dimarts, de desembre 30, 2008

2009

I a les dotze, com cada any, com qualsevol mussol, desitjaré i desitjaré. I tot i no creure ni en fades ni follets, demanaré amb tota la il·lusió del món les més grans bestieeeeeeeeeses. I després, quan l'any ja haurà començat, miraré de trobar explicacions a totes aquestes coses tan estranyes, i entre copa i copa, potser fins i tot, uns llavis prims i vermells vindran a ajudar-me a no trobar cap resposta.

Bon any nou, amics! m'agradaria que algun dels molts somnis que teniu, si no tots, se us fessin realitat.


********* SORT************

vladimir

dimecres, de desembre 24, 2008

Bon Nadal!

Per alguns, el miracle va ser veure un home barbut caminant damunt l’aigua salada.
Per d’altres, el miracle és seguir admirant-nos de la dolçor del primer plor.

Bon Nadal!

dimecres, de desembre 17, 2008

Gent

Perquè a l’àvia li agradava molt i l’havíem llegit moltes vegades a prop de la finestra. D’Evgeni Evtushenko, GENT

No existeixen homes poc interessants.
Els seus destins són com històries de planetes.
Cada un és únic, sol, ell sol,
no hi ha cap altre que s’hi assembli.
I si algú ha viscut en silenci,
feliç en el seu racó,
la seva mateixa insignificança
l’ha fet interessant.
Cadascú te un món secret, ben seu,
on s’amaga el millor instant,
on s’amaga l’hora més terrible.
Però nosaltres no en sabem res.
I si un home mor,
mor també la seva primera nevada,
i el primer petó, i el primer combat…
Tot s’ho emporta.
Sí, queden llibres i ponts,
màquines i teles de pintors,
sí, moltes coses ha de restar,
però alguna cosa fuig!...

Se’n va la gent, no la podem retornar.
No podem fer renàixer els seus móns secrets.

I així ha de ser, i així és, i tota la impotència davant la mort ha de ser dolça.

dimecres, de desembre 10, 2008

No ens deixarem mai

Perdona, pensava que ploraves...
La pluja no és salada, no ploris més, ja no cal...
M’agraden els teus llavis mullats, tenen gust de mar. No em cansaria de llepar-te’ls.
Prova d’empassar-te el plor i somriu, una mica...
Guaita quina ganyota @¿@ ...

Tranquil·la, ara estem junts i no ens deixarem mai...
No ens deixarem...
No...
Mai.


vladimir

dijous, de novembre 27, 2008

Madama Butterfly respon

Benvolguda Marols,
entenc que s’esveri davant del pistil vistós, ostensible i exuberant d’aquesta flor. S’esvera perquè en les profunditats de les seves reflexions difícilment hi tenen cabuda les coses purament lúdiques com un penis. I perdoni la cruesa de la meva llengua, però per a mi, un bon pollot només és un company de joc, només això, res més, una joguina que ha de ser gran quan necessito volar de pressa, què vol que li digui, de francesa només en tinc el nom.

Benvolguda Marols,
gratant, gratant, podria arribar a confessar-li que de vegades reconec en una titola ben enlairada el complement idoni del meu propi òrgan petit i amagat. Sóc massa senzilla, potser sí, massa superficial, també, però li ben asseguro que pixar-se de riure de la mida i la poca metxa d’un sant baró és un arma carregada de futur.

Benvolguda Marols,
gràcies al complex de la mida l’home s’ha d’esmerçar. Posar-hi la llengua i la imaginació, la por a no poder fer volar una senzilla papallona com jo els aterra, no li càpiga cap dubte. Ji, ji, ji... homes.

Madama Butterfly

dilluns, de novembre 24, 2008

Madama Butterfly

Amic vladi,
gronxa'm la flor. El que les altres troben massa salvatge o gran, a mi em sembla perfecte. Allò que espanta les ànimes dèbils i covards que tant t’agraden, a mi m’atrau màgicament.

Amic vladi,
gronxa'm la flor.

dilluns, de novembre 17, 2008

"putu" gos

No m’agraden els animals domèstics, s’han de cuidar. Però plovia i em mirava d'aquella manera... m’hi vaig identificar i vaig sortir a salvar-lo.

Ara ja som dos,
jo i el “putu” gos.

Sort que a l’entresol hi ha una velleta que s'ha quedat vídua fa poc. Sembla bona dona i se me’l quedarà, ja trigo a fer-li un llacet a la cua.
"putu" gos! que no em tornis a mirar.
vladimir

dimecres, de novembre 12, 2008

Miriam Makeba

Torna a ploure. Menjo raïm tot escoltant el soroll de la pluja. El carrer és buit i el mar molt gris (el cel també és gris). En B. Un company de despatx que encara no em coneix em mira de reüll, tant me fa. Hi ha moments que em sento com si fos la única persona que hi hagués al món, per sort no duren gaire.

La Miriam se n’ha anat, m’agradava la Miriam. Aquesta nit ha estat fosca com la seva pell, com el brandi que he estrenat per mirar de passar-la. L’alcohol, en dosis moderades és un amic que mai falla. A poc a poc la son a tornat i el so del Pata Pata, des de qui sap on, m’ha acabat embolcallant suaument.

Per sempre, Miriam.


vladimir

divendres, de novembre 07, 2008

No donis el cor

No m’agrada l’expressió «donar el cor». Dona’m la mà, el braç i l’abraçada, paraules... i si cal, el cul. Però no em donis mai el cor.

Tic-tac, tic-tac, feia el petit rellotge mal greixat quan
passava el meu braç per la teva esquena, recolzava el cap a la teva espatlla i posava la cara a tocar del teu coll.

No, no vull el cor. Aquest múscul miserable perd valor quan s’entrega. El cor és sagrat només quan té un sol propietari, quan és únic i sap acollir l’amic obrint-se de bat a bat com un paraigua contra la pluja (i tancar-se també, per gaudir del sol quan la tempesta ha passat).

No donis el cor a ningú, cap mà com la teva sabrà cuidar-lo com cal. La vida s’ha de viure com un solo de violí sense flauta. En mans estranyes, el cor tard o d’hora s’asseca, ja ho saps, i no serveix ni per llançar-lo al llac i veure com salta.
Per a la meva amiga Cherry, amb afecte.
vladimir

dilluns, de novembre 03, 2008

El meu amic, el cavaller castanya

No hi ha res més pesat
que un amic enamorat.


Però que no sap que sóc un cínic? Però que no sap que me’n fotaré? Ho he escrit mil vegades: l’amor és una pedra lligada al coll que ens enfonsa i ens mata. Però per què? Per què em desperta a punta de sol amb aquell cony d’SMS?

