diumenge, de desembre 31, 2006

Un balanç amb vistes, al crepuscle


S'acaba l'any

I fer les coses sense rituals és com dormir despullat:

fa un nosequè.
Alguns segueixen el ritus oficial: lluentons i robes d'agafar una calipàndria per al tiberi prohibitiu i el cotilló.
Tot ruixat amb les més estravagants combinacions de mam.

Aquest matí hem anat d'excursió, l'il·lustrador i jo.

Hem repassat l'any tot endinsant-nos, enllà del pou de glaç, en la catifa de fullatge marcit i boira difuminada, el sòl cobert de fang i l'olor d'humitat del vallès que, un cop perdudes les darreres cases i la carretera, esdevé un paratge insòlit i tan bell que pot fer mal.

Ens hem dit tot allò que ens ha sorprès del 2006: els nous forats fets a la tela asfàltica de l'inconscient per deixar respirar l'ànima i gosar ser una mica més.

El que hem conquerit o rendit, el que no hem gosat i el que hem transgredit.
Ha estat bé, un 8,5 per no dir un 9.

I després hem decidit que estaria bé començar l'any amb un altre ritual.

A trenc d'alba, amb el nostre amic astrònom, pujarem a l'observatori Fabra i ens mirarem els 365 dies nous amb els ulls plorosos pel fred i un pessigolleig als dits.
Ens atrevirem a desitjar el que és a les nostres mans i ignorar la resta.

Demà, a les 6:30 del matí.
Mentre la brama es macera en xupitos de licor de maduixa amb Schweppes.


Bon any, Vladimir, Matrioixka, Pardalet, Emma, Deltaica, Trabucaire, Mery Cherry, Nuria i tots els altres. Que els vents us bufin a favor.

Salo - Flordelotus - Loulou

dimarts, de desembre 19, 2006

Más vale trocar



Más vale trocar
placer por dolores
que estar sin amores

Si heu estat a la Tate Britain, heu vist el gran llenç de Millais, Ofèlia morta. I si l'heu vist, us heu meravellat. O heu patit la síndrome de Stendhal.

Ara, l'evocació d'Ofèlia em du a pensar en l'amor des de la perspectiva de la passió. Ja en vam parlar: passió, de patir. De no poder-se'n estar, de transgredir. D'enlluernar-se els ulls o fer glatir òrgans ocults amb l'experimentació d'un plaer sobtat.

Qui no ha passat el llindar i s'ha esgarrinxat? Qui, en algun moment, no s'ha esvaït en una dolçor penetrant, morint una mica, o súbitament?

donde es agradecido
es dulce morir
vivir en olvido
aquel no es vivir

És una cosa de segles passats o encara emmalaltim d'amor? Ja no tenim edat per creure en l'elixir màgic i en l'exaltació dels sentits, o encara ens assalta el delit pels racons de la comoditat adulta? Ens fem grans?, ens aplaquem o de tant en tant naufraguem?...

mejor es sufrir
pasión y dolores
que estar sin amores

Juan del Encina (1469 – 1529)


Pre-Raphaelit


dilluns, de desembre 18, 2006

Emma

Per a celebrar el primer aniversari de l’Emma i els seus alls cuits que no couen, miro d’enllestir els «memes» que em va passar.

1r Instruccions: Agafa el llibre més proper. Obre’l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l’oració, juntament amb aquestes instruccions. Ull! No busquis el llibre que més t’agradi, sinó el que tens al costat.

El resultat de la tasca és aquest: “Silenci dels mateixos pensaments. Repòs de les abelles perquè la mel ja és feta i només cal que sigui tresor amagat. I que madura. Silenci dels pensaments que preparen les ales, perquè és dolent que se t’agitin el cor o l’esperit.”

Antoine de Saint-Exupéry: Ciutadella.

2n Escriure la frase més colpidora d’algun llibre. La que te’n recordis més i escriure-la per a què pugui colpir als altres blocaires.

