dimecres, de gener 31, 2007

Va, un meme per acabar el gener


Boniques, guapos,
El gener s'acaba, i al vallès hi ha una fermosa posta de sol.

Com que no goso fer el meme de la narració eròtica amb blocaires (crec que em desmarxaria i m'acabarien donant el premi Vall d'Albaida), us en proposo un altre de menys compromès:

Escriu 3 coses que t'agradaria fer i no goses.
(podeu afegir-hi per què no ho feu)

Les meves:


1. M'agradaria deixar-ho tot i anar-me'n a estudiar a la Berklee College, fer contactes al món del cinema i treballar en la composició de bandes sonores.

No ho faig perquè ja no tinc edat per passar per tot el procés, he triat una altra via com a trampolí de la rauxa creativa i perquè el món de la música és més autista que el de les lletres.

2. M'agradaria estudiar medicina, especialitat psiquiatria, i posar una consulta. Més endavant, tindria el meu programa de ràdio: el divà de la Marols.

No ho faig perquè ja m'he desgastat prou estudiant. I perquè hi hauria gent que, com el Vladi, em dirien: "però perquè hi dóna tantes voltes; tot és molt més simple"... Ha!!

3. M'agradaria ser una persona superficial i frívola, i anar a fer surf a Santa Mònica, i no pensar gens en els desequilibris de la humanitat.

No ho faig perquè hi dec tenir alguna cosa, a l'ADN, que m'ho impedeix...

Siguiente.
Salo

dijous, de gener 25, 2007

Les nenes no mengen

Arriba un moment en que una se’n cansa, de tanta mala folla.
Perquè, digueu-me, no és mala folla la campanya ideològica que, contra les dones, practica la publicitat, anunci rere anunci?

Feu-me el favor, avui, havent sopat, poseu la tele, mireu els anuncis amb atenció: cremes contra les arrugues, tints de cabells, aprimamenta, cirurgia estètica... no deixen en pau el nostre cos ni un sol segon.

Aquest seguit d’imatges i missatges continus ens vol convèncer que el nostre cos, com diria la Kruger, és un camp de batalla, i que val menys que el dels homes. No ens deixen de petja, tinguem l'edat que tinguem. Ens preparen per al nostre rol, segons ells: alegrar la vista i tenir cura... dels homes.

Em vull centrar en un aspecte: la representació de gènere en els anuncis d’alimentació destinats a la infància.

Què hi veiem? Doncs que només mengen els nens. Amb comptades excepcions, tots els anuncis on es parla de “créixer”, “pujar sa i fort”, van acompanyats d’imatges masculines (i de mares, quasi mai de pares, com si a ells no els agradés nodrir els seus!).


Són els nens, no les nenes, qui han de créixer forts, segons els anunciants i publicistes. Les nenes, en tenen prou amb una minsa dieta d’enciam, ja que després, si passen de la talla 28, hauran d’anar a la Corporació aquella, o usar l'aparell aquell que anuncien incessantment a RAC1, per eliminar “les greixines”.

Com sempre sortirà alguna veu retrògrada, pro-sistema, dient que els barons representen la totalitat, el famós “genèric” masculí. Doncs jo no hi estic d’acord. Així que apago la tele o canvio de canal per no sentir-me malament pensant que la petita Laura no té tant dret a menjar i créixer sana i forta com el petit Gabriel.


No se'ns representa menjant. I si mai es fa, constateu-ho, sempre es tracta de productes magres que, més que fer-te créixer, et fan ensopir.

Podríem fer una llista d'anuncis i una plantilla de queixa per enviar-la a les adreces d'empresaris i publicistes idiotes. Posar un gra de sorra per acabar amb un sistema de discriminació tan ranci com persistent.

Vull dir prou, abans que la història em jutgi per no haver fet res. Vull formar part de les dones amb empenta i dels homes generosos que han fet possibles canvis necessaris.

Vull un món menys sexista per a la Laura, el Gabriel, l'Arnau, l'Ànnia, la Maria, el Tomàs... I tinc la obligació de fer-hi alguna cosa, per petita que sigui. Qualsevol gest, creieu-me, és significatiu i important.