“amic necessito dir-t’ho,
he tingut un somni bonic: li he fet un petó (i no era guarru). Feia temps que no somiava... La pluja m’estova”

I mira que li vaig dir: Quedat a casa Ra, que no t’agraden les castanyes. Queda’t a casa, que això de fer de comte a la recerca de princesa no et va. Queda’t a casa, que la única cosa que trobaràs és un bon constipat.

vladimir

divendres, d’octubre 31, 2008

Riquesa-Pobresa

Amigues i amics,
enhorabona perquè penso que la majoria esteu inclosos al club del 5% de les persones més riques del món. Jo, tot i els problemes que sovint comentem també hi pertanyo. Sí, sí, ja sé que em direu que fixar-se en el 95% de la humanitat que està més malament que nosaltres és fer demagògia, però ser d’esquerres ja deu ser una mica això. Res, que per molts anys i perdoneu la impertinència.

Us adjunto un senzill sistema de càlcul que us dirà quin lloc ocupeu en el ranking riquesa/pobresa mundial. Poseu un matalàs al darrera no fos cas que caiguéssiu d'esquena i us tranquéssiu el clatell (això seria fatal per superar la “crisi” i celebrar la castanyada).

http://www.globalrichlist.com/

vladimir

dilluns, d’octubre 27, 2008

La perla i l'onada


Una imatge temptadora. L’Elisabet ajaguda a la platja, entre la sorra i les roques, mirant-me seductorament per damunt de l’espatlla. No és una postura còmoda, però no li importa. La sirena entremaliada sap del valor d’un pit bonic, difícil resistir-se a la perla grossa i dolça d’aquell cim.

La meva llengua és aigua, una gran onada atreta pel cigró més dur.

PD. La perla i l’onada de Paul Braudy

vladimir

dijous, d’octubre 23, 2008

Llegir

Llegir per conèixer mons imaginaris (Mai mai més, el País de les Meravelles...)
Llegir per trobar amistats fantàstiques (el Dr Pereira, oh! Campaneta, Dràaacula...)
Llegir per distreure’s (que bé em llisca la mà benvolgut marquès de Sade, l’Sport...)
Llegir per aprendre (divertim-nos amb la papiroflèxia, manual de les bones maneres...)
Llegir per alimentar el cervell de paraules, signes, idees... per a no tenir el cap esbarriat i els pensaments confosos.
Llegir per...

I sí, es pot viure sense haver llegit res de res. I ser molt feliç: el meu cavall no ha llegit mai i el veiéssiu com salta quan li porto la pastanaga; o el gat Sifa, veiéssiu com s’eixoriveix només de sentir que li graten el ventre (quina enveja)... Sí, sí, es pot ser feliç sense haver llegit mai. Per tant, tots els meus respectes per tots els homes anomenats cavall o les dones pantera.
vladimir

dilluns, d’octubre 20, 2008

Cap (o caps?)

Dos ulls, dos braços i dues mans, dos cames i dos peus, dos orelles i un nas amb dos forats, dos pits i mugrons, dos collons de rovell, dos ulls (blau mar), dos galtes a la cara i dos galtes al cul... i només un cap entre molts cacauets, el de la polla d’on ha sortit aquest post .I.
vladimir

dimarts, d’octubre 14, 2008

Me l'han pelat

A veure, ja sé que es du la cabellera, que una tofa potent és marca de bon mascle, i que la mata de pèl és sinònim d’alegria i festa. Però que hi farem, me la va pelar. I per més que digueu trobo que ho va fer amb traça.

Ara, pelat com un cargol, no he de perdre el temps amb pintes i potingues... Ara, ja no m’he de preocupar de pentinar-me. Ara, quan em rento tot s’eixuga de seguida i a la piscina puc nedar sense gorreta. I el més important de tot, quan amb el palpís dels vostres dits noto que em fregueu la closca el meu plaer es dispara com la més viva de les molles.
vladimir

divendres, d’octubre 10, 2008

L'autora ou ferrat

N’estic fins els… és bufada i espessa com un ou ferrat. La tia escriu bé, però tampoc és el trampolí de la humanitat.

Ras i clar, avui, definitivament, he acabat la paciència: “Mira, et sóc franc, que ningú t’entengui no és sinònim de gran artista, ni de bona poetessa.”

vladimir

dimarts, d’octubre 07, 2008

La noia de la fàbrica

A la noia de la fàbrica l’amor li fa mal. No va aprofitar el temps d’escola, aviat es va tancar a treballar, necessitats de la família. A la noia, ara, l’amor li fa mal. Espera trucada d’ell. Per què no ve, ell? Fa tant de mal esperar. Fa mal perquè la noia es deleix per ell. La noia diu que per ella aquell noi és el món sencer. El món de la noia és petit. Sense ell, la vida li sembla mancada de sentit, amb ell, la vida tampoc li sembla gaire plena de sentit, només sembla més plena de sentit, en tot cas més plena de sentit que no pas treballar a la fàbrica.

Et necessito, diu la noia de la fàbrica. Ell no havia de tornar. La fulla d’afaitar llisca suau pel seu braç tendre. Un tall net, un so imperceptible, un fil vermell no triga a tenyir el lavabo massa blanc, polit.

Versió del capítol «Què és això que brilla tant?» ELS AMANTS, Elfriede Jelinek
vladimir

divendres, d’octubre 03, 2008

Mn. Joan Carrera

Recordo bé el dia que me’l van presentar i les seves paraules: «Bé jove, molt de gust. Però a més de parlar que fa de bo» Em va deixar clavat, evidentment era un noi ple d’intencions i iniciatives però que no havia fet res de res, ni de bo ni de dolent.

En un altre moment de la meva vida, recordo que no va trigar a citar-me al seu despatx: “Noi, el felicito, certament te bon gust i molta sort. No li puc dir que està bé anar a viure amb una noia sense casar-se com Déu mana, ja, ja, ja... però ja se sap, les coses a vegades també van com Déu vol. Deixi’s estar dels comentaris de quatre rates de sagristia, la gent quan s’avorreix parla.”

Darrerament parlàvem sovint. Em demanava l’opinió de certes coses, i tot i discrepar molt sempre solíem trobar punts d’acord que ens enriquien: “Noi, no perdi el temps amb pilotes i aduladors. Valori els enemics intel·ligents, són pocs i el faran avançar.”

Al seu Cel sigui, bisbe Carrera. Gràcies
.
vladimir

dimarts, de setembre 30, 2008

Vergonya

VERGONYA, i no pas perquè uns tarats llancin quatre bengales enceses al damunt d’una pobre gent. Què es pot esperar d’un tarat?