Això si que és difícil, la primera que em ve, si fa no fa: «En la solitud he descobert, per la mancança -que és com es descobreix la vàlua de certes coses- que l’afecte m’és necessari: que, com l’aire, es respira i no se sent.»

Fernando Pessoa: L’educació de l’estoic.

Moltes felicitats Emma. Xin-xin!

Vladi


P.S.: Matri i Salo, va, esmoleu l’eina.

dijous, de desembre 14, 2006

El Fill okupa

Llegeixo que un jutge de Barcelona ordena el desallotjament dels ocupants de la fàbrica de Can Ricart. Una vegada més s’obre el debat entre el dret a la propietat i l’ús social de la propietat. Cadascú que hi digui la seva: la propietat privada és un bé que s’ha de protegir, el dret a la vivenda és un dret que consagra la Constitució (i d’altres escrits plens de bones intencions). Un servidor no ho té clar, suposo que és una qüestió de límits, de proporció i de perspectiva.

Em ve al cap l’anècdota central del Nadal: l’ocupació d’un estable de Betlem per part d’una parella amb problemes de part. Ella, Maria, ell, Josep, i el nen Jesús a punt de treure el nas. Al ras, un fred de mil dimonis, i cap casa per acollir al fill de Nostre Senyor. Així doncs, tots celebrem amb neules i torrons el feliç desenllaç del primer nadó okupa.

Gràcies a Déu que al llogarret de Betlem de Judà no hi havia un jutge com aquest de Barcelona. Us imagineu la Sagrada Família buscant un niu de mussol on parir el redemptor?

Vladimir

dilluns, de desembre 11, 2006

Amanda

No l’hem pogut jutjar, no l’hem pogut empresonar, era una rata que sabia moure’s massa bé. Una rata grossa i vulgar que vivia de la merda de molts poderosos corruptes.

Però ja s’ha mort i avui el món és una mica millor. Sigui una cançó de Jara el nostre petit homenatge a totes les víctimes d’aquesta bèstia fastigosa, al poble Xilè i a tots els que estimen la VIDA.



Te recuerdo Amanda,
la calle mojada,
corriendo a la fábrica
donde trabajaba Manuel.
La sonrisa ancha,
la lluvia en el pelo,
no importaba nada,
ibas a encontrarte con él,
con él, con él, con él, con él.
Son cinco minutos.
La vida es eterna en cinco minutos.
Suena la sirena de vuelta al trabajo,
y tú caminando, lo iluminas todo.
Los cinco minutos te hacen florecer.

divendres, de desembre 08, 2006

Lapin Agile

Pour le p'tit moineau


Abans viatjava molt, amb motxilleta i trenes, i el que comptava era fer quilòmetres, cobrir el territori, anar deixant, com els cans, marques de pipí per tot arreu, que testimoniessin: aquí he estat jo.

Després me'n vaig anar un any a Bolívia. Amb vint anys i gens de seny. La cosa capricoriniana m'hi va fer resistir quan al segon mes ja hauria estat de tornada. La cosa capricorniana, el Beto i les mirades dels nens andins.


Dotze anys després, m'he convertit en una viatgera assenyada, ecològica i agraïda. La veritat, com el menjar, m'agrada tot. Quan m'estimula que en Pardal citi el Lapin Agile, us ho prometo, no hi ha traça d'esnobisme ni afany de distinció. Senzillament, hi ha coses que defugen els extrems de la rutina i de l'adrenalina. Un carreró paral·lel a un altre, fer una passa o no fer-la, ser-hi o no ser-hi. Bé et podies quedar a la place du Tertre, oi, fent un cafè... Què ens du a traspassar els límits del recorregut habitual?

A mi, un pur instint a mig camí d'antisocial i de la formació de noia guia.

