divendres, de maig 25, 2007

Setmanes esgotadores

Setmanes esgotadores, l’os de l’esquena és ciment armat. Final de projectes parits amb il·lusió i acabats amb desídia. Inici de nous projectes, viatge a Madrid, nous col·laboradors, discussions per unes putes quantitats de merda, reunions letàrgiques i copes amb més gel que substància.

Només em faltava un cabró de periodista escurant com un gos pollós la meva discreció, buscant la notícia i manipulant les meves paraules per poder desfilar al ritme de la música de la banda que el paga. Trucades de col·legues i curiosos, explicacions i més explicacions, i la moralina dels quatre inútils que es pensen que la seva pixera és beneïda.

Recollida de signatures per donar suport a la candidatura de l’alcalde, actes i sorpreses, també desenganys. Discussions familiars, a veure qui la diu més grossa i fereix amb més gràcia. I ma mare fotent cops de cullera per mantenir la pau a taula.

Sort que la Lu em va venir a treure a sopar i dibuixà amb els seus somriures el cel rosat del capvespre (la seva coqueteria és tan sensual que em desarma; en aquest sentit sap controlar perfectament les sobredosis). Després en Pardal ens donà tema de reflexió profunda amb el seu tercer mugaró, que jo diria que és un gra irritat però que a la llum d’una espelma acceptem que és cirera.

I anar tirant, caient i aixecant-me; escrivint sense més sentit que passar l’estona matant el temps, el mal temps, és clar.


Vladimir

11 comentaris:

Vladimir ha dit...

Vladi, vladi, et comprenc. Però imagina per un instant que treballessis d'alguna d'aquestes coses:

Sexador de pollastres
Botones d'un hotel de platja
Uròleg
Editor en cap del Lecturas
...

Lu

Anònim ha dit...

Osti Lu! això és animar i la resta ximpleries! :D
Treballis del que treballis vladi (pq desconec el teu ofici) espero que no et decantis per l'àmbit de sexador de pollastres...
Ah! i pel que fa als copets de cullera damunt la taula... li hauré de dir a ma mare que ho comenci a practicar pq els cops de peu sota la taula són dolorosos! ;)

Anònim ha dit...

Petjada, la cullera ha de ser amb fusta de boix.
En Vladi treballa de provocador.
Lu, no creus que disfrutaria fent d'editor del Lecturas? AMb les seves fantasies.
I per acabar Vladi és un MUGRó i ben cucu.

Anònim ha dit...

Vladi, el teu post m'ha fet disfrutar. Sort que la vida està plena de bons moments que compensen els dolents, veritat?

Ah! i, mig de veres, mig de mentida, he de dir que estic d'acord amb en Pardalet quan comenta que el teu ofici és, en certa manera, la provocació o, diguem-ho d'una manera més suau: la polèmica. Ai, Vladi, com et diverteixes tocant el voraviu!

Matri

Anònim ha dit...

Petjada, tu també en saps, de feines que t'acaben els torrons!

Pardalet, em diràs impacient de nou si sol·licito un nou post al teu Omplint Buits?... és que em sento buida! :-)

Matri, ditxosa tu que saps torejar les provocacions.

Elrohir... ja trigues a dir la teva.

Anònim ha dit...

Lu,
et recomano un llibre: "Jo he servit el rei d'Anglaterra" del Bohumil Hrabal. És la història d'un noiet que és botones (en el Praga Ciutat Daurada), l'admiro.

Petjada,
millor sexar pollastres que petjades, no? Perdona, no me la tinguis en compte. Bones colònies.

Pardalet,
no m'insultis, mai cobraria per provocar, ans al contrari. Les meves provocacions són fraternals, per amor a l'art i la fauna que m'envolta, i bé que us fan rissa (quan no la foto grossa, és clar).

Matri,
em diverteixo tocant altres coses, paraula, ja ho saps. Però em treuen de polleguera els fonamentalistes de la correcció política, els de la corrupció política (més bé).

Nurieta,
ànim, de veritat. Aquestes mateixes paraules li deia al meu amic Ivan fa quatre anys, i mira... ànim, estigues preparada, treballant com sempre.

Ara em paguen per a fabricar llibres, llibres que es venen molt, per tant...

Anònim ha dit...

Per tant... Què vols dir? Que cobres molta pasta? Què tens titis a dojo perquè ets un crack fabricant llibres? Que ets el number 1 a la teva feina i et valoren moltíessim i mai de la vida et deixaran escapar? Aclareix-nos aquest "per tant", Vladi.

Matri

Anònim ha dit...

Boníssim, el to, Matri.
Això, que aclareixi el "per tant".

Elrohir ha dit...

Jo Vladi el que no entenc és com pots treballar en una cosa que transmet una idea en la que no estas d'acord, o almenys no hi creus.

Sé que la feina és una alienació, però jo no puc fer una feina que atempta contra els meus principis, o simplement que abarca un projecte amb el que no crec, tant és així que poc abans de conèixer-vos vaig rebutjar una feina, la de dur el portal del partit polític dels teus amors, vladi.

Vosaltres podeu desvincular el que penseu de la vostra feina? Sou capaços de fer alguna cosa en la que no creieu dia rere dia?

Anònim ha dit...

Elrohir,


canviar de feina és un salt complicat, hi juguen molts factors, el primer de tot, la manca de fe en les pròpies capacitats que sol derivar en una certa mandra o desídia.

Hores d'ara estic convençuda que la mandra i la desídia són els vestits de la inseguretat.

D'altra banda també pot ser que estiguis molt lligat per un ritme de vida al que no vols renunciar.

O al prestigi que et dóna una feina, encara que no sigui satisfactòria...

Ui, un bon tema! Us repto a fer-ne un post.

Anònim ha dit...

Collons,
el blog està que bull i jo sóc un tita freda.

Matri,
PER TANT... res del que insinues. Una mica xulo si que ho sóc, però m'esforço a millorar, no som perfectes.

Elro,
no sóc pur. Treballo del que sé i bastant sovint m'avorreixo, però som professionals i justifiquem el que guanyem. Si fos ric, t'asseguro que viuria dels dons del cel i dels pipís dels àngels.

Marols,
que la mandra és inofensiva. Si no podem ni fumar, ni beure, ni matar toros... com a mínim deixi'ns ser mandrosos.