VERGONYA d’una policia pròpia, comandada per un incompetent Joan Saura “àlies capità enciam”. Em nego a acceptar que aquell centenar d’agents que vigilaven la colleta de fills de papà que llançaven les bengales deixessin d’actuar per iniciativa pròpia. Suposo que hi havia instruccions des de dalt, com així ha de ser, prohibint l’actuació per alguna collonada que fa de mal explicar. Saura! Menys càmeres als quarters, menys verdura i més eficàcia, cony!

VERGONYA, i no tant perquè quatre analfabets que juguen a futbol identifiquin l’afició del Barça amb el grapat de cabrons que els aplaudien. I si entre aquella massa tancada a la gossera hi havia bona gent, que no ho dubto, que posin denúncies a qui calgui, perquè és inadmissible que pagant una entrada i comportant-se correctament rebin un tracte de delinqüents.

Per Déu!, que també sóc d’això que abans en dèiem “més que un club” i que actualment és una gran merda. Davant de fets tan denigrants, propis de feixistes de la pitjor mena, el resultat és el que menys m’importa. Molt bé, Puyal!, per la teva independència denunciant els fets dels bàrbars i l’actitud de gran part dels jugadors. Molt bé, Puyol!, per estar a l’alçada d’un capità admirat. Molt bé, Pep! (i mira que t’he criticat per llepa).

VERGONYA, i ara ja me’ls ha acabat senyor Laporta. VERGONYA d’un president xulo, prepotent, fastigós... ninot antinuñista de quatre mediocres burgesets (els de la calça i la corbata de llacet)... Ecs! VERGONYA d’un esclau de Cruyff que no té el senderi de demanar als jugadors, quan sortien del camp, una actitud adequada a la situació tan vergonyant per la que havíem passat molts barcelonistes de cor (però a què va al vestidor després dels partits el nostre JAN? A xuclar-li la polla al negre?... no ho entenc).

MOLTA VERGONYA pel fet que el president del Barça no condemni taxativament els aplaudiments de molts dels nostres jugadors el dia següent a TV3, això és el que tocava i no pas la verborrea xusquera que li va endossar al llepa d’en Xavier Torres. VERGONYA ABSOLUTA... i pensar que aquest modèlic personatge ara fa uns quants anys era el convidat en la inauguració de la Universitat Catalana d’Estiu... Quin ridícul, quina pena.


vladimir

divendres, de setembre 26, 2008

Vi

Per celebrar l’amistat.
Per calmar la set del moment. I la futura.
Per fer més confortable la solitud, la foscor, la nit.
Pel seu bon gust. I la bellesa dels colors.
Per l’aroma i el cos.

I sí! pels nassets vermells que tant m’agraden... i tot allò que no he sabut dir.

Xin!
vladimir

dimarts, de setembre 23, 2008

Per sempre duri

No creguis que no us envejo una mica, els enamorats teniu sort; sou feliços, esteu junts, us feu petons...

«Tonto, vell, trist» tens raó. No em facis cas, un cuquet m’ha rosegat el cor quan us he vist passejar sota la pluja embolicats dins el mateix abric, riallers, tendres, cap al tard.




vladimir

divendres, de setembre 19, 2008

Hores per "avorrir-se"

Una carta d’un professor de Sant Pol de Mar, en Lluís Civit, que ahir vaig trobar per casa i em ve molt de gust editar al blog:

Mira, nuestros hijos no necesitan más horas de escuela. Al contrario. Mejor sería recuperar una vida familiar que se les niega, disponer de espacio privado (¿cómo van a leer si no les damos las condiciones?) y tiempo libre para desarrollarse, para dirigir su propia vida, incluso para aburrirse (sin aburrimiento no surge la creatividad). Cuando llegan al instituto no saben organizarse el tiempo de estudio porque todas las horas de su vida las hemos ocupado con jornadas que empiezan en el servei d’acollida de las ocho y terminan después de la última extraescolar, a punto ya para meterlos en la cama. No. La calidad en la educación no está en la extensión del horario lectivo.

Los niños de los países que sacan mejores resultados en el estudio Pisa no tienen tantas horas de escuela. Muchos van a comer a casa y ya no vuelven, pero en el hogar se les apoya y se les exige. Me gustaría que mis hijas fueran a la escuela sólo por la mañana. Así tendrían las tardes para desarrollar sus inquietudes personales, y tiempo para disfrutar de la vida familiar, eso que parece en vías de extinción.


Sense cap mena de dubte, aquest professor posa el dit a la llaga. Jo també crec que d’entre els molts motius del “fracàs” en l’educació, el més important de tots és la mala qualitat educativa que els “papas” donen als seus fills.


vladimir

dimecres, de setembre 17, 2008

Llibres de text

Cada setembre, coincidint amb la tornada a l’escola, em ve a la memòria quan era nen, anys on la il·lusió d’estrenar llibres per al nou curs escolar era una de les poques coses extraordinàries de les que gaudia. Recordo perfectament com els folrava amb els pares perquè no es fessin malbé, recordo com els fullejava i em neguitejava només de pensar en les noves coses que hauria d’aprendre.

A casa érem molts germans, i tot i no haver passat mai gana, els pares no anaven sobrats. Eren anys difícils, finals dels 70, i els nens de famílies de classe mitjana no teníem gaire més regals que els que ens portaven els Reis i, potser, els de l’aniversari o el sant. I amb tot, mai vaig sentir els pares queixar-se del cost d’aquells llibres que recomanava el mestre o la senyoreta.

Ara, en un temps on els nens viuen en la superabundància, se m’inflamen els collons cada vegada que sento els papes i les mames queixar-se com lloques del cost dels llibres. Llibres de text que seran els únics llibres que tindran en propietat molts d’aquests vailets. I se m’inflamen els collons perquè el perfil d’aquests pares sempre sol ser el mateix, papes i mames hipotecats per un 4 x 4 de luxe, vacances a les Bananes o vés a saber quin estrany amant. Nous rics amb un sentit molt particular del ridícul, pels quals 150 o 200 euros en llibres de text no es poden pagar.

vladimir

divendres, de setembre 12, 2008

El iaio i la negra

Tot just el va veure a la barra que es va enamorar d’aquell vell tan net i planxat, encara prou atractiu i ben adinerat. Ella tenia uns vint-i-cinc anys i es feia dir xocolata; ell vuitanta llargs.

