dimarts, de maig 15, 2007

El sàtir i la nimfa

Ahir parlava amb en Nao de què hi deu haver al cap d'un pederasta i de la seva versió light: el seductor-abusador.

Vaig apuntar la idea que les persones som opaques: veiem el cos i l’aspecte, però... i les idees, sentiments i motivacions? Ser opac pot ser excitant... o perillós. Personalment, prefereixo la transparència i no pas la del vestit.

Però tornem al tema. Em van parlar d’un cert "guru" que aprofita el seu
magnetisme (jo prefereixo dir-ne "posició de poder") per encaterinar adeptes. Tot un clàssic de la perversió.

Algú dirà: perquè elles volen, si són majors d'edat... A mi em sembla que en la seducció d'una persona gran cap a una de molt més jove hi ha alguna cosa digna d'anàlisi.

Dir ja té més de 18 anys és ingenu. Què en sabem, als 18, als 19, als 20, de pràcticament res? Vols que es fixin en tu per ser reconeguda, per existir en la mirada de l'altre. Però no durant l’estona que dura la fogonada, no. Vols existir permanentment.

Ens ensenyen a existir en els ulls dels altres. I fins que no ens fem grans i travessem un desert de desenganys no aprenem que cal existir en la nostra pròpia mirada, apreciant qui som, tenint projectes propis, no vivint a l'aparador.

I torno a canviar de tema. Perdoneu. Potser sí que les adeptes del guru se n'hi van voluntàriament, al llit d'ell. Però posaria la mà al foc que, les més joves, per sentir-se admirades, reconegudes i especials. Si després no hi ha res més, ve la decepció, la sensació de "m'han fet servir".

De no ser que s'hagués pactat prèviament, en una transacció de l'estil:


-Ei, estic fent que et sentis com una reina de cors, però, ep, és transitori, eh, un esforç que faig (i que tinc molt per la mà) per tal de poder-te tocar el cul.
-Ah, val! Fas bé de dir-m'ho. Jo pensava que havies vist en mi una persona única i especial i que series capaç de fer qualsevol cosa per mi. Ara que ho sé, que només et piquen els baixos, doncs em quedo molt més tranquil·la.
-Val, però, ho fem o no?


Qui usa l'ardid de tractar algú com si fos de diamant i un cop obtingut el plaer, apa maca... i si s'usa el poder de l'atri o el fet que molta gent està mancada de moments especials; i si a més, s'usa la joventut i la inexperiència de l’altra... està sent un cabró.

Les relacions solen ser desiguals. Són desiguals perquè es tenen posicions diferents (de més o menys poder) i perquè es tenen necessitats diferents (les de moltes joves, de fer-se veure, de seduir, perquè aquest és l’objectiu que els han fet creure que tenen com a primordial; els abusananos, justament, busquen això: destruir la ingenuïtat, trepitjar la seda verge amb les botes plenes de fang).

Acabo. Com resoldre el desequilibri?

Empoderant-nos: creure en el nostre propi poder. No ens cal que ens vinguin a sota la torre a dir-nos "mira que ets guapa" per tal d'existir. Existim molt abans i ens ho hem de creure. Fem les feines que ens agraden. Creguem que tenim un lloc al món per motiu propi. No cedim l'energia del nostre cos perquè un caspós se n'afarti. No intercanviem sexe per existència. Quan ens piquin els baixos, endavant. Si ens pica l’ego, hi ha d’altres coses a fer que malbaratar-lo amb un no ningú que es ven com si fos una mina d’or!


Si el que volem és sentir-nos especials, hi ha moltes formes de ser-ho al marge del bany de color i la roba ajustada. Es pot escriure, pensar, comunicar, construir edificis, descobrir medicines, dissenyar, conduir coets... de puta mare! I als gurus del sexe, dues pedres.

Això li diria a la meva filla, a la meva neboda, a la teva filla.

Ens tractaran com projectem. Això no eximeix al sàtir, però reforça la nimfa.


Dra. Marols

9 comentaris:

vladimir ha dit...

Marols,

et mous en els límits i portes les coses a extrems massa salvatges. Les patologies són patologies, i els malalts persones que cal curar.