I allò que dèiem: l'atracció de l'encant


Salo

dimarts, de desembre 05, 2006

L'encant i l'atracció

M'ho vas demanar, Vladimir.
Cito Kant:

La figura de las personas que agradan por su aspecto externo reviste, ya uno, ya el otro género de sentimiento. Una elevada estatura conquista prestigio y respeto; una pequeña, confianza. El cabello obscuro y los ojos negros tienen más afinidad con lo sublime; los ojos azules y el tono rubio, más con lo bello. Una edad avanzada se une más bien con los caracteres de lo sublime; en cambio, la juventud, con los de lo bello.

On Kant diu bell i sublim jo diré atracció i encant:

L'atracció arriba de bones a primeres, és el goig ràpid, fàcil: el de la joventut, el de les formes canòniques que ens han marcat visualment el cinema i la pasarel·la.

L'encant, en canvi, triga més a penetrar-nos, defuig les normes formals, va per lliure. Qui no s'ha enamorat d'algú de qui ha dit: no és que sigui guapa/o, però té algo... Aquest algo és l'encant (el sublim de Kant), el punt de fuga per on podem deixar córrer la nostra imaginació, les nostres pulsions no condicionades.

Diderot també hi diu la seva:

És bell el que ens plau o ens plau el que és bell?

L'atracció ens la dibuixen amb els esquemes apresos i condicionen la nostra resposta, com el ratolí que s'afanya per un tros de formatget. S'acostuma a delir pel formatge, però mai no arribarà a qüestionar-se si hi ha res enllà del lacti fermentat.

L'encant l'aprenem tot sols, a força de buscar lluny del centre quan ens cansem de decebre'ns de l'atracció fugissera, del gust de les masses, del que "toca sentir".

Una platja de juliol, plena de cossos solars, la triaria molta més gent que la mateixa platja a l'hivern, amb tots els matisos de gris, l'aigua rala i la sorra deserta.
Qui coneix les vinyes que hi ha rere el Sagrat Cor, a Montmartre, o el cementiri de Sant Marx, a Viena?

L'atracció és massiva. L'encant, solitari.
L'atracció, un foc d'encenalls on creiem consumir-nos instantàniament. Després, la davallada.
L'encant, una volada que et du a d'altres platges, allunyades de la dictadura del gust.


Salo

dijous, de novembre 30, 2006

La dama del gosset


Aquest matí la G. m’ha comentat que havia llegit un conte rus que li havia agradat molt: "La dama del gosset" de l’Anton Txèkhov.

M’he quedat com encantat perquè m’estava parlant d’un dels contes més bonics que he llegit en la meva vida. Una d’aquelles màgiques lectures que he fet un centenar de vegades i que quasi sempre em diu coses noves (dolces o amargues, això va com va).

"La dama del gosse" és una petita narració que Txèkhov va escriure a Jalta un dia com avui de fa un segle. És la història d’un adulteri, d’un amor sense esperança. Tot el conte és ple d’una gran lluminositat, la llum clara del mar de Jalta. El protagonista, en Gúrov, ens transmet la sensació que l’amor veritable pot arribar després de tota una existència de relacions fugisseres que s’acaben i s’esvaneixen de seguida i sense deixar rastre:

«El temps passava, havia fet amistat amb moltes dones, havia viscut amb algunes, se n’havia separat, però no les havia estimades mai. Era un altre sentiment, però no era amor.
I heus aquí que ara, quan els cabells se li començaven a tornar blancs, ara s’havia enamorat per primera vegada.»

Txèkhov moriria quatre anys més tard d’escriure aquest conte. Amb una copa de xampany a la mà, el seu cor es va anar buidant.

Vladimir

divendres, de novembre 24, 2006

Saló del llibre 06

La Salomònica plantejava una pregunta:
-Trobeu que hi ha diferències entre passió i desig?

