dimecres, de desembre 10, 2008

No ens deixarem mai

Perdona, pensava que ploraves...
La pluja no és salada, no ploris més, ja no cal...
M’agraden els teus llavis mullats, tenen gust de mar. No em cansaria de llepar-te’ls.
Prova d’empassar-te el plor i somriu, una mica...
Guaita quina ganyota @¿@ ...

Tranquil·la, ara estem junts i no ens deixarem mai...
No ens deixarem...
No...
Mai.


vladimir

6 comentaris:

Anònim ha dit...

La tonteria'


pepitogrillo

Anònim ha dit...

Potser sí, no et dic que no. Sóc així, que hi vols fer.

vladimir

Jesús M. Tibau ha dit...

què bonics són els ulls mullats per una llàgrima, quan al rostre s'hi dibuixa un somriure

Meritxell Martí ha dit...

Reclamo el dret de plorar pel carrer, al cotxe, sortint de ca l'analista, després de llegir un post, d'escoltar Sólo pienso en ti o September Fifteenth, de fer les paus amb un amic, d'haver grimpat sola el Castellsapera, d'haver rebut una trucada en la solitud d'un hotel, el plor de la superació, de saber que aquell somni paorós només era la tapadera d'una petita foscor.

Reclamo plorar quan vingui de gust, a coll obert, a cor batent, a ull lluent.

Quan plorem de riure, Vladi?

T'estimomol

Anònim ha dit...

Joseph M.,
ets un poeta, tu sí que en saps.

Videta,
després de la darrera sessió amb la Marols no sé si trobarem gaires arguments per riure. M’ha prohibit parlar de titoles i vulves, d’histèrics, de literatura guarra, de les misèries del mundillo... de totes aquelles coses de les que solíem tronxar-nos quan anàvem “discretament” beguts;)

un petonàs

vladimir

Alex Maxim ha dit...

Close-up of tears coming from woman eyes stock photo © MaximImages - stock photos in style