Per voluntat de l’avi que era de missa, es van casar en secret al poc temps de conèixer-se. Tot i l’amor, que n’hi va haver, per a la negra era una manera ràpida d’obtenir diners i pel vell, la darrera oportunitat d’estar amb una Venus del Nil. La darrera florida de l’amor, el darrer somni, per aquell bon home no tenia preu.

No jutjo, tot estava clar des del principi, tots dos sabien bé on anaven. Ella posava la seva bellesa i una mica de comèdia, i el vell els diners i quatre gotes de iogurt. Tots dos sabien que la cosa duraria poc “mi amor le va a ayudar a morir sin dolor”. I exactament així va ser, amb quatre cops de cul plens de passió el vell va acabar la corda i va fer cucut.

Em diuen que els fills de l’ancià han omplert de pestes la dona que els ha ventilat l’herència del pare. No em puc estar de pensar que potser hagués calgut bon pany i clau a la residència on van abandonar el iaio.


vladimir

dimecres, de setembre 10, 2008

Verset i dedicatòria

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor
per vos sovint trempo
i n’omplo un bon pot.

Dedicat a tots el amics nacionalistes, en l’atzucac de la seva Diada que també és meva per imperatiu legal. I que per molts anys ho puguem celebrar TOTS junts.


Bona Diada

vladimir

divendres, de setembre 05, 2008

Berta i la calor

M’explica la Berta, l’ovella més llegida de Ginestarre, que el sol és una cosa esplèndida. Que fregir-s’hi durant tot el dia li dona força i ànim, que les suors són sals hidratants i que el fred no és propi de l’espècie humana. La Berta em recorda que precisament vam néixer a l’escalf del sol, en un indret càlid de l’Àfrica, i que la Bíblia també ho diu: “ A veure, quin clima hi havia al Paradís? Hi regnava una calor d’amor encès. Adam i Eva anaven despullats tot el dia i no sentien fred ni tan sols a l’ombra d’un arbre. Vale! Vale! potser eren més peluts que un ós; però tampoc és probable sinó, quan Déu els va castigar, no s’haurien vist les vergonyes”.

Al principi, la reflexió de la Berta em sembla una animalada. Però després, rumiant, rumiant, i just en el moment en que la branca de fonoll em cau dels llavis, trobo que potser té més raó que una santa.


vladimir

dimecres, de setembre 03, 2008

"Post" vacances

Les vaig començar de nit i direcció muntanya. Molta tranquil·litat, passejades, riu i boscos. Com sempre, al restaurant Els Puis em guarden una sorpresa, un excel·lent palpís de cabrit amb bolets. La resta de dies entre Esterri de Cardós i Esterri d’Aneu llegint Moby Dick i respirant aire insípid (i sa).

Un avió m’arrenca amb violència de la fresca dels Pirineus, i el mateix dia m’estimba dins la xafogor i claror immensa d’un llogarret africà. Llum pertot. Constantment m’he de fregar els ulls. El nou paisatge se m’ofereix amb la inexperiència d’una amant jove i plena de desig. Contrast. Olors exòtiques de cossos calents, negres com la regalèssia, de peix posat a assecar, de cloïsses, de tetilla gallega (no, tetilla no deu ser, diguem vainilla rància).

De tornada, l’ombra de la figuera del jardí de casa i el rajolí de la font. Passejades a pet d’ona i quatre nedades fins la boia. La Sal del Varador, amb l’ocellet i alguns amics retrobats... Ah! silvie, quina tarda més bonica, suau és la dolçor persistent del Fra Angelico als llavis.
I avui sant tornem-hi. La puta feina se m’obre de cames i em xucla com un pop en zel. “Calma, a poc a poc, que tot just estem començant”. Res, ni cas, tot braó... i primeres patacades a la taula, i primers “collons”... i primeres hòsties al company nou, un culturetes amb cara de mico... Agh!!!
vladimir

dimecres, d’agost 06, 2008

Riure

La vida és plena de tants moments diferents... que quan ens arriba el moment de riure, així, de cop i volta, com un esternut, no ens hi hem de resistir. Tant se val que no hi hagi motiu, a vegades no calen els motius. I si ens prenen per sonats, ja s’ho faran.
vladimir


Dibuixets de la Montse Adell

dilluns, d’agost 04, 2008

Riu


Quan s’està molt trist, deprimit, cal trobar forces d’on sigui per reaccionar, ràpid; sinó, no hi ha res a fer, estàs perdut.

Mira, et proposo de riure una estona. Plorar, es pot plorar sol, fins i tot diria que és bo plorar sol; però riure, no: per riure millor dos, o tres, tota una colla per a contagiar-se. Riem, va, tots dos junts a la una, a las dues i...

http://es.youtube.com/watch?v=c1dkTrNH92Y

vladimir

Dibuix de Susanna Campillo


dijous, de juliol 31, 2008

Santera 2008

Del dietari d’un bon amic, un text que em ve de perles per resoldre el meme que m’ha passa en Ramon Bassas. La meva Santera, enguany, la Mariona Galindo: per la seva ajuda en el 4 de 9 de la diada castellera de Santes.

Estimada mariona,
vam caure però no vam perdre. Ho havíem aconseguit, junts com sempre, i el pom de dalt era amb tu vela bonica, flama de vida inapagable.

Dos anys de ferida oberta, hi ha victòries massa salades. Però de bell nou, avui, el primer diumenge de Santes tornem a ser a plaça per aixecar-te. I amb els ulls tancats sentim la identitat més autèntica tot fent pinya per celebrar-te: 4 de 9 descarregat amb tota la força de la terra i la gràcia del cel, amb la suor del poble i el teu somriure bonic, anell d’una plaça que torna a ser puny.

Estimada mariona,
vas caure però no vam perdre. El destí sol ser impotent quan tants sentiments volen trobar-se. Avui hem fet història, que no és passat sinó present ple de vida. Va per tu, "princesa dels dosos", xin-xin! i gràcies per ser-hi
.

http://es.youtube.com/watch?v=RteVAiS393I&feature=related


vladimir

diumenge, de juliol 27, 2008

Farewell


La Doctora Marols m'ha donat l'alta.
Han estat dos anys intensos, de divan, d'indagacions.

Ara vull surfejar una mica, per sobre les pàgines blaves esquitxades d'escuma i d'imatges.

Ella m'ha dit que li han encarregat un llibre per al qual requerirà el poc temps lliure de què disposa, així que m'ha demanat que també l'acomiadi. M'ho ha dit amb el seu somriure d'ulls, el posat inalterable.


Jo tinc l'alta i faig saltirons, agafo la màquina de retratar, el barret de palla i m'embarco a les quimbambes, que fa temps que ho desitjo, que ja no tinc por, que la Dra. Marols m'ha ajudat a superar el mareig.

