dijous, de maig 31, 2007

Pourquoi pas?

Francis Cabrel


"Je n'avais pas vue que tu portais de chaines. À trop vouloir te regarder je n'ai oublié les miennes"



dilluns, de maig 28, 2007

La meva candidata


En Pardal m'ho va demanar i jo, un dia després de les eleccions, penso que la meva candidata preferida hauria estat ella.

Apa, a suportar el Busts uns anys més, amb el seu gabinet de comunicació: els 3 reporters i 4 fotògrafs que el segueixen a tot arreu.

Gasta-te'ls en arreglar els barris que no et voten, Manelet, i no amb tant d'autobombo!

Jo estic, com li dic a la Petjada, pels partits petits, que encara són una promesa, o pel vot en blanc, o per escriure a la papereta: Pits enforaaa!!!


Sayaka

divendres, de maig 25, 2007

Setmanes esgotadores

Setmanes esgotadores, l’os de l’esquena és ciment armat. Final de projectes parits amb il·lusió i acabats amb desídia. Inici de nous projectes, viatge a Madrid, nous col·laboradors, discussions per unes putes quantitats de merda, reunions letàrgiques i copes amb més gel que substància.

Només em faltava un cabró de periodista escurant com un gos pollós la meva discreció, buscant la notícia i manipulant les meves paraules per poder desfilar al ritme de la música de la banda que el paga. Trucades de col·legues i curiosos, explicacions i més explicacions, i la moralina dels quatre inútils que es pensen que la seva pixera és beneïda.

Recollida de signatures per donar suport a la candidatura de l’alcalde, actes i sorpreses, també desenganys. Discussions familiars, a veure qui la diu més grossa i fereix amb més gràcia. I ma mare fotent cops de cullera per mantenir la pau a taula.

Sort que la Lu em va venir a treure a sopar i dibuixà amb els seus somriures el cel rosat del capvespre (la seva coqueteria és tan sensual que em desarma; en aquest sentit sap controlar perfectament les sobredosis). Després en Pardal ens donà tema de reflexió profunda amb el seu tercer mugaró, que jo diria que és un gra irritat però que a la llum d’una espelma acceptem que és cirera.

I anar tirant, caient i aixecant-me; escrivint sense més sentit que passar l’estona matant el temps, el mal temps, és clar.


Vladimir

dimarts, de maig 22, 2007

Quines animalades!


Darrerament, a la meva vida, tot són animalades i bestieses.

La darrera, fer-li el passaport al Panda per poder-lo dur amb nosaltres a Loudenvielle, on anem a buscar la calma per (jo): redactar la tesina; (ell): passar a tinta els dibuixos de Contes de casa. Volum II: La cuina.

A més, els francesos no han eradicat la ràbia (es veu que a Madrid tampoc, només els catalans tenim la ràbia sota control) i me li han fet posar la vacuneta.

No es tracta de pensar que algunes persones tractem els animals de forma excessivament considerada. Es tracta que si a la frontera t'atura un senyor amb gorra blava i no li fa el pes que vagis indocumentat, et digui que se'l queda ell, el gos.

Total, he anat a FELCAN, i el Bruno li ha clavat l'agulla (lleu xiscle de la bèstia) tan suaument com ha pogut -el Panda és considerat a ca la meva veterinària com "un gos bo, una mica quejica"- després de prendre-li la temperatura analment, amb un termòmetre untat de vaselina (aquí, el ca ni s'ha immutat).

La broma:

(passaport + visita + vacuna antiràbica + cinturó de seguretat per a gossos) = 92 €

Els he dit que si em podien vacunar a mi també, contra la ràbia!

Lu

dilluns, de maig 21, 2007

¡Planeador abajo!