La meva resposta és SÍ, i molta. Miro d’explicar-ho en dos paràgrafs:

El desig em sembla un sentiment positiu, ens ajuda a moure’ns. Sense desig seríem eixarreïts com un tronc mort. Diria que un desig és com el toc d’una onada fresca que ens fa córrer com nens per la platja. Té a veure amb la il·lusió de viure, de viure bé. I certament que no tots els desitjos s’acompleixen (o quan s’acompleixen, tot plegat no és com esperàvem), la majoria es perden inútilment com un somni bonic. La vida d’alguns és així, plena de desigs frustrats, i ja que no la podem canviar, ja està prou bé per anar passant-la.

La passió és un altre cosa, un sentiment negatiu, una mena de patiment constant que llisca com un ganivet a través de tot, salvatge i radical. Diuen que és l’extrem del desig, i a mi els extrems em fan més por que un mico amb pistoles.

Me’n vaig al Saló del Llibre eixarreït com un tronc mort.


Vladimir

dimecres, de novembre 22, 2006

Robert Altman i les malves


Llegint el diari d’avui, una notícia m’ha copsat: el director de cinema Robert Altman ja cria malves. Per a mi Robert era dels imprescindibles: cap de les seves pel·lícules m’ha deixat fred, en totes hi he trobat aquella mica (o molta) de la mala baba necessària que ens ajuda a pensar a contracorrent. Què important aquest fet avui, en uns temps tan proclius a adaptar-se dòcilment a un món per tants motius injust (en què les concessions són el mal menor).

Altman solia explicar que li agradava acabar les seves pel·lícules d’una manera oberta a nous principis per a l’espectador. “Les històries no tenen final”, deia. La vida, no obstant, sí.

Robert, bona nit i que no et desperti ni Déu.


Vladimir

dimarts, de novembre 14, 2006

La passió a preses


Amb la Matrioixka en parlàvem: com es menja la xocolata?, una presa avui, una demà?, de cop fins que ens faci mal la panxa o l'ànima?, olorant-la i prou?

Amb la passió és el mateix: dubto que hi hagi d'haver una sola forma de consumir-la: tota i fins al final.

Això et deia, Vladimir, abans d'abandonar-te... que es pot joguinejar, tant com es vulgui, i deixar-ho estar. Per què cal esperar que arribi l'escuma als peus o que vessi el magma?

No he sentit mai una dona dir-li escalfacalces a un home. I no és pas que el desig sigui menor, sinó que el protocol pot ser diferent. Qui ha tingut sempre el poder ha decidit que vol ser complagut de cop. Però qui ara pren, a poc a poc, el relleu per compartir els significats, diu que hi ha moltes formes de complaença. A elles també els agrada glatir. També els posa allargar la passió, prendre-la a preses. I saber que encara n'hi ha, treient un foc dolç, al costat de les galetes.

Salomònica



dijous, de novembre 09, 2006

Videta


Videta,

en dies com avui et trobo a faltar. Debat dels dissenys de les maquetes dels nous llibres de text de religió. Quina batalleta. A la sala de la taula de vidre negre: dos autors (mossèn Anton i Jesús Cruz), el director i la coordinadora editorials, els caps de comercial i producció, una becària melindrosa que vol aprendre l’ofici i un servidor a qui han demanat que exposés les seves teories sobre els bons materials escolars. Ja veus, el teu Vladi de director de cerimònia, explicant les gràcies i desgràcies de l’art de fer llibres comercials.

Videta, m’han posat tan nerviós amb les seves preguntes (que si les caixes altes ideològiques, que si les negretes o les cursives, que si el text justificat o bandera...) que la meva sinceritat s’ha disparat com un tap de xampany. M’he mirat tothom de fit a fit i, amb veu de tenor constipat, els he etzibat: «senyors, el text m’importa un rave, els correctors l’afilaran i el jardiner hi farà podada; dibuixos i fotografies a “tope” i llampants, aquí és on cal deixar-hi els ous i les esquelles; els fulls prims i ben suaus, i si “xupen” la tinta, doncs que la “xupin”. En definitiva, del què es tracta és de donar als mestres la discreta oportunitat de demanar als alumnes que arranquin les pàgines per eixugar sense por els seus culs delicats.»