Vladimir, continua surant a les onades, on pots fer-ho fàcil, espero que per molt temps.

Marxo, Vladi, no insisteixis.
Et deixo el mar.


Lu

divendres, de juliol 25, 2008

El conte del pobre ocellet


Vet aquí un ocell a la recerca del forat més dolç. Oh, vida! pobre ocellet. Caput.

La clau és comptar amb un bon contrapès per no haver de renunciar ni a la dolçor del forat ni a la perdurabilitat vital. Glòria!


vladimir

dilluns, de juliol 21, 2008

En mirada tendre

"Inexplicable, però la vaca més bonica se’m va apropar amb un ramet de farigola als llavis. No era una vaca precisament impetuosa, però el meu posat de bou concentrat la va posar com una loca."
Viure tranquil és difícil per al bou mirada tendre.


vladimir

divendres, de juliol 18, 2008

Estiueig

Sempre he enyorat ser de la classe social "temps lliure".

I us dic per què voldria tenir-ne, de temps, aquestes vacances: no pas per omplir-lo de més coses, sinó per buidar-me completament.

Llegeixo als blocs que alguns marxen a Corea, després al Kilimanjaro i tot seguit a Cadaqués; altres, faran un trèquing pel Karakòrum i n'hi ha que recorreran en bici la costa Dàlmata o atacaran l'Aconcagua per la seva cara sud. Els menys agosarats, repartiran les vacances entre Menorca i la Vall d'Aran, amb força excursions i esports d'aventura.

I jo només desitjo jaure i dedicar-me a contemplar.

Com a molt, ser la digna model d'una Berthe Morisot més inspirada per les formes de la llum que pel gest ben estudiat d'una aprenent de badoca.

Lu

dissabte, de juliol 12, 2008

Immersió II


De tant en tant, la Dra. Marols ens deixa veure l'interior de les sessions. Fa poc més d'un any, vam publicar-ne un tast.

Quins somnis es repeteixen?
Conservar l'equilibri damunt de l'aigua; itineraris misteriosos...


Què pot dir de vostè que fa un any no sabia?
Que he tingut una gran capacitat d'autoengany. Encara...


Què l'incomoda?

Que em jutgin lleugerament. Que creïn mites de les meves petites idiosincràsies.

Què ha deixat d'incomodar-li?
No ser el centre d'atenció.

Què no suporta?
La tanorèxia.

(la doctora somriu)

Què no suporta, a part de la tanorèxia?
Dels homes, el bloqueig emocional. Quan no saben respondre, quan es tanquen en banda. De les dones, la capacitat il·limitada de fer el que sigui per agradar: de seguir les modes més infames, de no cultivar el seu propi desig de vida.

No es deixa res?
La necessitat de domini. Intento descobrir fórmules per combatre-la sense usar la lògica del domini.

Quina descoberta ha fet darrerament?
Que en una conversa, si algú m'afronta amb bel·ligerància, puc callar per evitar el conflicte i no sentir-me vapulejada. Ja no ho visc com a submissió. Hi ha un acord tàcit a ignorar aquests que necessiten imposar la seva paraula. Creuen que els escolten, però estan isolats. Això m'ha costat molt, d'entendre. Necessitava combatre. Ara sé que cauen sols.

Algun canvi recent?

En sortir de la caverna, hi ha coses que no resisteixen el nou enfocament. Hi ha relacions que es desintegren amb la llum.

Cap a on es dirigeix?
Cap a on, no ho puc dir amb exactitud, però sí puc dir com: a peu, al meu ritme.
Ja no faig dit,
m'he endut uns quants ensurts...

Entrevistes amb la Dra. Marols
Il·lustració de Xavier Salomó


dijous, de juliol 10, 2008

"De profundis"

L’altre dia, amb motiu de la presentació del número 50 de la revista Valors (http://compagina.powweb.com/valors/), en Pujolet ens feia una reflexió sobre la crisis dels grans valors en el nostre país. El que fa uns anys eren “valors sòlids” sembla ser que ara tendien a estovar-se i a fer-se “valors líquids”. Sobre aquest tema volia fer quatre ratlles. Impossible.

La pèrdua de la batalla de l’aire condicionat ha coincidit amb l’evaporació dels meus pensaments més brillants en la calda de musclo passat que fa tan modern i ecologista el despatx. Perquè sí, entenc que cal estalviar energia i vetllar per la capa d’ozó, però això va associat a dutxar-se més sovint i fer anar el vano no només de cintura cap amunt. Per Déu.

Ni assegut a la tassa de la cagadora, lloc de sagrada intimitat on normalment surt el més autèntic de la meva persona he aconseguit el mínim grau de concentració necessària per a fer fluir res d’interès. “Valors sòlids”, “valors líquids”, “valors gasosos”... i jo que sé. En el reducte atòmic només em passa pel cap una qüestió important: quina és la millor ubicació on hauria de penjar el rotllo de paper de water.

vladimir

diumenge, de juliol 06, 2008

Horari d'estiu

Estimats clients,

a partir del 15 de juliol, l'horari de les sessions serà el següent:

Dilluns i dimecres de 15:30 a 20:30
dimarts i dijous de 16 a 21
Divendres de 9:30 a 14

Qualsevol urgència, us atendré al mòbil, com sempre.


Benvolguda Lu,


Als darrers minuts de l'última sessió em va fer una pregunta que va quedar a l'aire, i que m'agradaria contestar-li ara.

Ens hem d'ocupar o no dels problemes dels altres?

En vostè és acusat l'automatisme messiànic. És un automatisme, sí, vostè no es demana racionalment pels costos i beneficis de les seves "bones accions". Ni tan sols en valora la necessitat i els resultats. Senzillament actua empesa per una programació que li diu "sigues bona nena".

Vostè ara ja sap que sovint, sota l'executable, hi ha ira, malestar, necessitats pròpies insatisfetes i, sobretot, ineficàcia.

Quan li dic "tingui cura de vostè" em mira amb aquell posat excèptic, arrufa el nas i les celles, es rebel·la. Ja sé que pensa que aquesta és una afirmació egoista. No ho és. O en tot cas, reformulem què és l'egoisme. Potser, ben entès, no és tan demoníac com ens han fet creure.

Faci la prova. Miri de satisfer les seves necessitats durant un temps. No parlo d'anar de compres i cremar la visa, ni de lliurar-se a l'hedonisme edulcorat dels balnearis urbans. Parlo de les seves profundes necessitats. Què vol vostè?, què li cal?, ja s'ho permet?

