divendres, de febrer 23, 2007


FÒBIES I MANIES (i III)

Vendria el meu regne per un bon massatge.
Tinc complexe de Heidi, de Ventafocs i de Joana d'Arc.
Em faig cruixir l'esquena, inclinant-la cap enrere.
Des de fa molts anys dibuixo palmeres als marges dels fulls.
M'encanta l'enciam de fulla de roure.
Si no trobo la paraula exacta, em neguitejo.
En una altra època, m'hauria batut en duel.
Odio a mort a dos homes que m'han menyspreat per despit.
Pateixo d'un excés analític.
Ploro amb les mostres d'humanitat.
Li dic Joana a la meva mare, en comptes de "mare".
Sempre he volgut ser d'un país nòrdic.
Ric de la gent que adora l'ideal Bradpitt-Angelinajolie.
És habitual sentir-me dir: "Tinc una teoria..."
Afirmo que és l'última vegada, cada cop que pujo a un avió.
No entenc els qui es deprimeixen el dia del seu aniversari.
Penso noms originals per a fills imaginaris: Koré, Aram, Anouk...

Lu


FÒBIES I RARESES (II)

  • No coincideixo plenament amb ningú en gustos cinèfils.
  • No m’agraden els sostenidors amb aros.
  • M’encanta posar-me una fulla de menta a la llengua.
  • Imagino quin signe és la gent quan començo a tractar-la.
  • M'agrada menjar a l’aire lliure.
  • Sóc fan dels còmics francesos Monsieur Jean i Henriette.
  • Em treuen de polleguera la mandra i la barra.
  • M’agrada expolsar-me els cabells molls.
  • Em perden els dònuts, els suïssos i els xurros.
  • M’encanta que em treguin a ballar.
  • Adoro els homes tot terreny.
  • No tinc un color preferit.
  • Em fixo en les mandíbules dels nois, i en els seus bessons.
  • No m'agrada que les noies ens obsedim amb el pes.
  • Odio Corporación Dermoestética. És el feixisme del cos.
  • M’agrada que la meva mare m’acaroni el cap.
  • M'enorgulleix ser murcianeta en la meitat de la meva sang.
  • Xalo nedant mar endins si algú m’hi acompanya.
  • Quan camino sola i és fosc, miro enrere.
  • Esporàdicament, tinc fases d’hipocòndria.
  • M’aprenc el mapa de metro de tota ciutat on vaig.
  • Em surt al·lèrgia quan escolto gent amb estudis dir tòpics.
  • L’al·lèrgia augmenta si els tòpics van de “la prehistòria”.

Lu

Les meves obsessions

Hi ha qui diu que amb el temps minven i hi ha qui diu el contrari.


ALGUNES FÒBIES I RARESES MEVES (I)

Odio que em posin més menjar al plat quan dic prou.
M’agrada anar descalça.
M’enrabio davant la submissió.
M’agrada tocar la panxeta de la gent.
Em crispa el soroll agut.
M’encanta llegir quan tothom dorm.
Sovint em continc per no semblar una “saberuda”.
Sóc addicta al menjar ecològic.
Tinc un sentit de l’humor que no tothom comprèn.
Em torno salvatge quan em menyspreen, ni que sigui amb subtilesa.
M’encanta picar el cul, però odio que m’ho facin.
Xalo olorant perfums que mai no compro al Corte Inglés mentre l'XS es desespera.


Lu

dijous, de febrer 22, 2007

Oda a Matrioixka i Deltaica


Les amigues.
Berenar.
Parlar d'aquells temes imminents fins que sembla que somniïs...

Deltaica aporta un toc de realisme màgic, de sentit comú juvenil que les thirties anem perdent, en pro d'una màgia realista. És ben maca, la Delta, més assoleiada del que creu i amb un potencial que la durà on ella vulgui.

Matrioixka és la meva Zape. Ahir ens va cantar el cuplé una morena y una rubia un paio passat de voltes al bell mig del Passeig de Gràcia. La Matri és incapaç de dir d'algú que és "lleig" i per això l'estimo tant. En un món occidental malalt de pòsters, una persona que sent la bellesa és un doll d'aigua fresca.
Vitalisme i generositat. Amb elles sents que formes part d'una elit humana i que el futur olora a mar.


Lulú

dimarts, de febrer 20, 2007

Deures kàrmics

Petjada, Mery Cherry, Emma, Pardalet, Vladimir, Matrioixka, Deltaica, Elrohir, Nao Sampac, etc.


Us convido a fer aquest meme:

1. Tens per davant 2 reencarnacions. Pots triar entre qualsevol forma de vida, humana, animal, vegetal, mineral i mítica.

2. Intenta recrear l'espai de les teves futures vides. On (d'aquest món i més enllà), quan (pots anar endavant i endarrere), amb qui, què...

