Videta

Videta,

en dies com avui et trobo a faltar. Debat dels dissenys de les maquetes dels nous llibres de text de religió. Quina batalleta. A la sala de la taula de vidre negre: dos autors (mossèn Anton i Jesús Cruz), el director i la coordinadora editorials, els caps de comercial i producció, una becària melindrosa que vol aprendre l’ofici i un servidor a qui han demanat que exposés les seves teories sobre els bons materials escolars. Ja veus, el teu Vladi de director de cerimònia, explicant les gràcies i desgràcies de l’art de fer llibres comercials.

Videta, m’han posat tan nerviós amb les seves preguntes (que si les caixes altes ideològiques, que si les negretes o les cursives, que si el text justificat o bandera...) que la meva sinceritat s’ha disparat com un tap de xampany. M’he mirat tothom de fit a fit i, amb veu de tenor constipat, els he etzibat: «senyors, el text m’importa un rave, els correctors l’afilaran i el jardiner hi farà podada; dibuixos i fotografies a “tope” i llampants, aquí és on cal deixar-hi els ous i les esquelles; els fulls prims i ben suaus, i si “xupen” la tinta, doncs que la “xupin”. En definitiva, del què es tracta és de donar als mestres la discreta oportunitat de demanar als alumnes que arranquin les pàgines per eixugar sense por els seus culs delicats.»

Endevina la reacció dels assistents. Només et diré que a mossèn Anton, quan ha sentit quin havia de ser el destí dels sants escrits, se li ha bellugat el dent postís i s’ha convulsionat com si hagués sentit caure la llumeta del sagrari.

Vladimir