Un cop tot allò que necessita de debò estigui satisfet, la ira i el malestar s'esvairan i vostè serà molt més positiva en les seves relacions amb els altres sense haver de fer res d'especial, per pura osmosi.

Espero haver contestat la seva pregunta.


Dra. Marols

dimecres, de juliol 02, 2008

Ales

M'identifico amb aquesta imatge, no tant amb la Keira (que n'és, de maca) sinó amb l'Austen (que n'escrivia, de bé). De petita, em sentia reclosa en un món massa correcte, normatiu en excés.

Seure sota el cirerer, a les escales del jardí, llegint qualsevol cosa que trobés mínimament evasiva, desdibuixava la meva realitat fins al punt que em va costar molt de temps i llargues sessions amb la Dra. Marols tornar-la a bastir.


Un dels efectes de, anomenem-la així, la
fugida exhaustiva va ser l'addicció a les alçàries. Sentia que arrossegava unes enormes ales internes, com aquell pobre albatros de qui se'n fomia el personal.

Vaig començar a sospitar
de la insostenibilitat d'aquella forma de vida que m'abocà a un irremissible atzucac gràcies a l'oximoron: jo sempre volia estar allà. Mirava lluny i em deia: "allà". Però si per ventura aconseguia arribar allà, aleshores tornava a mirar lluny i em deia: "allà".

Al final vaig provar de fer el salt i va ser el dia que es va trencar el mirall i vaig alliberar-me. A l'altra banda, lluïa un sol vespral i algú a qui no coneixia va reconèixer-me.

Ara, com Hermes, compto amb unes petites ales als turmells. I amb ell, comparteixo també l'anhel viatger de les paraules.

Lu

diumenge, de juny 29, 2008

Gols letals

Avís: aquest post pot ferir la sensibilitat d'alguns lectors.
A Vladimir no ens fem responsables de les aportacions dels col·laboradors esporàdics.



No ho he pogut evitar. Ni ho volia. Sé que aquesta vella escrupolosa de la Jeckyll s'horroritzarà i tindrà motius per seguir anant a sessions psicoanalítiques, perquè aquell divan és l'únic lloc on gosa admetre el lligam que la uneix amb mi.

Però no vull estalviar-li a la moralista, estreta i rígida Dra. Jeckyll la notícia dels meus crims. Sense més dil·lació diré que, aprofitant la solitud dels carrers, he sortit a airejar el rau-rau que mai no m'abandona, coberta amb una capa verda que mig es confonia amb la massa arbòria del Parc dels Til·lers. No hi havia ningú. Tots seguien el partit a les tavernes mentre buidaven gerres i gerres de cervesa. A fora, la llum del vespre dibuixava veladures en un cel destenyit i l'aire serpentejava com un corriol, després d'un dia calorós. La bellesa del moment encara feia més sagnant el contrast amb aquell desert humà.
Tot d'una s'ha sentit una cridòria eixordadora acompanyada de sons similars a la parla que no acabaven de reixir. El món podia acabar-se perquè la pilota havia travessat la porteria... La sang em bullia i aquella veu més forta que cap raó em deia: fes-ho.
M'he amagat rere uns contenidors esperant que el partit acabés i se'm presentés una oportunitat. No ha fet falta esperar-la gaire estona. Dos humanoides han emergit d'un portal articulant alguna cosa semblant al llenguatge humà: "tio, jjjaa, sssseaaa, quekabron, pppptaaa, ffjjjjjo, qqffort, ssstttia", en un to de veu prou alt perquè, és clar, se sentien amos de la selva. Ah, quina repulsió em provocaven! Txac, txac, fora.
No he sentit cap remordiment, car allò que arrossegaven no es podia dir vida. Sé que el que faig està malament segons les normes socials, però no m'afecta. Segueixo els dictàmens de l'instint.
La frígida de la Jeckyll diu a les seves reunions d'intel·lectuals que els canvis són lents, que cal col·laborar en la transformació de la societat, que està emergint una nova consciència i blablablà.
Però en el fons sap que hi ha algú que fa el que ella voldria fer si no fos que està lligada per una educació repressora.

Apa, respectable doctora, ja pot anar a una altra sessió de teràpia. Al seu Londres hi ha un parell d'energúmens menys. No faci veure que ho lamenta, a mi no em pot enganyar. Tants com vostè fan fer la feina bruta... I demà posi's elegant, pentini's, els guants ben nets, el vestit emmidonat... Només recordi's de fer netejar la capa abans de sortir de casa. Sé que ho farà.

Mrs. Jaid

dilluns, de juny 23, 2008

Nit de sant Joan

Ancestral. Transmès de generació en generació durant segles, viu com el foc vermell dels millors llavis (aquesta nit, qui sap si meus). Simbòlic com la foguera que cremarà la barca del vell pescador en un petita plaça que estimo, càlida nostàlgia.

La nit més curta de l’any, la més romàntica. Nit de pràctiques i creences màgiques, de cremar calces estimades i guardar-se’n les cendres a la butxaca (sempre foradada). Nit de salts de cabró damunt les flames. Nit de suor, desig, música i aigua de rosada. Vi i licors, risses i llàgrimes, sorra i cossos en pilotes desinflades.

Follets i fades, bruixes i bocs a petardades. Superstició a la vena calenta i salada. Herbes, cacauets, petició de tantes coses amagades.

Sí, sí, també cebetes i xinus, barrenus i bengales, abelles, granotes i dinosaures per la canalla. I coca, molta coca de pinyons, llardons i fruita confitada. I un coet ben gran i bonic entre les cames que se’ns endugui cel enllà i ens faci esclatar com la rialla.

Bona revetlla, família. Xin-xin!

vladimir
PS: la cançó que tant m'agrada: http://es.youtube.com/watch?v=n7BUtnQO-n0

dijous, de juny 19, 2008

Acabada!

He acabat. Sí, ja està. Els darrers metres no sé si els he fet jo o m'ha dut el meu alter ego a coll i be. He viscut aquests dies finals com una zombie.

He acabat la tesina.

Un any de cursos de doctorat rematat amb un intens treball per fer l'article del Quixot i l'economia. Tot seguit, un altre any de recerca, de treball de camp, de teoria, de gratar-te els axons a veure si pareixes alguna cosa original o almenys una mica fina. Dies, dies. Endarrerir la feina, acumular-ne. Sacrificar caps de setmana, vespres. Insomni, neguit, el camí abruptament fa pujada i es fa fosc. I si ho deixo?, total, qui ho notarà... Anèmia mental.

