divendres, de juliol 27, 2007

Santes

Vespre d’estiu, l’àvia ens cita a berenar al jardí. Fa unes setmanes que li van diagnosticar un càncer a l’estomac, una mala cosa que li ha xuclat totes les forces de manera fulminant. Amb fermesa, sempre ha estat una dona “d’armes tomar”, decideix que no vol confiar a la medicina la recerca d’un miracle contra les lleis de la natura. Ara toca morir, i, després de molts anys, ens retrobem al seu voltant. No falla ningú, és un moment especial. Tothom posa de la seva part per complir amb la darrera voluntat d’una senyora de noranta-dos anys.

-S’ha acabat... Estic cansada... No tinc força i no vull viure sense força. Us estimo i em sento mol estimada. Ara ha de ser el que Déu vol... No ploreu, abans o després, tots ens hem de morir, és natural. Us agrairé un parenostre, això sí, i tant me fa que no creieu... Sóc feliç, i em sento orgullosa de vosaltres... la meva família.

La felicitat de la seva mirada ens arriba al cor.

Lenta, insegura, però amb gran dignitat, se’n va a descansar. Els seus peus llisquen amb dificultat per la gespa que tantes vegades ha segat. Es recolza al braç d’una de les filles, amb prou feines els nervis i muscles l’obeeixen. Tots li fem un petó de bona nit, un centenar de petons de comiat. Passa per darrera vegada per davant de la capelleta de les seves santes, la Juliana i la Semproniana, i la mica de llum que encara brilla als seus ulls s’apaga.

Vladimir

dijous, de juliol 26, 2007

Ubi sunt


On són aquells prats de fenc arrodonit, de faig i freixes? On, la cúpula d'estels ben endormits? On, el suau onatge de les valls per on saltironeges? I el dolç batec d'atzur de verges flors que et fan mig deixondir?

Lu

dimarts, de juliol 24, 2007

Locus amoenus


... I ara, qui torna a treballar com si res?



Lu

dijous, de juliol 12, 2007

La gelosia


La gelosia és una malaltia terrible. TERRIBLE, sí, amb majúscules. Ho destrueix tot: els sentiments més nobles, la dignitat, l’alegria... tot. Us ho vull explicar perquè en conec la història, perquè per culpa d’aquesta malaltia vaig perdre la noia que més m’estimava... Pobre Anna, amb la il•lusió que teníem al principi, quan passejant a tocar d’onades convertíem els nostres nervis, encara blancs, en les cordes d’una guitarra.

Però jo era jove i insegur. Viatjava molt i estàvem massa temps sense veure’ns. I, durant les meves absències pensava massa en els xavals que estaven penjats d’ella (als homes ens sembla saber detectar aquestes coses)... I Ella era tan voluble... i jo sempre desconfiant de la titola i els ous dels més íntims, aquells caps de cony que anomenava amics. I després, quan tornava, ho volia saber tot: on havia anat, què havia fet, amb qui havia estat... I la vaig esgotar fins a la tortura, i encara gràcies que tingués força per fugir (sort que no va confiar més en els petits moments de plaer que semblava que ens podien salvar).

Amb el temps, aquell dolor juvenil el recordo amb una mena de tendra nostàlgia. La vida va donant voltes i ara sóc capaç de veure les coses d’una altra manera. S’aprèn a cops, diuen. És així, creieu-me.

Vladimir

dimarts, de juliol 03, 2007

Animal salvatge


Benvolgut Vladimir,

no estimis mai cap animal salvatge. Vet aquí el meu error, em sentia forta i segura, invulnerable; no intuïa el perill. Dia sí, dia també, portava a casa bestioles salvatges de tota mena. Una guineu, ben gran ja, amb una pota trencada. Un altre cop, un falcó ferit d’una ala... No convé de donar el cor a una cosa salvatge, com més l’hi dones, més forta es torna. Fins que és prou forta per a fugir als boscos. O per a volar a un arbre. Després a un arbre més alt. Després cel amunt. I acabaràs així, si t’enamores d’una bestiola salvatge. Acabaràs així com jo, mirant al cel.

Cada vegada que llegeixo “Breakfast at Tiffany’s” se m’apareix l’ Audrey (adorable per sempre) a repetir-me aquestes paraules: Never love a wild thing, Vladimir, you’ll end up looking at the sky. Never love a wild thing.