Salo



dimarts, de gener 23, 2007

El batlle d'Iluro


De polítics –mediocres, francament dolents i carallots- se’n crien per tot arreu. El meu alcalde, però, és tot el contrari. Per això ha estat senzill convèncer la colla perquè me’l deixin tenir uns dies al blog. Ala! llepada i com un segell.

Si no el coneixeu, us en faig cinc cèntims i ja tinc post:

L’alcalde de Mataró és un tio robust, morenet, d’aire rústic i sa. Les seves espatlles són amples, desitjoses de carregar responsabilitats, i el seu somriure és dolç com les panses i garrapinyades que tan sovint passegen entre les seves dents .

L’alcalde és matiner de collons, encara el sol no ha tret el nas que ja floreix pel veïnat. “No deixeu per demà la feina que pugueu acabar avui”. “Treballant tot va sortint endavant”. Ni el butaner del segle passat movia tanta brega.

Sens dubte, va per feina, res de perdre el tems, pas lleuger, hip-hop-hip-hop i cop de destral a l’ós peresós. Vol activitat, energia, promptitud elèctrica; fins i tot en Bassas, quan el té a prop, sembla anar sobrebegut de cafès... Res a veure amb un servidor, que és l’art de perdre el temps.
Si som el que mengem, el meu alcalde és una barreja original. Cuina neta, més que no pas sofisticada, tradicional com l’espardenya. Caldo quan fa fred, dues tasses i l’olla; quan fa calor maduixes del Maresme i cireres d’Arenys, també força xíndria, que fa baixar. En moments de nostàlgia, les “migas” i “el arroz con leche” de la infantesa.

I ara, per damunt de tot, el senyor alcalde té una il·lusió: tornar a ser alcalde i tirar endavant les 50.000 coses que li trinen al magí. Jo sempre he estat partidari que les il·lusions fructifiquin, sobretot de la gent que em sembla honrada. Sort, Joan Antoni, si no fa sol et vindré a votar (i si en fa, potser també ;·)

Vladimir

dilluns, de gener 22, 2007

La zona verda


Darrerament em cou aquesta idea per l'olla:

A totes les consciències hi ha una porta amb un cartell que hi diu: Zona Verda.

Si l'obres, entres en un espai màgic, dolorós, sublim i desendreçat, com de somni. Té un color verd maragda, i sovint li cal ser desbrossat.

Allí hi habiten tants tresors com monstres. Si sabéssim que els monstres tenen menys força del que pensàvem i els tresors estan exempts d'impostos!

No cal ser valent per transitar-hi, només cal necessitar-ho. Hi ha qui vagareja per la zona conscient sense grans maldecaps. Però a molts, una punxada interior ens porta irremeiablement davant d'aquesta porta.

Només cal trobar la clau. I la tenim a la butxaqueta.
Però el vestit en té tantes...

Coaching Contel·lacions Flors de Bach Hatha Ioga Homeopatia Ioga Iyengar
Kundalini Massatges Olis Essentials PNL Psicoanàlisi Psicoteràpia cognitivo-conductual Rebirthing Reiki Tai-txí Tècniques de relaxació...

Doctora Marols

Breu i afilat





Videta,

quan he vist la fotografia
he recordat aquelles
mossegadetes
a mitja tarda.


Vladi.


dimarts, de gener 16, 2007

Les meves memes


Meme toca a mi.


1. Vaig pujar al Huayna Picchu, fins a la pedra de dalt de tot, on només hi cap una persona -sense vertigen- dreta. Tinc com a testimonis un noi de Madrid, dues xilenes i una foto.


2. He compost una banda sonora teatral per la qual vaig cobrar drets d'autor de la SGAE. L'obra era L'illa del tresor, la va dirigir un tal Salomó i es va estrenar l'any 1998. Testimonis: que jo sàpiga, els 1000 i escaig assistents de l'estrena.


3. Em van pintar el cos com una figura de Miró, mentre sonava Stravinski. Va costar hores de banyera treure'm tot el color de sobre, però va valer la pena. Tinc fotos que només ensenyo en la intimitat.


4. Em van atracar al centre de Dublí l'any de les olimpíades. Érem 3 contra 3; eren les 3 de la tarda. Jugaven dos equips locals i mig Dublí anava borratxo. Vaig plorar davant el comisari, que va recuperar la meva documentació. Testimonis: dos informàtics barcelonins que es deien Lluís.


