò que no és ben acceptat. Al final, no et saps veure sense muscular, sense depilar, sense tenyir, sense aprimar, sense operar, sense cotxàs, sense Vietnam. El preu... tant és. Tot, menys l'ostracisme simbòlic.
Dra. Marols
Passo el meme al Vladimir, a la Maria, a la Cherry, al Pardalet i al Perdedor:
Lu
Aviam com m'ho manego per no fer el paper de postmoderna i no caure en l'esnobisme de signe contrari, però ho he de dir: he trobat Mort a Venècia (la peli) un autèntic bodri.
Començo pel que domino: Mahler hi està ficat amb calçador i força mal gust. Els crescendos del leitmotiv del protagonista no només no vénen "a cuento", sinó que posen la pell de gallina, de l'esfereïment que provoquen. En una mateixa seqüència en què no passa res de res -un primer pla de l'actor, amb un bigotet que recorda l'Aznar-et claven aquell crescendo terrible que sorgeix després d'uns segons de silenci, i et fan fer un salt de la butaca. Quin ensurt!
Com cada any, avui tornaré a llegir-li uns poemes. L’avi m’ho va demanar “deixa’t de flors i porta’m paraules”. Plogui o nevi, al cementiri de Vilassar de Dalt, assegut sota un xiprer semblarà que resi:
Tristes banderes
del crepuscle! Contra elles
sóc porpra viva.
Seré un cor dins la fosca;
porpra de nou amb l’albada.
Carles Riba
Vladimir
Hi ha dies com avui que l’agafaria de la mà i me l’enduria bosc endins. Buscaríem el millor dels roures i treparíem tronc amunt fins a la branca on dorm el mussol banyut. Ens acomodaríem damunt la vànova de l’ocellot i ens extasiaríem davant un panorama del bosc incomparable. I jo li bufaria el borrissol de la nuca i li parlaria de la brisa; li lleparia l’orella i li excitaria formigueigs a la panxa. I fins i tot, fins i tot, si la positura m’ho permetés, li estiraria un pèl negre per dessota la faldilla.
Vladimir
Ben bé no sé com m'he deixat entabanar.
És perquè penso que la vida és massa curta?, o massa intensa?, o que ho vull fer tot i ara?, potser he adoptat literalment allò de "ja dormirem al cel"?
No sé, però tinc son. Fa temps que n'acumulo i em vaig adormint per les cantonades, com avui, que ni m'he esperat a les herbes de la sogra, i m'he entaforat a la butaca reclinable, tapadeta fins el nas amb una manta nova. Cinc minuts o deu, suficients per enamorar-me.
L'he vist ajagut panxa enlaire, en un mig perfil marmori, lliurat a l'hedonisme inconscient de la son.
Quina enveja. El seu abandonament tenia el punt just entre la insolència i l'espontaneïtat.
Gairebé he estat temptada de deixar els meus costums, de començar a fer sistemàticament migdiada. De ficar-me al llit tan bon punt toquin les onze. Permetre que la pila de llibres i d'articles es vinclin i comencin a desbordar-se fins omplir la saleta, trabant la porta, impedint-me el pas.
Però la lluita no és fàcil. Som esclaus del costum, de la nostra moral kantiana. I com a molt, segueixo llegint al tard, quan la nit fa olor d'almesc, desitjant-lo quasi amb dolor i resistint-m'hi, fins que el cos abaltit m'arrossega sota les mantes, quan el qui m'altera els sentits ja és més enllà del plaer.
Potser, subconscientment, espero que s'adormi per robar-li les línies i el clarobscur.
Lu
.jpg)
Mail 1 (Vladimir) 17:05h.
Ei videta, com van les programacions aquestes? He sentit que et trucaven amb pressing i fotaré un cop de puny a la taula (en el millor dels casos) que semblarà que caiguin els fluorescents. Tanta conya per una merda de guies que ni la senyoreta més oca es mirarà. A cagar! Escriu qualsevol cosa, que això bàsicament va al Departament d’Educació.
Em sembla que avui estrangularé a algú-na.
Mail 2 (Lu) 17:10h.
Pressionen amb mandangues. Ara, que a mi me la sua. Que pressionin. Trobo absurd cremar un bon potencial humà i professional amb les putes programacions. Però que no saben escriure, o pensar, aquests professorets, que els hem de péixer amb cullereta?
En fi... avui sopes amb el meu ocell?
Fes-li una mossegada de Miss Jaid al clatell.
Mail 3 (Vladimir) 17:30h.
No t’esveris, no t’esveris, que encara fotarem un pa com unes hòsties. Tira milles, que tot plegat és una merda lligada amb un cordill. Per cert, si tu ets un potencial humà, jo sóc un putancial diví. Que creus que podria demanar per servei? Sigues sincera, va.
Ah! amb l’ocell sopem dijous,
de part teva li mossego els ous.
Mail 4 (Lu) 17:45h.
Vladi, Vladi, no m'esveris, que encara em queden cinc o sis hores de despatx. Jo penso que pots picar alt, sobretot si et descordes el segon botó i exhibeixes els rulls platejats de la pitrera. Amb mi funciona!
(Això sí, tu calla, no diguis res. Rulls i prou.)
Ja deia jo que anava molt esverada. És la gelea. Excés de vitamina B. No pot ser que vagi a córrer i no em cansi, que no tingui son, que pugui treballar quinze o setze hores. He de deixar de prendre'm aquestes ampolletes, crec que m'estan afectant. Ahir mateix, en comptes de jaqueta, em vaig posar una capa fosca que em tapava mitja cara. I en lloc d'anar al centre per la Rambla, ho vaig fer per carrerons solitaris. Em sentia tan forta!, tan immune! Em sembla que vaig trepitjar un home vell que demanava almoina. No sé què m’està passant. Potser menjo massa amanides. Seran les algues? Vaig dir-li a Rémi que no m’esperés despert. Quina energia que em sortia pels dits, no podia controlar-la quan vaig prémer els músculs del seu coll. Ara sé que cal que torni, indefectiblement, a la llet de vaca i deixi la soia. Però és massa tard. Trobaran les meves empremtes als seus cossos. Per fortuna, la meva advocada ja n’està al corrent: al·legarem daltabaix transgènic. He hagut d’assegurar-li que deixaré d'ingerir pròpolis amb equinacea. Quan m’acabi les dues caixes que tinc a l’armari de la cuina, no en tornaré a comprar. No sé si el cos de la veïna ja haurà començat a pudir.Hi ha nits que em sento francament sol. En aquests moments és quan més agraeixo la meva petita biblioteca i els “gran reserva”. Ahir vespre, les afirmacions d’un bon amic lisboeta, el doctor Pereira:
* Variacions sobre fragments del llibre “Afirma Pereira” d’Antonio Tabucchi.