Osiris

dijous, de febrer 15, 2007

Per a la "e"


M’agraden els posts breus. Poques coses i al gra. El text eròtic requereix un temps lent, espai generós per a fer córrer la llengua amb gràcia i malícia. Un servidor se’n declara incapaç, no hi té la neurona trencada en aquestes subtileses. Esbosso per a la e, que m’ho va demanar, unes fantasies mal lligades però sentides. I si aconsegueixo que l’all us piqui una mica, no us preocupeu: ben cuit el seu suc és dolç.

...Enfilo el carreró de l’escullera amb la intenció de retrobar-la... El meu cos reclama els petons de la darrera vegada, un darrera l’altre passen com en aquella cinta del Cinema Paradisso: els petits i tímids que transmeten bon rotllo i en produeixen més, els lents i humits que s’encanten als indrets tous, els que amb la llengua busquen fer-se un lloc, molt a poc a poc, en la carn més deliciosa... els inesperats al coll, els sensuals als mugrons o els profunds a les cuixes i engonals... els que fan pessigolles, els que mosseguen sense fer mal...

...El vent és suau i la llum de la lluna cau com les branques del ploraner... Sento com m’acaricia els cabells, la panxa, la ratlla del culet amb el dit del cor... Calor... Em treu la samarreta i em demana que l’ajudi a treure’s els pirates; li descordo els sostenidors i li deixo ben endreçats damunt les altres peces de roba... M’agrada admirar la seva bellesa, la taca fosca amagada sota les calcetes de punta i fil blanc (la toco per davant i crema, per darrera també crema)... Reggg... Em descorda la bragueta i amb la mà fa córrer delicadament la pelleta del penis amunt i avall a ritme de jazz... El meu cap reposa en els seus pits, en respiro el perfum i tanco els ulls... M’agradaria adormir-me enmig d’aquella aroma tan bonica i aquelles formes i aquella pell agradable... La seva boca i una denteta esmolada juguen amb el moixó que massa aviat plorarà d’alegria...

...El cel és una vànova d’estels, però jo no veig res més que la seva panxeta de nacre; recordo la felicitat de sentir la seva respiració entretallada quan jugo amb el seu melic...Riem... Abans de baixar més avall i obrir-li les cames, pujo al cau de la seva orella per xiuxillejar-li un desig: “m’agradaria entapissar-te el ventre amb flors: peònies, roses, clavells, campanetes... tot de pètals multicolors al voltant del turonet de rínxols negres”... Fem l’amor amb llengua boja... Ens prenem amb les boques i ens bevem fins a l’última gota... Vodka... Potser acabarem follant (i si no follem, tant se val)...


Vladimir

diumenge, de febrer 11, 2007

Cuchíviri, cuchíviri

Gaixample, 00:30 de la nit.

La Matrioixka i jo, ben acompanyades, aparquem al xamfrà i entrem al Karaoke.

Mai hi he cantat. Però la nit presagia canvis. Els nostres amics estan disposats a tot per tal que pugem a l'escenari.

Sento un pavor escènic i una excitació inusuals. No em fa res parlar en públic, però cantar són figues d'un altre paner.

Els Matri, de seguida i sense recança, agafen el micro i enceten la d'Alaska: dónde está nuestro error sin solución, fuiste tú el culpable o lo fui yo, sembla que hagin nascut per a l'estrellat. Van desfilant cantants de dutxa, que desafinen o se'n surten, amb temes de gasolinera. El de la Lolita: Cuchíviri, cuchíviri, el taral·laregem tots en bloc.

Mentretant, el meu acompanyant i jo suem. Com ens hem deixat arrossegar fins a aquest punt?

--Tu ets músic, com et pot fer por?
--Justament per això...

Va! Li poso vaselina i m'apunto a un duet amb la Matri: es por ti que veo ríos donde sólo hay asfalto. Mare de Déu santíssima, quins sants collons que tinc! I ballo i tot!!

Els dos acompanyants, com que ja no ve d'aquí, fan una interpretació paroxística del Perales: es un cabrón que me ha robado toooodo.

I per arribar al clímax ens apuntem tots quatre a fer un "Help", vinga!, ja no ve d'aquí!
Vam sortir a la pista com Els Greps (perquè acabàvem de fer unes crêpes, però el disck-jockey no va entendre la C).

El millor de la nit, a part de l'efervescent sensació d'autosuperació, doncs el japo, que va fer dues actuacions quasi perfectes.

Una escena de Lost in translation passada per la caspa barcelonina d'un dissabte nit de febrer.


Lulú

dimarts, de febrer 06, 2007

Tan guapos no m'agraden

No sé a "cuento" de què m'ha vingut aquesta idea de post al cap:

A l'esquerra, Aragorn, hereu d'Isildur, el desterrat que viu com un bandoler, mentre el món s'esmicola sota el poder del mal. A la dreta, Boromir, fill del regent de Gondor, el brau que s'enfronta a una força contra la qual no hi té res a pelar.