M’agrada que em sedueixin i seduir, tot en la seva justa mesura, respectant escrupolosament les regles del joc i, encara que et faci gràcia el que et diré, sense objectius concrets (sobretot en els prolegòmens, que és on solen quedar-se el 90% d’aquests jocs). L’alegria absurda que m’agafa per la cintura quan la persona que m’agrada em ve a visitar amb aquell vestit de sirena verd de mar és difícil de descriure, o quan la recepcionista em parla amb veu dolça de la bellesa de les seves cols a la llum de la lluna, o quan aquella joveneta de les galtes rosades em clava mirades descarades amb els seus ulls burletes... que vols que et digui, els nervis del cor se’m dilaten i m’importa un rave tota la retòrica de monja mula que voldria que em convertís en pedra santa. La vida, Marols, la VIDA.

La seducció és un joc on domina l’estratègia i, per tant, cada jugador posa les seves millors cartes (bellesa el que és guapo, intel•ligència el que és llest, simpatia el que és graciós... Això em sembla bé, i m’encanten aquells que guanyen la partida amb un bon farol.

Marols, marols, que les nimfes de les que parles ja no són floretes tontes, afortunadament. Que totes han tirat algun tret o canonada i saben de que va la cosa. I les que viuen al país dels àngels, que espavilin o que passin comptes als seus pares per portar-les a escoles de refinada puresa.

Ala.

Elrohir ha dit...

Vladi, estic parcialment d'acord amb tu: Avui en dia l'innocència es perd sola amb 9-10 anys. Bé, sola no, hi ajuda una societat que considera l'innocència una xacra que cal eliminar. L'innocent és babau. Com si no es pot permetre la programació de l'horari infantil?

I qui fa l'esforç de preservar aquesta innocència ( pocs/poques, però n'hi han ), puc assegurar que queda mig marginat.

Marols, el teu comentari hauria estat vàlid potser fa 5 anys.

Avui, considero que si, la persona adulta és una cabrona, doncs té més experiéncia per dur l'altra persona més "inexperta" ( que no innocent ) allà on vol.

Bernat "lo trabucaire" ha dit...

Estimada Marols,
t'ho juro. L'altre dia, mentre estava de servei en una discoteca de la zona alta de Barcelona, una femella afamada que de ben segur era més gran que la meva iaia em donava el que fos per a passar un moment desmesurat amb mi. T'ho juro, que la tia es va aferrar a la meva pistola amb la braó de qui s'aferra al millor clau ardent. És cert, Marols, és cert. I per uns instants vaig estar a punt de cedir als oferiments d'aquella senyora i anar al vater del local per tenir-hi unes atencions. Als meus trenta em vaig sentir com una nimfa amb escopeta.

Records.

Lu ha dit...

Marededéusenyor, comestàelpati, Bernat.

De ben segur que la doctora, quan escrivia el post no pensava pas en cap de vosaltres tres (de moment).

Elrohir, sí, tens raó, però quina pena. A mi em deien santa ingenuïtat fins no fa tant...

Què vols que et digui, jo, com tu, adoro la innocència, malgrat siguem uns irònics de nassos!

Mery Cherry ha dit...

ai Lu, la vida de l'encarregada de magatzem és molt dura... divendres a les sis de la tarda encara estic fent braços. Gràcies per la invitació i, si mai em voleu venir a ajudar amb les caixes, ja ho sabeu.

Lu ha dit...

Oooohhhh, Cherry!

What a pity.
Jo ja ens hi veia, als blocaires més jínjols, descalços, fent un bloody mary a la platgeta amb el sol desdibuixat i baix.

Vladi, m'hauràs d'aguantar a mi soleta, o si s'hi apunta el pardalet a fer-nos una serenata de piupius.

vladimir ha dit...

Lu,
aguantar-te és com portar una ploma al cap: una cosa lleugera i divertida.

Oooohhhh, mery!
compte amb els meus braços quan precisis. Una abraçada.

Pardalet,
què? piularàs per la Lu o faràs niu al magatzem?

Mery Cherry ha dit...

descalsos a la platgeta...

creieu-me si us dic que faltar a la cita em sap més greu a mi que a vosaltres. em dedicareu un minut de silenci?

vladimir ha dit...

No et creiem, ens sap més greu a nosaltres. I mira que ho he pesat amb la balança digital.

Per part meva, minut dedicat.