Però en els últims metres... unes quantes mirades de suport, alè dels que t'estimen de veritat i que són més dels que pensaves, i potser no tots els que et pensaves, i sí alguns que no et pensaves.

Això sí, anar a córrer una mica pels boscos de fades amb les fades, sinó, ni de conya. I gràcies també al ioga, i a la quínoa, i al XS, i a la lluna amb majúscules, al perdedoret, a la mestra bufaruda, a l'Oracle de Delfos CG, al dire incombustible, a aquell senyor que tant li costa dir-me "que bé, filla", però que em porta els macarrons, al gat divertit, a la veïna perruquera, a l'impressor rus, al Senyor dels Bits, al coach que em mostra els bidons tòxics, a la dona que mai no l'encerta amb els regals excepte amb el que em va fer un Nadal llunyà, a les editores/ors del Casal de xocolata, a tot d'ulls que sorgeixen en la fosca, dels troncs dels arbres, dels nenúfars, en l'aire que respires i que fan amb tu el tram final.

Un super gràcies ple a vessar de cava fresc.

Ja està, companys, ja deixaré de dir que estic liada amb la tesina.

Sí!!!!!! SSSSÍÍÍÍÍÍ!!!!!!!!!!!!!

O és un somni?
(Em pessigo la cuixa.)


Epíleg: com aixafar la guitarra i acabar-me de rematar amb alevosia. Imagino que ve el meu dire i diu:

--I ara, a per la tesi!








Lu
amb el cos jacent i l'ànima flotant.

(Iuhu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)

dimarts, de juny 17, 2008

Jo, miembra

Hi havia de dir la meva, scusa.

L'Espanya carpetovetònica està nerviosíssima i ho demostra la quantitat de fulles (de bits) que ha generat el lapsus d'Aído.

Jo, la veritat, els entenc:

Primer, els casquen una Ministra de Defensa (i embarassada).
Segon, creen un Ministeri d'Igualtat.
Tercer, es troben que una Ministra jove fa un ús excessiu del llenguatge no sexista.

Quart, la familia se desmiembra.
Cinquè, la penya surt dels armaris diversos.

Sisè, el Losantos a pagar.

Estan molt neguitejats i necessiten desfogar-se. Ho comprenc. El seu és un model de societat que ja ha caducat i del qual veiem desfilar les fileres del cotxe-escombra, rabiüts per no poder mantenir gaire més els seus privilegis basats en el por mis cojones o perquè és així, per natura, per la ciència, per... eh, no sé, mira, perquè déu m'ho ha dit, a mi, que sóc el seu elegit, i tu, tu no ets jo, tu fes el que et toca fer, que per això has vingut al món, per servir-me a mi i als que són com jo, que som els guais.


Mireu, no es tracta de la RAE (que, que voleu que us digui: una institució on només hi ha un migrat 6% de dones, no em suscita cap confiança quant a les decisions que pren respecte al que cal i el que no cal considerar normatiu); no es tracta dels lapus linguae (el Clos en feia a cabassos i màxim rèiem); no es tracta del encara no estrenat i ja famós telèfon ni d'un Ministeri que abans de néixer ja tenia detractors... Es tracta de resistència al canvi, de cangueli, de caverna.

Però la gent està sortint d'aquesta caverna. I tot i que no hem d’engrescar-nos gaire (la majoria ha sortit d’una per entrar en una altra: la dels DIR i la Dermoestètica –ara toca depilar-se el perineu- la dels concessionaris, la pantalla i els viatges exòtics), s’està sortint d’aquella foscúria. Alguns per convicció i amb ganes, altres empesos i a contracor, passen de creure en els gurús de les representacions. I, clar, aquests gurús i els seus acòlits han de ploriquejar una mica, fer el burleta, en fi, què els queda, sinó?


Els que no hem tingut mai gaire privilegis, ens costa de posar-nos en la pell d'unes cúpules que senten com els trontolla el suport del faristol.
La visió hegemònica del món s'està difuminant. I això comporta reaccions viscerals.

Encara hi haurà molts bits de ceguesa irada, de posts sorneguers, de ridículs intents de tirar per terra la feina dificultosa de les dones i d'un govern que no vaig votar, però que té el meu suport en alguns àmbits.


Ara toca veure'ls extingir-se, ja han caducat i no ho saben.

O sí ho saben.
Per això borden d'aquesta manera.


Lu, miembra de ple dret

dilluns, de juny 16, 2008

Romeu i Julieta

Assajaven Romeu i Julieta, ella setze i ell dinou, massa joves. Era la seva primera obra important i se la van creure. Dia sí, dia també, aquelles paraules es van convertir en les seves paraules; el públic vibrava veient-los actuar... I junts van experimentar l’adrenalina de l’èxit, el teatre, l’amor sense xarxa...

Quan s’arriba a dalt de cop i volta cal mantenir la sang ben freda, però a ells els cremava. I un dia, sense més, van adonar-se que amb el pas del temps les coses només podien anar cap avall. L’èxit perfecte, l’amor perfecte, l’orgasme perfecte... I així van decidir morir junts en el seu esplendor, ben abraçats com diuen que moren els amants perfectes, per sempre eterns.

La moto va volar més enllà del precipici com un coet de Les Santes. Els cosso de Romeu i Julieta es van trencar contra les roques. La mar es va tenyir de vermell salat i era bonica, autèntica, salvatge.

Ah! però res és perfecte, Déu sempre espia i enveja els que volen imitar-lo. Julieta va sobreviure com per art d’un miracle. En la seva cadira de rodes, es pregunta perquè.


vladimir

dimecres, de juny 11, 2008

Metabloc


Porto tres setmanes que no aixeco cap de la tesina sobre els blocs. I tot un any d'anar-hi donant tombs: bibliografia, treball de camp, reunions amb el meu director (has de centrar més el tema; lliga bé el marc teòric; l'estat de la qüestió és collonut, mira de mantenir aquest nivell; això queda una mica deslligat; que bona, aquesta interpretació, és teva?, sinó, cita-la; no, no,és meva...).

El cos ha quedat desfasat davant la tecnologia o bé s’ha vist transformat per les màquines. El cyborg és la nostra ontologia (Haraway, 1991), és la unió entre organisme i tecnologia, entre cultura i natura i entre realitat social i ciència ficció. Aleshores, quan entrem en l'espai virtual, on el cos s'atura, el que pren el relleu és la identitat, que es basa o se situa en un jo fins ara inexistent. Al ciberespai, les faccions es transformen en bits, deixem de ser visibles per ser perceptibles.