El que donaria per tenir tota la sèrie!

dissabte, de maig 19, 2007

Ocellets al mar

Abans d'ahir, gràcies a en Vladimir, vaig baixar a Mataró a participar en unes jornades de blocs, i a prendre notes per a la tesina. Em va ser molt útil donat que parlaven els propis blocaires, gent com vosaltres, com el Vladi, com jo. El fenomen creix i cada cop hi ha més gent interessada a examinar-lo de prop. Cap a on ens duran els blocs? Serà una febrada que acabarà absorbida pel propi sistema o bé el transformarà?

Després, en Vladi, convertit en una gavina, em va dur al mar, on pertany, i jo me l'estimo per això. Em va convidar a peixet i vi blanc, mentre el blau de fons es destenyia en la nostra conversa lleugera, però no banal. Em va dir que estava guapa i que jo ja ho sabia (sempre va bé un recordatori). L'escoltava -em relaxa- i quan jo volia parlar, m'havia de fer lloc: Vladi, no m'escoltes!... Em va fer riure amb la seva obstinació:

--Dic als meus amics que m'aneu al darrere.
--Però Vladi!!...
--Bé m'he de fer una fama, jo!

Després se'ns va afegir un pardalet, ran de mar i amb llum d'espelma. La nit tenia la temperatura ideal, igual que la conversa. Vam fer present la Mery Cherry. Ens vam ensenyar ferides de guerra i vam riure escoltant el Vladi en una de les seves terribles visites a Madrid, al cau de l'OD, on fa temps que el temps es va deturar.

Jo, la cigonya, els vaig fer apropar a mi, sota les meves ales llargues, i els vaig llegir un conte perquè anessin a dormir sense por de l'ogre ni la bruixa ni del llop.

Érem tres ocellets protegits per les onades negres.

Lu

dijous, de maig 17, 2007

Dissertacions sobre el desig (per Nao Sampac)

Considero que les paraules del Dr. Sampac són massa valuoses perquè es perdin entre comentaris. Heus ací, editades, les seves principals idees. Per cert, ens ha amenaçat d'enviar-nos-en més.

La idea de parella ha esdevingut problemàtica i el matrimoni dels pares representa, sovint, la desil·lusió. Però, quasi tothom segueix somniant amb una relació amorosa que duri per sempre.

En els anys seixanta, la llibertat esdevingué la consigna.

Sembla que s’han canviat les prioritats: abans es posava l’accent en el sexe, ara en la seguretat.

Només cal que una revista publiqui un article sobre la freqüència amb la que la parella “ho fa”, per crear tot tipus de conflictes.

Una conclusió: els homes són monòtons, les dones no. Però aquests resultats es varen treure de context i s’utilitzaren com a normes.

L’etapa d’alliberament sexual ha comportat el naixement de tòpics, com la reducció del sexe a una qüestió tècnica: el mite de les zones erògenes, la recerca del punt G...

Helen Kaplan va introduir el concepte de desig, que és més una condició que una fase: sense desig, les zones erògenes no tenen cap valor. Quan hi ha desig, tot esdevé erogen.

dimarts, de maig 15, 2007

El sàtir i la nimfa

Ahir parlava amb en Nao de què hi deu haver al cap d'un pederasta i de la seva versió light: el seductor-abusador.

Vaig apuntar la idea que les persones som opaques: veiem el cos i l’aspecte, però... i les idees, sentiments i motivacions? Ser opac pot ser excitant... o perillós. Personalment, prefereixo la transparència i no pas la del vestit.

Però tornem al tema. Em van parlar d’un cert "guru" que aprofita el seu
magnetisme (jo prefereixo dir-ne "posició de poder") per encaterinar adeptes. Tot un clàssic de la perversió.

Algú dirà: perquè elles volen, si són majors d'edat... A mi em sembla que en la seducció d'una persona gran cap a una de molt més jove hi ha alguna cosa digna d'anàlisi.

Dir ja té més de 18 anys és ingenu. Què en sabem, als 18, als 19, als 20, de pràcticament res? Vols que es fixin en tu per ser reconeguda, per existir en la mirada de l'altre. Però no durant l’estona que dura la fogonada, no. Vols existir permanentment.