Endevina la reacció dels assistents. Només et diré que a mossèn Anton, quan ha sentit quin havia de ser el destí dels sants escrits, se li ha bellugat el dent postís i s’ha convulsionat com si hagués sentit caure la llumeta del sagrari.

Vladimir

divendres, de novembre 03, 2006

Hedonisme un dilluns


Termes Montbrió,
el camí ja és un regal, des de La Bisbal de Falset, per la Serra del Montsant.

El jardí modernista veu com li guanyo a l'il·lustrador la seva primera partida d'escacs gegants. A la zona termal fem un bany íntim, com si fos la gran banyera de la cambra de Cleopatra -és dilluns, no hi ha ningú, plaers de free lance- i a la sauna... suem.

Llits d'aigua, coves romanes contemporànies on s'atura el so exterior, a la fi.
Aquí podries deixar-te bressolar eternament, surar.

Res d'obligatorietat, de deu coses alhora. Suspens la ment i el cos sura, com si fos màgia.
Després una pizza, no fos cas que perdéssim l'est o ens arruïnéssim.
Algunes, només sabem gaudir per uns instants i sense exagerar, per no sentir-nos culpables.


Ja em poso transcendent. I només volia parlar de les termes, on ens desarticulem en funció de la pell i de la gradació suau de la llum.

Ja m'està bé. Jo vull bastir un imperi a escala humana -el meu entorn- i no només deixar-me gronxar per blaus maragdes. Què n'opines, Vladimir?

Ara que... i que bé, flotar!


Queen Pleasure


dimarts, d’octubre 31, 2006

Esperant Tots Sants


El peixet vermell se sentia trist i sol dins la peixera. Vaig pensar que si li posava un mirall davant trobaria el remei a la seva pena. I certament es va eixoriví: l’angoixa es va transformar en una mena d’alegria absurda al voltant del ventre. El cap va deixar de ser el centre. D’un bon cop d’aleta va volar com una lenta papallona a l’altra costat de l’esfera d’aigua. Príncep de l’aire va sentir que la llibertat era vodka glaçat.


Estès ben arran del mirall jeu fred amb l’amant. Mai més toparà amb els límits del vidre. Els seus ulls ben oberts són buits per darrera.
A l’aigua sura una transparent cinta d’excrement. El llast d’una lluita camí d’un miratge. Herència.
Penso que la mort és una petita merda i me’n vaig a pelar quatre castanyes.

Vladi i Matrioixka (mà a “mè”)

dimecres, d’octubre 25, 2006

Pardalet vola, vola (duet)

Entrada la nit ens comuniques que Viena i Salzburg t’esperen aquest cap de setmana.

Pensem, cal que dediquem al nostra pardal un post volant amb les coses que ens agraden d’aquestes dues ciutats:

Viena: la matinada al Cafè Central, la tarda al Frauenhuber. Passejades pels voltants de la catedral de Sant Esteve i l’Opera, carícies a Schönbrunn i el Belvedere; molts petons al gran palau imperial de Hofburg.


Trepitjar fulles i fulles pels grans jardins centrals i foto Strauss. Descobrir la nostàlgia del crepuscle a la Gran Roda i passeig nocturn amb el tramvia que circula pel Ringstrasse (el tric-trac ajuda a preparar la nit i totes les promeses de felicitat).

Salzburg: la ciutat, tota. Pura, bella i freda com els pits d’una verge.

I a la tornada, sàpigues que t’espera un petit Mozart dedicat per la Salomònica i en Salomó. A canvi del teu melindro, és clar.

