Lu, quatre anys

Sopo amb la Lu, m’ha convocat amb un SMS del tot curiós: «Vindré sense cinturó de castedat, sóc lliure».

Fa quatre anys que ens coneixem, ella en tenia uns vint «i a punt la joia» i durant tots aquests anys hi ha hagut de fons una certa tensió sexual no resolta: la Lu no ha tancat mai la porta a una possible relació futura, però molt decent ella, posava fins ara l’excusa de la fidelitat al manso, un tipus afeccionat al sac i una cicatriu a la cella.

De sobte ens hem trobat sopant i sense excusa: ha estat una mica incòmode. Quan venia amb el cinturo de castedat sabíem quin era el rol de cadascú i quines les normes del joc, els límits. Aquesta nit, però, sopant com hem sopat tantes altres vegades quan només érem amiguets, hi ha hagut moments en què no sabia que fer: si aprofitar l’oportunitat i ajupir-me per dessota la taula a gratar-li la pelussa o ser delicat i fer justament el contrari. Em temo que ella, tot i la declaració de guerra del SMS, també anava una mica taponada.

Ens queixem sempre dels límits i és molt romàntic cagar-se en les normes: «Hi que bona que està la tia, si el marit no fos un amic me la follava.» Però en el fons no hi ha res més pertorbador, ni res que exciti més el caos, que et canviïn les normes.

No me l'he follat, quedi clar! A la Lu li agrada posar-me a prova, diu que així em va conèixent més, i aquella nit duia el cinturo amb tres claus de volta de la clau que mai m'ha donat.

vladimir

Lladres!

La montse, una mossa de la secreta, m’envia un missatge perquè pari alerta.

Vladi, oju! llegeix això i envia-ho a qui creguis convenient: Imagina que vas a buscar el teu cotxe que has deixat aparcat; obres la porta, entres, poses el seguro a les portes, encens el motor i poses la marxa enrere. ¿No ho fas sempre així? Mires a la finestra de darrera pel mirall retrovisor i veus una fulla de paper gran enganxada al vidre posterior. Llavors poses la palanca en punt mort, obres la porta i baixes del cotxe per treure el paper (o el que sigui) que t'obstrueix la visió. Quan arribes a la part posterior, apareix el lladre de sobte, entra i s'envà amb el teu automòbil -el motor estava encès, el teu maletí, bossa o cartera estaven a dins- i pràcticament t'atropella en la fugida. L'assegurança no en vol saber res.

Resum: si veus un paper pel retrovisor, o altra cosa, ¡NO BAIXIS! MARXA! pots treure el paper de la lluneta més endavant.

Gràcies montsita.

vladimir

PD. El fill de puta es va disfressar d’elefant.

Conscients?

Jo al·lucino que estiguem tan tranquil·ls.

Ens diuen que estem per sota dels mínims als pantans.
Tan amples.
Ens diuen que no es podran regar jardins.
I què.
Ens diuen que cal fer enginyeries faraòniques per dur aigua d'on sigui.
Val.
I finalment ens diuen que porten aigua d'un altre riu, però que és tòxica i pot provocar càncer.
Ahà.

Què més ha de passar perquè col·lectivament reaccionem? Que ens llevem un matí i no ens trobem el cap? Que sortim al carrer i estigui ple de sargantanes? Que hagin tancat les botigues, els puticlubs i els camps de futbol? Que no funcioni la tele?

Ahir escoltava l'Eudald Carbonell a la ràdio, parlant de La consciència que crema (Ara llibres), el seu darrer llibre, on exposa que una nova generació més potent a nivell mental i ètic està forjant-se, i jo pensava: si tu saps on és aquesta gent amb la consciència avançada, m'ho chives, Carbo?

De debò que agafaria el primer tren al segle XXII i ja m'hauríeu vist prou!
Alarmista, catastrofista, exagerada, idealista... ok, ok, ja m'ho direu.

Lu

Terribas power

Segur que humana com deu ser, no caga marbre.

Segur que en alguns aspectes, com a tots, li fan figa les cames.

Segur que en alguna ocasió les deu cometre de l'alçada d'un campanar.

Però jo, què voleu que us digui, hi aposto.

Perquè tot i que no hi ha qui se'n lliuri, de fer-ne de molt grosses, no tothom és igual.

Hi ha els qui s'ensumen el tuf de la caca al propi cul i necessiten pensar i proclamar allò que "tots fem farum de quisca", però no és així. N'hi ha que es rebolquen en la merda i encara s'hi congratulen i n'hi ha que miren de minimitzar l'impacte dels seus residus i fins i tot netegen per on caguen o per on la caguen. Tothom NO és igual, per fortuna! N'hi ha de mesquins i de nobles; de mediocres i de destacats; n'hi ha que ballen al so que toca i fan de pinxo d'un sistema roí mentre que d'altres resisteixen els embats del senyor fosc (sí, aquell que fuma puros i du un maletí, i sempre està mig en penombra, on a les ninetes li titil·len dues esses trencades per una doble barra vertical).