Ens ensenyen a existir en els ulls dels altres. I fins que no ens fem grans i travessem un desert de desenganys no aprenem que cal existir en la nostra pròpia mirada, apreciant qui som, tenint projectes propis, no vivint a l'aparador.

I torno a canviar de tema. Perdoneu. Potser sí que les adeptes del guru se n'hi van voluntàriament, al llit d'ell. Però posaria la mà al foc que, les més joves, per sentir-se admirades, reconegudes i especials. Si després no hi ha res més, ve la decepció, la sensació de "m'han fet servir".

De no ser que s'hagués pactat prèviament, en una transacció de l'estil:


-Ei, estic fent que et sentis com una reina de cors, però, ep, és transitori, eh, un esforç que faig (i que tinc molt per la mà) per tal de poder-te tocar el cul.
-Ah, val! Fas bé de dir-m'ho. Jo pensava que havies vist en mi una persona única i especial i que series capaç de fer qualsevol cosa per mi. Ara que ho sé, que només et piquen els baixos, doncs em quedo molt més tranquil·la.
-Val, però, ho fem o no?


Qui usa l'ardid de tractar algú com si fos de diamant i un cop obtingut el plaer, apa maca... i si s'usa el poder de l'atri o el fet que molta gent està mancada de moments especials; i si a més, s'usa la joventut i la inexperiència de l’altra... està sent un cabró.

Les relacions solen ser desiguals. Són desiguals perquè es tenen posicions diferents (de més o menys poder) i perquè es tenen necessitats diferents (les de moltes joves, de fer-se veure, de seduir, perquè aquest és l’objectiu que els han fet creure que tenen com a primordial; els abusananos, justament, busquen això: destruir la ingenuïtat, trepitjar la seda verge amb les botes plenes de fang).

Acabo. Com resoldre el desequilibri?

Empoderant-nos: creure en el nostre propi poder. No ens cal que ens vinguin a sota la torre a dir-nos "mira que ets guapa" per tal d'existir. Existim molt abans i ens ho hem de creure. Fem les feines que ens agraden. Creguem que tenim un lloc al món per motiu propi. No cedim l'energia del nostre cos perquè un caspós se n'afarti. No intercanviem sexe per existència. Quan ens piquin els baixos, endavant. Si ens pica l’ego, hi ha d’altres coses a fer que malbaratar-lo amb un no ningú que es ven com si fos una mina d’or!


Si el que volem és sentir-nos especials, hi ha moltes formes de ser-ho al marge del bany de color i la roba ajustada. Es pot escriure, pensar, comunicar, construir edificis, descobrir medicines, dissenyar, conduir coets... de puta mare! I als gurus del sexe, dues pedres.

Això li diria a la meva filla, a la meva neboda, a la teva filla.

Ens tractaran com projectem. Això no eximeix al sàtir, però reforça la nimfa.


Dra. Marols

dimecres, de maig 09, 2007

Desig i infidelitat

Tal com vam quedar amb Mery Cherry, uns apunts sobre el desig.


DIEC: tendència a la possessió d’un objecte o l’acompliment d’un fet.
GREC: Es manifesta en l'esfera conscient de la personalitat i constitueix una de les motivacions fonamentals de la conducta.
RAE: Movimiento afectivo hacia algo que apetece.

Empèdocles va descriure dos principis (Eros i Tanatos). Definia l'Eros com un impuls que uneix i Tanatos com un que separa. Freud ho va simplificar: Eros, sexe. Tanatos, mort.

El desig és un estat d'excitació que ens fa moure. El no desig, l'apatheia, és la quietud. Ben conduïda, pot ser una pràctica zen. Altrament, font de spleen. Pots tenir desig de beure litres de cocacola, de fer-te pirata o donar la volta al món en sidecar. I pots desitjar una persona que no és qui dorm al teu costat.