Ara us diré què signifiquen per a mi aquestes dues imatges.

Aragorn mai em va dir res. És "massa maco", i tots sabem que acabarà vencent, proclamant-se rei i casant-se amb la dolça i desocupada elfa. El seu mèrit no és gran cosa: fer anar l'espasa a tort i a dret, mentre els de la seva colla s'hi deixen veritablement la pell. I a canvi de què?:

  • el nan sempre serà un paio contrafet de qui hom podrà riure
  • l'elf és massa sublim per buscar protagonisme, el seu paper es limita a crear un clarobscur amb la figura del nan
  • els pobriçons hòbits pringuen a base de bé, arrossegant-se per les cantonades de la Terra Mitja, total, per acabar de nou al poble afartant-se de vi
  • L'elfa renuncia a la immortalitat per unir-se a un home que no arribarà als 50
  • Eowin, la guerrera de Rohan, almenys, troba un bon partit: el germà petit de Boromir
  • I Boromir... senzillament la palma. Va caure en temptació, i només pot ser perdonat lliurant la vida pel seu rei, el fleuma de l'Aragorn.

    Doncs bé, jo em quedo amb en Boromir. A part que el xicot està de bon veure, em cau simpàtic per allò que té d'imperfecte. L'altre és, senzillament, un sòmines que fa de modelet. En Boromir té pes, com a home, la seva feblesa el fa real. Te l'imagines plorant-te a l'espatlla mentre li acarones els cabells i li dius que la vida és injusta, que si depengués de tu, el rei seria ell, o millor, que tu abolirires la monarquia.

    O què us penseu que farà n'Aragorn, un cop coronat? Viure a les costelles dels pagesos, muntar farres decadents i enrotllar-se amb les donzelles d'Arwen quan hagi esgotat amb la legítima la passió inicial.

    lulú

    dilluns, de febrer 05, 2007

    Pobre Panda

    El Panda està malaltó.

    No sabem què té: va coix, no menja, somica... Demà té hora amb la vet, veja'm què li ha agafat.


    Quan veig com patim per aquest petit quadrúpede de cinc mesos, és quan més m'adono que sóc mala candidata a ser mare.


    És difícil no estimar els éssers menuts, els desprotegits, els fràgils. Fins i tot gent del morro fort perd l'oremus davant d'un cadell de qualsevol espècie.


    Quan abraço els meus nebots i els organitzo partides de cuit i amagar per tot el veïnat, o quan ens fabriquem tatuatges casolans solubles en alcohol, sé que s'ho passarien bé amb mi, tothom m'ho diu: hi tens la mà trencada, amb la canalla. M'inventaria un conte diari, que en Sal els explicaria amb aquell talent increïble que té.


    Però quan penso que els passés res, el que fos, que jo no pogués controlar... Com quan va morir la Sofia, amb quinze mesos... vaig estar tant trista que pensava que era impossible deixar d'estar-ne algun dia.


    No vull tornar a patir.


    Panda, posa't bonet.


    Loulou


    diumenge, de febrer 04, 2007

    Merci pour le chocolat


    La nata era boníssima,
    la banya del crusant, torrada,
    la xocolata sense llet,
    la coca, ben ensucrada.

    El Robafaves li va robar el cor a un d'ells,
    el voltet va ser agradable,
    uns van beure cava i altres, granini,
    en acabat, es va perdre per la güisqueria...

    Relaxat, sense estridències.
    Gràcies.


    Flordelotus

    divendres, de febrer 02, 2007

    Home-làmpara

    M’arriben uns mails demanant-me que apagui durant cinc minuts les llums de casa per la Terra. Aprofito la penombra i la minsa claror d’una candela per explicar un conte al meu estimat web-master: www.totcontes.com.

    Fa molts i molts anys, en una caseta perduda al costat d’un rierol, hi va viure un home penjat del sostre. Era un home ben normal, però es pensava que era una làmpara i la seva família el feia servir sobretot al vespre. Llavors, l’home es concentrava i, de mica en mica, el seu cap pelat es feia brillant i després lluent, fins que era impossible mirar-lo de la claror que feia. Així, cada vespre, la família sopava amb llum natural… I quan tothom anava a dormir l’home-làmpara s’apagava, es despenjava del sostre i menjava a les fosques tot sol. Ben mirat, la vida del home-làmpara era trista, però ell se sentia útil. I, de fet, no trobeu que tots i totes som homes-làmpara? De cent vint watts, de quaranta watts, de watt i mig; tots i totes tenim un temps per brillar intensament, justament abans d’apagar-nos i…

    Aquest conte em sembla entranyable, fa temps que el tinc fotocopiat a sobre la meva taula. La gent de l’ofici em comenta que és una poco-soltada, però a mi m’agrada i el vespre era oportú per compartir-lo.

    Vladimir