dijous, de novembre 30, 2006

La dama del gosset


Aquest matí la G. m’ha comentat que havia llegit un conte rus que li havia agradat molt: "La dama del gosset" de l’Anton Txèkhov.

M’he quedat com encantat perquè m’estava parlant d’un dels contes més bonics que he llegit en la meva vida. Una d’aquelles màgiques lectures que he fet un centenar de vegades i que quasi sempre em diu coses noves (dolces o amargues, això va com va).

"La dama del gosse" és una petita narració que Txèkhov va escriure a Jalta un dia com avui de fa un segle. És la història d’un adulteri, d’un amor sense esperança. Tot el conte és ple d’una gran lluminositat, la llum clara del mar de Jalta. El protagonista, en Gúrov, ens transmet la sensació que l’amor veritable pot arribar després de tota una existència de relacions fugisseres que s’acaben i s’esvaneixen de seguida i sense deixar rastre:

«El temps passava, havia fet amistat amb moltes dones, havia viscut amb algunes, se n’havia separat, però no les havia estimades mai. Era un altre sentiment, però no era amor.
I heus aquí que ara, quan els cabells se li començaven a tornar blancs, ara s’havia enamorat per primera vegada.»

Txèkhov moriria quatre anys més tard d’escriure aquest conte. Amb una copa de xampany a la mà, el seu cor es va anar buidant.

Vladimir

divendres, de novembre 24, 2006

Saló del llibre 06

La Salomònica plantejava una pregunta:
-Trobeu que hi ha diferències entre passió i desig?

La meva resposta és SÍ, i molta. Miro d’explicar-ho en dos paràgrafs:

El desig em sembla un sentiment positiu, ens ajuda a moure’ns. Sense desig seríem eixarreïts com un tronc mort. Diria que un desig és com el toc d’una onada fresca que ens fa córrer com nens per la platja. Té a veure amb la il·lusió de viure, de viure bé. I certament que no tots els desitjos s’acompleixen (o quan s’acompleixen, tot plegat no és com esperàvem), la majoria es perden inútilment com un somni bonic. La vida d’alguns és així, plena de desigs frustrats, i ja que no la podem canviar, ja està prou bé per anar passant-la.

La passió és un altre cosa, un sentiment negatiu, una mena de patiment constant que llisca com un ganivet a través de tot, salvatge i radical. Diuen que és l’extrem del desig, i a mi els extrems em fan més por que un mico amb pistoles.

Me’n vaig al Saló del Llibre eixarreït com un tronc mort.


Vladimir

dimecres, de novembre 22, 2006

Robert Altman i les malves


Llegint el diari d’avui, una notícia m’ha copsat: el director de cinema Robert Altman ja cria malves. Per a mi Robert era dels imprescindibles: cap de les seves pel·lícules m’ha deixat fred, en totes hi he trobat aquella mica (o molta) de la mala baba necessària que ens ajuda a pensar a contracorrent. Què important aquest fet avui, en uns temps tan proclius a adaptar-se dòcilment a un món per tants motius injust (en què les concessions són el mal menor).

Altman solia explicar que li agradava acabar les seves pel·lícules d’una manera oberta a nous principis per a l’espectador. “Les històries no tenen final”, deia. La vida, no obstant, sí.

Robert, bona nit i que no et desperti ni Déu.


Vladimir

dimarts, de novembre 14, 2006

La passió a preses


Amb la Matrioixka en parlàvem: com es menja la xocolata?, una presa avui, una demà?, de cop fins que ens faci mal la panxa o l'ànima?, olorant-la i prou?

Amb la passió és el mateix: dubto que hi hagi d'haver una sola forma de consumir-la: tota i fins al final.

Això et deia, Vladimir, abans d'abandonar-te... que es pot joguinejar, tant com es vulgui, i deixar-ho estar. Per què cal esperar que arribi l'escuma als peus o que vessi el magma?

No he sentit mai una dona dir-li escalfacalces a un home. I no és pas que el desig sigui menor, sinó que el protocol pot ser diferent. Qui ha tingut sempre el poder ha decidit que vol ser complagut de cop. Però qui ara pren, a poc a poc, el relleu per compartir els significats, diu que hi ha moltes formes de complaença. A elles també els agrada glatir. També els posa allargar la passió, prendre-la a preses. I saber que encara n'hi ha, treient un foc dolç, al costat de les galetes.

Salomònica



dijous, de novembre 09, 2006

Videta


Videta,

en dies com avui et trobo a faltar. Debat dels dissenys de les maquetes dels nous llibres de text de religió. Quina batalleta. A la sala de la taula de vidre negre: dos autors (mossèn Anton i Jesús Cruz), el director i la coordinadora editorials, els caps de comercial i producció, una becària melindrosa que vol aprendre l’ofici i un servidor a qui han demanat que exposés les seves teories sobre els bons materials escolars. Ja veus, el teu Vladi de director de cerimònia, explicant les gràcies i desgràcies de l’art de fer llibres comercials.

Videta, m’han posat tan nerviós amb les seves preguntes (que si les caixes altes ideològiques, que si les negretes o les cursives, que si el text justificat o bandera...) que la meva sinceritat s’ha disparat com un tap de xampany. M’he mirat tothom de fit a fit i, amb veu de tenor constipat, els he etzibat: «senyors, el text m’importa un rave, els correctors l’afilaran i el jardiner hi farà podada; dibuixos i fotografies a “tope” i llampants, aquí és on cal deixar-hi els ous i les esquelles; els fulls prims i ben suaus, i si “xupen” la tinta, doncs que la “xupin”. En definitiva, del què es tracta és de donar als mestres la discreta oportunitat de demanar als alumnes que arranquin les pàgines per eixugar sense por els seus culs delicats.»

Endevina la reacció dels assistents. Només et diré que a mossèn Anton, quan ha sentit quin havia de ser el destí dels sants escrits, se li ha bellugat el dent postís i s’ha convulsionat com si hagués sentit caure la llumeta del sagrari.

Vladimir

divendres, de novembre 03, 2006

Hedonisme un dilluns


Termes Montbrió,
el camí ja és un regal, des de La Bisbal de Falset, per la Serra del Montsant.

El jardí modernista veu com li guanyo a l'il·lustrador la seva primera partida d'escacs gegants. A la zona termal fem un bany íntim, com si fos la gran banyera de la cambra de Cleopatra -és dilluns, no hi ha ningú, plaers de free lance- i a la sauna... suem.

Llits d'aigua, coves romanes contemporànies on s'atura el so exterior, a la fi.
Aquí podries deixar-te bressolar eternament, surar.

Res d'obligatorietat, de deu coses alhora. Suspens la ment i el cos sura, com si fos màgia.
Després una pizza, no fos cas que perdéssim l'est o ens arruïnéssim.
Algunes, només sabem gaudir per uns instants i sense exagerar, per no sentir-nos culpables.


Ja em poso transcendent. I només volia parlar de les termes, on ens desarticulem en funció de la pell i de la gradació suau de la llum.

Ja m'està bé. Jo vull bastir un imperi a escala humana -el meu entorn- i no només deixar-me gronxar per blaus maragdes. Què n'opines, Vladimir?

Ara que... i que bé, flotar!


Queen Pleasure