Quan la Mònica Terribas diu que si no pot fer una gestió basada en els seus valors plegarà, que si l'exercici del càrrec la du a transgredir allò en què creu, deixarà la direcció, me la crec.

I li dedico aquest vals.

Lu

8 de maig

«Vine»
i m’agafa de la mà i em porta a través dels passadissos formats pels carrers de la seva ciutat. Quan m’encanto davant la façana d’alguna de les cases, em pregunta amb una mirada dolenta si me la vull comprar per a viure prop seu. I amb un “va!” em desencanta i seguim la ruta pel casc antic. Em guia pel laberint que començo a conèixer i m’agrada que em guií.

«Encara no»
i evita els carrers foscos i furtius, i fa bé. La plaça Major, el camí de la Fàbrica de farina, la plaça del Malalt... El sol ho il·lumina tot i ens descobreix per tothom, la penombra només va per dins, com ha de ser. La llum cau damunt nostre com les branques florides del... ametller.

«El mercat de les flors»
i entrem en un mercat petit, a l’esquena de la Seu, que segons m’explica s’omple de flors cada dijous. Passegem entre roses, gardènies, peònies, clavells, lliris, i coliflors que sembla que hagin florit per als nostres ulls només.

«Un regal»
i em sorprèn amb un ram fet de la flor del poeta. No m’ho esperava, em descol·loca, no sé què dir, m’emociona i amago els sentiments (no em pregunteu el perquè). Mai m’havien regalat flors i m’agrada. Les flors que abraço sembla que portin foc dins els colors, foc blau, vermell, groc... m’entra calor però només porto una camisa, potser si m’ho suggerís me la trauria em tres segons, però tampoc es tracta de fer l’espectacle gratis per la multitud que ens mira.

«Gràcies per acceptar-les»
i el menjador de casa transmet felicitat. Una felicitat que serà curta com el somriure d’unes flors dins un gerro, un somriure molt bonic. Una felicitat curta però veritable com els colors d’un coet de festa major.

I t’escric agraït.

vladimir

Na minh'alma vem guardado

No cal que vagis a Sintra. Queda't a Lisboa.

Fes sencer el recorregut del 28 i adona't que la Rua da Palma és una mena de Bronx desangelat.

Despenja't a peu pel mig de l'elevador da Gloria, de nit, per sentir nostàlgia quan el tramvia de Miyazaki passi pel teu costat com una cuca de llum.

No cal que compris res, puja i baixa, atura't i seu.

Beu porto blanc i sec, enceta conversa amb qualsevol persona, de seguida agafaràs la cantarella.

Els avis jugant a cartes al Jardim da Estrela. El "típic lisboeta" amb l'americana de tweed.
Cap dona rossa. Graça, un barri on quasi ningú no arriba i on cal arribar, deixant de banda el castell.

Acaba el teu viatge sopant davant la Pensao Londres, al carrer anglès de Dom Pedro V, brindant i comentant aspectes socioeconòmics.

Olissipona, construint-se i enderrocant-se amb vistes permanents al riu mar. I tots aquells que hi jauen, que et miren i t'interpel·len: quina ciutat interior transiten els teus ulls? Sabries, com Italo Calvino, posar nom a la teva ciutat invisible?


Lu

Enriqueta

L’Enriqueta, el meu roser preferit, em sorprèn amb una florida excel·lent. La cuides, la cuides, i cada 23 d’abril, puntual com un rellotge, el seu bon dia vermell i silenciós omple d’alegria el jardí.

Salto del llit i m’apropo a l’Enriqueta. Només embolicat amb la capa blava dels dies de festa, li decanto les fulles, palpo les tiges i premo els seus capolls per dessota els calzes. És clar, cal posar ull en l’elecció: potser la més colradeta, potser l’oberta i olorosa, potser la fadrina i tancada...

«No dubtis tant, Vladi, que em fas pessigolles... L’essencial no és la rosa, sinó el que transporta... Qualsevol pot anar bé si no t’encalles quan la dónes. Amb decisió i mirant els ulls, sobretot mirant bé els ulls de l’afortunada... I confia en el miracle... I no faci’s el poca-solta.»

Gràcies, Enriqueta, però no... Em sembla que no serveixo per aquestes coses.

Bon sant Jordi (i Jordina).

vladimir