Hi ha persones que necessiten dosis altes de tensió i drama. El que els motiva és la novetat o la conquesta, què fan un cop han conquerit o exhaurit la novetat? Dues pedres? Infidelitat? Pactar? Separar-se i "a por otro/a"? D'altres, desitgen amb menys vehemència, tenen tolerància a la rutina.
El qui té un desig ardent de descoberta, d'aventura, combina malament amb el qui se sent a gust en la comoditat del sofà de casa. Aleshores aconteix el dilema:

si l'estimo, però m'avorreixo, què faig, el/la deixo?

Conec casos que ho han fet. Els ha passat per davant un tramvia anomenat desig, i hi han pujat sense dubtar-hi. L'apatia els devorava com una lepra.

D'altres, que tenen incapacitat per renunciar, que ho volen tot, senzillament, busquen fora l'emoció perduda, però s'aferren al de dins. Neden i guarden la roba. I la infidelitat no és tant enrollar-te com trair la confiança. Fer creure que ets qui no ets. Dir que acceptes les regles del joc, i fer trampes.

Conec casos que ho han fet. Tiren d'argumentari justificatori. No poden assumir la culpa i generen un discurs prou conegut: "no li dic per no fer-li mal", "al capdavall només és sexe", "dir-li-ho és més egoista que callar"...

I encara hi ha uns tercers que miren de conciliar. En aquest grup hi ha els qui fan el puta i el ramoneta (juguen, però només una mica, sense acostar-se massa al foc.
I els qui s'esforcen en trobar l'emoció diària: a la feina (si cal, la canvien), a l'oci (s'apunten a fotografia astronòmica, pintura amb fang, tirolina nivell 3) i als projectes (l'any que ve pujaré al Kilimanjaro), i pensen: no val la pena arriscar-ho tot per uns moments d'oxitocina.


Dra Marols

dilluns, de maig 07, 2007

Au revoir, Segolène

Què voleu, estic trista.
Una oportunitat per a les dones i per a les esquerres.
Ja sé que no molt esquerres, tot l'esquerres que es pot ser avui dia, que és poc.

Fem-li una confiança al Sarkozy, és clar, tot i que el seu historial i el seu rostre caricaturesc no m'inspiren especialment. França no deixa de ser un sospir burgès davant un món que cada cop accentua més les diferències entre els seus habitants.

Com a casa nostra. Uns fent diners amb "la inversió immobiliària" (fins i tot alguns que esteu llegint això) perquè d'altres plorin d'impotència.

Ara mateix, Hobbes m'abraçaria. I em fa pena.

divendres, de maig 04, 2007

"LL"

M’agradava estar amb ella. Sentir com cantava i veure com escrivia. Ho feia bé. M’agradava que vingués a casa i m’ajudes a cuidar el jardí, a podar els arbres i a mimar aquell roser que va florir només per als seus ulls. M’agradava tenir-la ben a prop, respirar-la.

Però hi va haver una nit que pels seus ulls hi va passar com un núvol. Havíem anat a sopar al passeig marítim, l’havia acompanyat a casa seva, m’havia convidat a entrar. Recordo la música de REM a la seva habitació, les copes de Knocando amb gel, les paraules maques, les carícies i els petons... I vet aquí, que just quan m’explicava un dels seus secrets de nena (sempre deia que els meus ulls la feien parlar), el principi del final:

«vlad., m’encanten les coses que em dius, les teves fantasies, les reflexions… però no m’expliques mai res de tu (suposo que volia dir de les altres), no confies en mi, no em valores… Què passa aquí?»

Durant un cert temps vam ser feliços d’una manera imperfecta, però feliços. El misteri d’un home potser atrau les dones, però no les reté.

Les primeres flors de l’Enriqueta, el meu roser preferit, comencen a assecar-se, aviat cauran. El meu veí podòleg assaja al saxo Rhapsody in Blue. El vent passa lleu, em frega el clatell i se’n porta la nostàlgia amb les seves preguntes... I ja no sé el que penso, ni saber-ho intento.

Vladimir