VLADIMIR


Pardalet melindrós,

jo et recomano agafar una barca amb motor pel Donau, encara que faci fred, si en lloguessin.
Et recomano, no te'l perdis, el jardí botànic, al costat del Belvedere.
Sobretot, fes-me cas, puja amb l'autobús que hi du, al Grinzing, a sopar. Puja-hi amb llum crepuscular i baixa'n tot alegre, com un bocoi que rodola carrer avall.
Si et cal airejar-te després d'una warme Schokolade, fes cap al Pratter i agafa una bicicleta. Ves enllà de les demarcacions civilitzades i que tot et sigui igual durant unes hores.

I quan tornis, si estàs content, ens deus una xocolata -no pateixis, sense acompanyament.

SALOMÒNICA



La jaqueta i la maleta (Mery Cherry)



Al fil d’un pensament de la Mery Cherry (La jaqueta i la maleta) em faig una meva pel·lícula:


Per un instant el senyor de la jaqueta i la maleta nota la mirada d’una noia a l’estació, i es desconcerta. Però aquest noia també se sent mirada de la mateixa manera, i no n’està menys inquieta. Un breu silenci dins el cor s’encomana. El senyor de la jaqueta i la maleta puja al tren, i seu arran de la finestra oberta a l’andana. Per un instant oblida l’estrès del proper concert, l’angoixa freda de la perfecció, alguns amors sense plaer... Busca la noia per a tornar-la a mirar, quan la trobi no sap que farà, però la busca neguitós. Un rellotge gran i vell mata els darrers segons. El tren es perd dins el buit.


El senyor de la jaqueta i la maleta, de tant en tant, juga a tornar. La vida no li ha anat malament, no, però sovint el visita la mirada furtiva d’aquella desconeguda. De tant en tant es pregunta si potser no va deixar que algunes coses importants se li escapessin entre les mans. Es pregunta com haguessin pogut ser les coses si no hagués estat tan tímid. Una mica menys tímid i una mica més apassionat. Ara, amb els daus buits de sentit, ja no hi ha joc possible.


El senyor de la jaqueta treu de la seva maleta un vell violoncel plegable. Només en la música troba consol.

VLADIMIR

dimecres, d’octubre 18, 2006

Un suís a les set


Demà anirem amb la Matrioixka al Museu de la xocolata.



Greix, cafeïna i espècies picantones que poc ens convenen.
Però, aleshores, què ens reserven, els qui dicten què és convenient?
Treball i spinning?
No m'hi apunto.
Estrés i èxit?
Incerta batalla.
Correccions i galerades?
Una estoneta.

Au, que farem un suís i berenarem com una colla heterogènia de burgesets i rebels moderns.
Tu entre nosaltres dues, i la nata als llavis i el sucre volàtil de l'ensiamada voleiant com talc.

dimecres, d’octubre 11, 2006

Per a l’Anna Politkòvskaia


Deia l’Anna : “A vegades les persones paguen amb la seva vida el fet de dir en veu alta el que pensen.” Això escrivia en un llibre poc abans que uns miserables l’assassinessin de quatre trets en l’ascensor de casa seva. El Novaia Gazeta (on publicava assíduament) i tots els diaris mínimament dignes regalimen sang per una mort més que quedarà impune. Estic trist, però serà així, ja ho veureu.

Deia l’Anna: “Només sóc un esser humà, entre molts, que pren notes del que veu.” Sí, però les seves eren notes lliures, massa lliures. Dia rere dia ens explicava des d’una perspectiva independent i sincera el que passa avui a Rússia. La llibertat és un hàbit que no resulta gens fàcil d’adquirir (ni allà, ni aquí) i l’Anna s’arriscava a practicar-lo. Aquí el mèrit. Però els que manen sempre volen que els manats siguin dòcils. Tan senzill com això. Covards, us repugno!

L’Anna no dirà res més, l’han callat per sempre. Això de la mort va així. La nit és fosca perquè és nit. Dies de pluja fina a Rússia. Anna, siguis on siguis, penso en tu; i no com qui pensa, com qui respira, com qui vol seguir respirant LLIBERTAT.


