dilluns, d’abril 30, 2007

Dia del Treballador


Qui no treballa no menja Vladi, et guanyaràs el pa amb la suor del front vlad cabró, qui de jove no treballa de vell es fot una palla Vladimiiiiiiir raca-raca”...”que t’ho dic begut però sobri, no es pot viure sense treballar, JAJAJAJAJAJA!!” schup (escopinada al vent)...

“Totes aquestes putes frases són caca d’anís Vladi, es pot viure de moltes maneres”...“els contenidors estan plens de llagosta, de glamour... només cal saber on anar a buscar, com els gats Vladimir meu-meu”...

“Amb el treball t’obliguen a ser esclau Vlad, per quatre fastigoses perres serieu capaços de llepar-li al Dumbo”...“el treball és detestable, un càstig que cal evitar com sigui. No hi ha res més humiliant que treballar deu hores al dia en alguna cosa que no suportes per sobreviure, Vladimir!”...“que treballem perquè els nostres primers pares es van cruspir una figa grossa com un meló, collons rodoons”...“que Déu pare i mare no suporta la llibertat dels seus fills, que pateix massa per ells”...“per Nostre Senyor que el van clavar en un tronc, per l’Esperit Sant que vola i no es cansa, pel vi que cura si no és agre, sigues lúcid”... “que això del treball és un invent per a tenir esclaus, perquè sense esclaus el poder no té poder, hòstia”...

“A cagar, Vladi, vés a cagar al mar i delectat amb la merda que sura”... “ets un putu teòric d’universitat cara, dels pitxors”... “putu rus aburgesat, sí, sí, la Revolució no es va fer, la vida segueix i cal adaptar-se... sí, sí, sí, putu discurs socialdemòcrata”... “PERÒ AIXÒ NO HA DE CONVERTIR-NOS EN TARATS MENTALS!”...“l’explotació de l’home per l’home”, et sona això Vladimir, doncs el món segueix igual camarada, i et trencaré aquesta ampolla pel cap si em contradius”. Amén.

Míting del Sebi, dissabte al vespre al Molly Malone. En Sebi no té preu, em sembla brillant com les estrelles d’un cop de puny. Un bon amic.


Vladimir

divendres, d’abril 27, 2007

Vladimir al cap

No Lu, no! A molts homes també ens exciten les bones ànimes, el contingut més que el continent, la ment, per dir-ho de manera barata.

No Lu, no! Cada vegada m’atreu menys un bon cul, unes tetes bellugadisses o una cintura estreta. Bueno, no és que no m’atreguin totes aquestes coses, m’encanten... però no m’acaben d’excitar del tot, s’alça l’arma, no ho negaré, però la càrrega és més de fogonada que de projectil.

No Lu, no! A mi em sedueixen les ments, em sedueix la intel·ligència, la substància gris. Em sedueix una cara i un cos quan veig que hi ha una ment que els mou, unes neuronetes que noto que val la pena saludar.

Sí Lu, sí! Una ment, una ànima, una intel·ligència per a conèixer, posseir, dominar, admirar, masturbar, penetrar, fer brollar... La ment Lu, s’han de follar les ments.


Vladimir

divendres, d’abril 20, 2007

primavera a Lutècia

5 graus més que a Barcelona, ni un núvol, cel blau, sol, despeses pagades. Qui pot imaginar un París així? Una Lutècia primaveral i ensomniada.

A l'IRCAM ens va rebre en Nicolas, afable, una mica guenyo, em recordava vagament l'Òscar Vila. Ens mostra l'edifici, ens presenta gent, ens ensenya prototips de programaris per analitzar música i compondre'n. Estan treballant també en un programa per analitzar el gest dels músics i veure com afecta el resultat sonor...

Un dels matins lliures anem a Belleville, al Butte Chaumont, on uns xinesos fan tai-txí. Més tard a Montparnasse, i per cloure el triangle, a Montmartre, on entrem a missa i seguim els cants.

El meu acompanyant riu de mi: diu que m'agraden els turcs, perquè em va seduir visualment un noi de pell bruna i nas gros. Em costa tant que algú m'atregui només de vista que, quan passa, em trastoca i faig i dic bajanades una estona.

Jo ric del meu acompanyant perquè es mira les de trenta i jo li faig notar que entre les que s'apropen, com ell, a la seixantena, n'hi ha de molt bon veure.

Riem a Notre Dame, perquè el mossèn que confessa en una de les capelles laterals es diu "Père Poutot".


Constatem que tot i que el nivell de vida general és millor allà, les infraestructures són millors aquí.

Em faig un fart de dir que a Barcelona també parlem català. Explico que és una llengua que parlem o coneixem uns 7 milions de persones. Em miren amb uns ulls com unes taronges.


Em torno abella Maya a l'Ille de Saint Louis, entre flors.
El Lapin Agile sota control, Pardalet.