5. He sobrevolat en ultralleuger els envoltants de la Mola. No serveix per entrar en el Gran Llibre de l'Aviació Catalana, però sí en el Gran Llibre de Moments Feliços de la Meva Vida. Era el meu sant i tinc com a testimonis una cunyadeta, un gran amor i una cinta de vídeo.


Passo el relleu a la Matri, la Deltaica i la resta.


flordelotus


dilluns, de gener 15, 2007

Més Memes


A la fi una estoneta per dedicar-me al meme de la Núria Aguilar. Quina vergonya… Explicar cinc coses meves i reals que no sàpiga gaire gent… mmmmm?

Com que la veritat es perd en explicacions prolongades, i a mi ja costa que em cregueu (potser és perquè no porto corbata), seré breu i donaré testimonis. També aprofitaré per enxufar-vos cinc sentències del meu psicòleg, en Sèneca, i del seu millor remei, les Lletres a Lucili.

1. Admiro al Joan Capri, al cel sigui. Una vegada, fa molts anys, va parlar amb mi. Desenvolupo el tema al blog de la Núria Aguilar. Potser, aquest cas l’he explicat a l’Ivan Pera, fill del Joan Pera (bon deixeble de Capri i, segons la meva mare, el millor fill pròdig dels Pastorets de Mataró).

Des de qualsevol racó un pot elevar-se al cel.

2. He collit móres amb en Jordi Pujol i la Marta Ferrusola, quin plaer, quin dolor. Tenia 12 anys i necessitava moltes móres per a fer confitura. El matrimoni Pujol feia una volteta per un caminoi del Montseny, a prop de Font-Martina, i es van dignar a ajudar-me. En Martí Boada ho pot certificar, amb ell he compartit melmelada de móres i vi de flama.

Quan una móra cau, les que queden no estan segures.

3. He jugat a cinc grans equips de futbol de la meva ciutat, quin honor: Mataró, Cerdanyola, Cirera, Verdiblanca i Rossita Moda (amb un grupet de pijos entranyables). En Pardalet ho pot certificar, tinc el plaer d’haver-lo ensenyat a tocar bé algunes pilotes.

La vida és com un equip de futbol: conviure i lluitar.

4. Un miler de Mossos d’esquadra han passat per les meves mans, quina risa. He estat 7 anys professor d’Història de Catalunya i Coneixement del Territori a l’Escola de Policia de Catalunya. En Ramon Bassas ho pot certificar, n’hem parlat alguna vegada.

Mentre ensenyem, aprenem.

5. He sopat amb la Madonna en una illa grega, als peus del mar i amb lluna plena. Fa un any, a Itaca, tot seguint la ruta d’Odiseu. Un amic, en Joan Baron, em va descobrir l’indret, la dama, i sobretot, sobretot, el plaer dels clàsics grecs.

Hem nascut per a millors coses que ser esclaus del cos.


VLADI

divendres, de gener 05, 2007

Somni d'hivern

Lonx a l’Equestre. Molts catalans d’origen que parlen en castellà perquè vesteix més, l’accent de la Júlia és enciser.

La Júlia somriu confiada, quasi atrevida; sempre m’ha agradat el seu somriure de dents blanques i llavis prims. Mira de cua d’ull els meus moviments, jugo a ser-hi i no ser-hi. El seu vestit rosa pàl•lid vola com fum de seda, el seu collaret d’estels brilla. Està més bufona que mai, és una tija de pèsol que no ha fet bullida.

-¡Que delicia verle de nuevo! em diu la Júlia. Ho diu a tothom? -¡Que delicia verle de nuevo!- Efusiva insincera.


Per moments imagino a les meves mans, sempre tan buides, la seva robeta interior ben brodada amb ocells del Paradís. Per les seves formes no en necessitaria, però en deu portar (“las pijas” són així)... Ai, no dubtaria a fer-me ric per a comprar-li cada dia uns sostenidors o unes bragues; l’amor és el món cap per avall, no és confitura, ni música de Bach.

Als brancals bromosos del jardí, un pardalet piula. Estranyament, entona com el gall que per Nadal vaig decapitar. El meu somni es fon com un coet, estel fugaç. Quina putada, just en el precís moment que començàvem a jugar amb la cirera.

Vladi.


ps. Júlia, potser algun dia passejarem embolicats en el mateix abric. Qui lo sa?