Si tingués dallonsis

Fa uns dies la Lu ens incitava a explicar què ens agradaria fer si tinguéssim dallonsis. Un servidor, que té dallonsis perquè sovint se’ls toca (tot i que no m’emociona ensenyar-los), va pensar que la cosa no anava amb ell; però es veu que sí que hi anava. A vegades la Lu té aquestes sortides, és com una mena de gat de frare donada a les metàfores més trabucaires.

No us enganyo, ni he pres grappa de postres, però us asseguro que si tingués uns dallonsis ben rodons i peluts, deixaria ara mateix de treballar i em dedicaria a ROBAR. No, no i no! Que ningú m’escrigui dient que és immoral el meu propòsit perquè per a mi ser lladre no és cap delicte; el problema, si de cas, només és que t’enxampin amb les mans a la massa, és a dir, en ple acte d’afaitar la mosca. ROBAAAAAR és apassionant! Fixeu-vos que ROBAAAAAR lliga amb trempAAAAAR. I no em refereixo a robar pisos de burgesets, cotxes, o la bossa d’una jubilada. NOOOOO! Dic ser un veritable professional, assaltar bancs, empreses multinacionals, torres de luxe defensades per mastins cabrejats o sofisticades alarmes... en definitiva, donar pel sac a tota aquesta fauna que viu de gratar-se la magrana. M’encantaria ROBAR (quina cosa més bruta això de guanyar-se el pa amb la suor del front, ecs!), però sóc una guineu cagacalces i no passo d’algun llibre a la biblioteca, quatre calçotets al vestuari del gimnàs o una flor del roser de l’àvia per a regalar a la nena que ara em fa riure i demà em farà plorar.

Vladimir