Lu





dijous, d’abril 19, 2007

Si tingués dallonsis


Fa uns dies la Lu ens incitava a explicar què ens agradaria fer si tinguéssim dallonsis. Un servidor, que té dallonsis perquè sovint se’ls toca (tot i que no m’emociona ensenyar-los), va pensar que la cosa no anava amb ell; però es veu que sí que hi anava. A vegades la Lu té aquestes sortides, és com una mena de gat de frare donada a les metàfores més trabucaires.

No us enganyo, ni he pres grappa de postres, però us asseguro que si tingués uns dallonsis ben rodons i peluts, deixaria ara mateix de treballar i em dedicaria a ROBAR. No, no i no! Que ningú m’escrigui dient que és immoral el meu propòsit perquè per a mi ser lladre no és cap delicte; el problema, si de cas, només és que t’enxampin amb les mans a la massa, és a dir, en ple acte d’afaitar la mosca. ROBAAAAAR és apassionant! Fixeu-vos que ROBAAAAAR lliga amb trempAAAAAR. I no em refereixo a robar pisos de burgesets, cotxes, o la bossa d’una jubilada. NOOOOO! Dic ser un veritable professional, assaltar bancs, empreses multinacionals, torres de luxe defensades per mastins cabrejats o sofisticades alarmes... en definitiva, donar pel sac a tota aquesta fauna que viu de gratar-se la magrana. M’encantaria ROBAR (quina cosa més bruta això de guanyar-se el pa amb la suor del front, ecs!), però sóc una guineu cagacalces i no passo d’algun llibre a la biblioteca, quatre calçotets al vestuari del gimnàs o una flor del roser de l’àvia per a regalar a la nena que ara em fa riure i demà em farà plorar.


Vladimir

diumenge, d’abril 15, 2007

París, encore


Sembla que hi hagi una passa.

Darrerament, entre els blocaires, la cosa d'anar a París s'ha convertit en un sine qua non, o més aviat en una mena de grip.

Avui a les cinc agafaré l'Air France amb un altre professor d'Art, i hi farem cap.

No tinc pànic als avions, però quan comencen a rodar per la pista, apreto els punys fins que s'han tornat a posar horitzontals en el no-res. Quan davallem, em contrec fins que noto la roda del davant al terre.

El plan és fer una visita a l'IRCAM, al davant de la meva plaça Stravinski, i compartir amb els col·legues recercaires la cosa de la cibercultura.

El plan B és visitar barris que defugen les rutes habituals (Belleville, el Faubourg Saint-Martin...) i desgastar sabates. Intentaré fer un tomb pel Jardin des Plantes, on transcorre l'acció d'un dels meus còmics infantils preferits.
Porteu-vos bé, mentretant.
Lu

divendres, d’abril 13, 2007

Balenes II


Cap a les acaballes de la Guerra una balena exhausta i potser malalta va embarrancar a la platja d’una petita ciutat, no vull dir quina. Igual que la balena, la petita ciutat també estava exhausta i malalta, amb moltes cases destruïdes i la gent afamada. Els habitants de la localitat es van aplegar a la platja per veure aquella massa agonitzant. Van passar uns quants dies però la balena no es va morir. La gent anava cada dia a veure-la. En aquella ciutat ningú sabia com es mata un animal que no és un animal sinó un enorme cilindre fosc i lluent. Fins que un dia algú s’hi va presentar amb un ganivet dels grossos i va extirpar un tros d’aquella carn greixosa per endur-se-la de pressa i corrents cap a casa. Tothom va començar a arrencar trossos de balena. Hi anaven de nit, d’amagat, perquè tenien vergonya els uns dels altres, encara que sabien que tothom ho feia. La balena encara va viure molts dies, malgrat les nafres que presentava. Amb els seu ull dret mirava el cel.

Aquesta història me la va explicar Antonio Tabucchi. M’ha tornat al cap quan he vist la fotografia d’una gran balena morta a la sorra d’una platja de Tarifa. Antonio Tabucchi, Dona de Porto Pim (Edicions 62).


Vladimir

divendres, d’abril 06, 2007

Balena I

Dia gris, plovisqueja.
Em ve de gust parlar d’unes balenes errants que diviso enllà de l’horitzó.
Una balena mare i la seva cria, un petit balenó que porta ben aferrat a la part baixa del ventre. Diria, pels seus moviments tràgics, que van a la deriva. La balena mare deu haver quedat despenjada de la bandada, qui sap si, malalta, escura els darrers instants de vida. La menuda, desconeixedora del perill, deu mamar tranquil·la. Llet saborosa, una mica ensucrada, dolça i tèbia. La mola de greix que la protegeix mai no ha estat tan càlida. La mare, exhausta, lliura la darrera lluita contra el mar, amb el mar, ben aliena a la meva mirada embadalida. Lluita instintiva, resignada, autèntica, ancestral, per a ella tan inútil i per a mi bonica. M’emociona.

Gran bellesa la d’una mare imponent tallant damunt les aigües camins de vida pel seu petit, fins al final. Trencant onades en les darreres hores de felicitat compartida. Aliment i refugi.

Sento una mena de lligam primigeni amb aquesta raça de mamífers que tenen la sang vermella i calenta com la flama del vi. Avui, Dijous Sant.

Vladimir