Jo ara faria una tombarella a qualsevol pam de gespa.
O u
n pastís de xocolata negra, i li n'empastifaria els llavis al Vladi, que s'emprenyaria com un mico. Sí, s'alçaria esperitat, renyant-me, per la proximitat del cos "Lu, que sóc un home", diria indignat per la meva insolència.

Com venim demostrant, els blocs estan contribuint al creixement progressiu de l’esfera pública. Un cop més, parlem de democratització, de major diversitat i d’àgora electrònica. A tot això, ens demanem si efectivament, els blocs constitueixen una nova forma de periodisme. (...) Quin és el lloc de la blocosfera en la dinàmica del camp informatiu?

Jo ara faria pam-i-pipa al llibre The rise of the blogosphere.
El meu regne per un massatge cervical!

El nick, pseudònim amb què una persona accedeix a la xarxa quan crea un bloc o entra en ell, és una mena de doble seu. Algú que parla i s'expressa en el medi electrònic i que, com les imatges oníriques de les pintures de Magritte, no és aquella persona. En realitat, no és una persona la que escriu un post o qui el comenta. És una identitat, un ésser percebut. Aquestes transformacions psicològiques passen de l'esfera de l'individual a la social, generant nous tipus de relació intra i interpersonals. Tal com explica MacLuhan, 'l'extensió d'un sol òrgan dels sentits, altera la manera com pensem, com ens comportem. Quan aquests paràmetres canvien, l'home canvia (McLuhan, 1988). Així, doncs, en un context tecnològic recolzat per una iconització de la persona a través de la publicitat omnipresent, cada cop sembla més plausible el fet de reinventar-se un mateix.

Per cert, Vladi, ja tinc títol:

Vladimir ha dit... Identitat, xarxes socials i ciberperdiodisme en els blocs. Una construcció de la intersubjectivitat dins la nova Internet

No només t'he obert un bloc sinó que t'immortalitzo en la meva tesina... després diràs que...


Lu

diumenge, de juny 08, 2008

No em miris així

No hi ha res que pugui atabalar-me tant que la teva mirada no sigui capaç d'esvair.

Em dono permís un moment per deixar de ser una esclava de les meves ànsies i et miro fer el trapezista per l'ametller, a punt de vinclar-se; pujar fins la branca del capdamunt del cirerer.

Ets el rei dels registres! De dolç i falaguer a perdut qui sap on; manyac, esquerp, esverat, zzzzziuuuu, vist i no vist.

Em relaxes.

Ara ja puc tornar al neguit de les obligacions que m'autoimposo i que em roben tants diumenges.


Mirar-te, i mai sé si et trobaré amb les pupil·les com un esglai o com un eclipsi, em retorna l'equilibri entre vida i ambició.

Lu

dimarts, de juny 03, 2008

De copes al Molly's

La pluja, la pluja, la puta pluja. Entro al Molly’s a fer una copa, a vegades m’ajuda a relaxar-me, que voleu que us digui.

En una tauleta rodona una parella parla del congrés d’ERC. El tiu sembla un frare i ella és Déu amb mamelles, guapa de veritat. Mengen cacauets i beuen unes pintes. Em distreu escoltar-los i mirar la pluja, perdre el temps.

El xaval de la barra, el millor barman de la ciutat, deixa caure dos glaçons al meu whisky, quin so més bonic. Em diu amb accent d’Irlanda: “company, he tingut molts amics i una vida intensa, però mai he tingut un amic com aquest (m’ensenya l’ampolla mig buida). No m’ha fallat mai, ni quan me l’he hagut de ruixar: es diu Jameson. Et convido, guaita com raja”.

La parella segueixen discutint... A ella no li sembla bé que la senyera que han posat a la Plaça Santa Anna sigui tan petita, diu que desmereix. En culpa els botiflers de l’Ajuntament i s’excita de bona manera, els mugrons se li han posat com olives. El tiu, el frare, preocupat amb el cony de bandera, ni cas dels pitons que l'apunten.

No ho entenc: miro, escolto, bec i callo. Aggghhh! quin fàstic la política quan ens allunya de la Vida, paraula de rus i irlandès borratxos.


vladimir

dijous, de maig 29, 2008

Parla'm de la teva vida

No deurien ser més de les set. Corria com una bèstia. No sé si algú em perseguia, només havia sentit una mena de soroll... m'acolloneix notar algú al meu darrere. Em va entrenar un quillo del barri quan va passar allò. Em va dir: defiéndete. Li vaig enfonsar els dos dits a la caròtida. Va tossir. Ahora ya sabes. Però vaig preferir aprendre a córrer. Panteixar d'aquella manera que tota tu ets fibra, rauxa.
--Atura't, no hi ha perill.

És clar que no. Quina paranoia!


Jo crec que eren quarts de deu, sol ponent d'estiu, al balcó. Ell feia dits per a la gravació de l'endemà, al Pipa. Havíem fet un quatre mans, versió cervesa, del
You go to my head, i ara divagava entre el meu horitzó i les seves semicorxeres. No funcionarà. Però que bé que sona...

Em sembla que eren les quatre i ja feia estona que volava. No havia resultat tan difícil. Agafar impuls, batre els braços, surar. Mirar-s'ho amb perspectiva. Què fàcil, maltractar. Té, medalla. Ui, si no et queda lloc al pit... Vaja carrerón.

Les onze. No farem el cim! No em queda oxigen! Lipolímia. Merde! Pensava que estava ben entrenada, buààà. Acceptem-ho, no sóc una heroïna. Buààà. Joder, nena, estem a quatre mil vuit-cents metres. Em pots dir, em vols fer el favor de dir... és igual, no ho pots evitar, és el problema de tenir les cames llargues. I els que et seguim, asfixiant-nos vius, que maco. Sort que em fas riure. Sort d'aquest punt pocasolta. T'ho perdono perquè no hi toques del tot, cometa meva.

La una i deu al rellotge de la sala. Morena, nascuda amb lluna minvant una mica abans d'hora. Ja amb presses, és clar. Vinga, vinga, que hi ha feina. I això per què?, i allò?, papi, què és prostituir-se?, Xavi, on neix el Volga?, c'est quoi, l'amour? Me'n vaig a l'Aconcagua. Jazz, poesia, drets humans. Te diluyes. No entens que no dono abast? Més, més, tot.
Fundido en negro.


No en tinc ni punyetera, de l'hora que era. Vaig obrir els ulls. Estava viva o era una nova reencarnació. Com sigui, ara hi ha un sistema d'alarma que salta just abans que... (hohoho!!)
Val, e
ncara vaig massa de pressa.
--I encara tens com una por difusa... com la teva cua.


Halley