VLADIMIR

dilluns, d’octubre 09, 2006

Alfonsitos


L’altre dia, en Vladimir, un amic i jo vam anar a fer una copeta. En Vladi, que és un home de món, ens va portar a Casa Alfonso, un restaurant de Barcelona amb molta solera.

Mentre preníem una copeta de vi i una tapeta de formatge, vam xerrar molt a gust i vam riure de valent. Aquell dia, a més, tots tres estàvem de molt bon humor i en Vladi estava especialment animat i intens. A més, cinc minuts abans de marxar, ens tenia reservada una sorpresa: va fer un senyal al cambrer i va dir-li: Tres "alfonsitos", si us plau! El meu amic i jo ens vam quedar expectants i neguitosos fins que els alfonsitos van arribar: uns deliciosos xarropets de whisky, cafè i nata. Boníssims!

I si ja estàvem animats, allò encara ens va alegrar més. Les neurones se’ns van revolucionar, especialment a mi! (Vaig proposar als meus acompanyants que féssim un trio. Llàstima que no s’hi animessin!)

Ai, tant de bo totes les tardes fossin com aquella, tot i que les
tardes especials ho són precisament perquè no sovintegen.
Les coses bones s’han de dosificar per poder valorar-les.

Salut!


Matrioixka



dimecres, d’octubre 04, 2006

Vladimir al bar

Ai, Vla,

quan estem tocats, pensem en tu a un dels bars de disseny assèptic on et coneixen (no et faig assegut sobre vellut vermell) amb el vas llarg a la mà i el puret. Alguna senyora de quaranta se t'acosta i fa lliscar una nota, per la butxaca del pit, que mig mostres, on deu dir-hi nou números que no marcaràs perquè:
--no és el meu estil, no té cap possibilitat.

En el fons, i gràcies a la teva neurosi de la perfecció, ets un pou de virtut.


Doctora Marols

dijous, de setembre 28, 2006

Vladimir torna



matrioixka,

diuen de París que és la ciutat de l’amor, però també és la ciutat de la tristesa.
Certament, he vagat uns dies pels seus carrers cercant somnis i records.

Recolzat en una de les piques del Pont Neuf, una nit de pluja fina, ben protegit amb aquell paraigua negre que sempre heu trobat massa seriós, he vist com una petita barca buscava ser mirada per poder enfonsar-se tranquil·la. La mort sovint s’acosta per venes massa brutes, però és tendra a les ribes del Sena.

Sí matrioixka, la il·lusió m’ha portat ben a prop del jaç de la princesa morta, de la bella dorment que encara estimo. Cap petó ha estat definitiu per a despertar-la. Dorm. Qui sap amb qui somnia? Em pregunto tot assaborint l’alcohol amable de Saint Germain.

Tot esmorzant a la sala Peter Pan de l’Hotel Disneyland, un alè màgic em retorna les ganes de viure. Una mà blanca de quatre anys em suca les banyes d'un croissant dins la meva tassa de cafè amb llet. Amb un somriure que se li escapa per sota el nas em pregunta: els personatges dels contes no són morts, veritat? Els hem vist, no?

Videta, ja ho veus, hi ha dies que no controlo la sucrera.

Petjada, els ulls de la Belladorment són intrigants?

Jordi Vila, gràcies pel dibuix.



Vladi

dimarts, de setembre 19, 2006

Febleses

Ja veig que no hi ha manera d'aconseguir que en Vladimir conquereixi el blog.
Jo era tenaç, pacient, demoledora.
Però ell em guanya a sorrut, pesat i tossut.

Des de la llibertat condicional m'engresco un dia més.

Au, Vladi, estàs content?

Manoi, quin mal negoci he fet amb tu!

diumenge, d’agost 06, 2006

Vladimir diu

Darrers moments de feina. Comencen les vacances. Un rere l’altre, els companys vénen a acomiadar-se, una dieta sense sal i sense sucre: bones vacances, Vladimir; on aniràs Vladimir?; smuagh,smuagh, Vladimir...
Em sento desplaçat com un violí en un conjunt de jazz.

Quan tothom ha marxat una solitud inquietant inunda l’estança. Solitud física que s’encomana a l’ànima. Unes llàgrimes em fan pessics al capdamunt del nas per sortir. No acaben de caure i fan mal. Només estic trist.

Abans de prémer el botó "apagar" el meu pensament vola cap al racó maragda. Uns peixets joganers ja volten entre les meves cames. Piquen i fan pessigolles. Se m’escapa un somriure. La mà d’una nena de cinc anys els espanta. Torna la deliciosa alegria, avui és festa a Argentona i m’hi esperen.

Adéu...

dimecres, d’agost 02, 2006

Llibertat amb càrrecs


Ja sóc lliure, Vladimir!

Però curiosament no m'estic remullant la cua com una sirena, sinó que m'assec davant l'ordinador, com tu, de 9 a 13 i de 16 a 19.

Ser autònoma és una forma creativa de ser funcionària.

Però sóc lliure, si vull anar nua, ho faig; si vull posar música, ho faig; si vull, fins i tot puc regar les plantes entre correcció i correcció. Ara que, si et sóc sincera, em vesteixo, com sempre, i la música em desconcentra.

I tu? Què fas? M'enyores? Aquell oleatge suau, i de vegades l'oratge, no es bescanvien fàcilment per horaris si fa no fa igual de tirans.

dimecres, de juliol 26, 2006

Tancat per marees

Me'n vaig a fer immersió.
Deixo les platges plenes d'amics perquè decideixo isolar-me atol enllà.
En Vladimir té els peus a l'aigua, s'ha apujat els camals i mostra uns panxells assolellats, de pèl rossenc.



Comencen les vacances i s'acaben els frecs diaris.
Li diré al Vladimir que em convidi a mullar-me els peus al seu racó maragda.


divendres, de juliol 21, 2006

De novell a Nobel


Tots volem ser premiats.
Tots, sense excepció. Per un arròs, per una molècula o per una cançó. Si fos per la molècula o per la cançó millor que per l'arròs, però ens conformaríem, un premi és un premi.

Ara, estem disposats a fer ben poca cosa per aconseguir-lo. Gastem més energies en buscar pretextos que en generar oportunitats. Diem que ja som massa grans, que tenim poc temps, que en el fons no ens interessa tant la cosa refulgent de la medalla com la tranquil·la contemplació de les onades i d'altres sinuositats en moviment.

Però que n'és de maco, quan sona el telèfon per dir-te que has guanyat un premi. Les onades invisibles et gronxen, el mar t'engoleix. No és que tothom t'estimi més, però carai!, quina atalaia!

I després pots tornar-te al teu atol, tant de temps com vulguis, amb el medallot penjant-te més que l'entrecuix. I ben content.

dimecres, de juliol 19, 2006

Surf - submarinisme


La vida d'en Vladimir transcorre entre onades i algues.

Quan té el dia lleuger, surfeja i mostra el bronze de la cara, amb uns botons descordats. Reparteix brometes i diu cotxinades que tothom li riu o que a tothom escandalitzen.


Les hores pesades, es capfica i es capbussa, aliè i aïllat de la "roba barata", els microbis i els culs caiguts.

O és un peix volador o és un peix abisal.

dimarts, de juliol 18, 2006

No és molt normal

La gent es fa el seu propi blog. És un fet afirmatiu de l'ego. Un mostrar-se públicament i impúdica. De fet no, hi ha força pudor, malauradament. Ja que fas un blog, mostra't, carallot!, penso jo.

La gràcia i l'estranyesa provenen de la sana intenció de mostrar algú altre.
He fet aquest blog per a en Vladimir. Li agrada el mar.
Espero que s'animi i escrigui, com a comentarista, primer, però que aviat em tregui el blog de les mans i el faci seu.

Vladimir, escriu, li dic cada dia.
I ell em fa i no em fa cas.

Salomònica