Et consideres guapo/guapa?.......els dimecres de set a nou, sí.
dimarts, de gener 29, 2008
Icona
dijous, de gener 24, 2008
Santi
dissabte, de gener 19, 2008
Rau-rau
I no li va faltar temps per estirar-se cap avall l’escot i ensenyar-me el seu pit perfecte. En un segon, potser dos, aquell do de Déu va caure al precipici i com endut per una molla va tornar a endreçar-se. Vist i no vist. Alegria massa sobtada. Me cago en la vida que no s’atura quan més ho vull.
“Què t’ha semblat, Vladimir? No t’ho esperaves, eh? Ho torno a fer? No, no, no”
No, no, no... No! doncs no m’ho esperava, no. Semblava tan posada, tan educada en el Sagrat Cor o la Salle, que no m’esperava pas que fes saltar la petxuga. Després em va comentar que aquests tics eren una moda, una cosa divertida, un regalet per segons qui. I sí, ho vaig trobar divertit, però es podia haver esperat a que li hagués acabat d’explicar l’arribada d’Ulisses a Ítaca.
“Vladimir, quan estàs amb una noia has d’aprendre a prestar-li més atenció. Mai saps quan botarà la llebre. Bé, el meu pit no és rosat com l’aurora de la teva illa grega, però el record que en crearàs també et farà rau-rau uns quants dies”
Al cap de tres dies, al frankfurt de la Riera del meu poble, amb la salsitxa calenta a la mà, envoltat de fosca i gent petulant que passa, sento el rau-rau del regalet de la mossa. Sort que un ja ha lliurat mil batalles i sap enfocar els seus temes de reflexió cap a llocs que el satisfan més humilment (la fórmula que explica l’Univers cap en una sola ratlla).
dimarts, de gener 15, 2008
El meu divan
Pel meu divan han passat molts pacients.
De totes les edats, nacionalitats, professions, temperaments i temperatures emocionals.
Cada cop que en ve un de nou, la meva feina consisteix a escoltar-lo i provocar en ell la necessitat, primer, i les ganes, tot seguit, d'esdevenir bucejador, espeleòleg, miner, del passatge obscur que li barra el pas a l'espectacle commovedor del seu jo profund.
No sóc de pedra, ni maquinal. De vegades m'hi involucro. Ell és allí ajagut, lliurat a mi, a qui transfereix la seva por d'abocar-se a ell mateix. Primer, vestit. Però arriba un dia que deixa la camisa a l'entrada ... a cada sessió es despulla una mica més, fins que queda, miracle, nu del tot. M'emociono, m'hi implico, no ho puc/no ho vull evitar.
I en acabat, poso bé els coixins, apago la cinta de relaxació, torno a casa, i a poc a poc, prenc consciència, jo també, de la meva hidra personal. Sí, la doctora té tants monstres i fantasmes com tots els seus pacients. Amb un avantatge: conec l'hidra, tinc esmolada l'espasa i les nits de lluna plena surto a tallar caps.
Però ell, ell encara està palpant-se amb les mans l'avenc que li escindeix els dos hemisferis.
Dra. Marols
diumenge, de gener 13, 2008
On tens el cap, Vladimir?
dijous, de gener 10, 2008
Casualment, el Destí, clau
He reflexionat en el fet i he arribat a conclusions. La natura i el Destí ens governen inevitablement. Tot és natura, i sobre tot destí. Ens precipitem els uns vers els altres si el destí ho vol, ens separem si el destí ho mana... precipitats, separats, com un parell de fulles seques arrossegades pel vent, com un parell de cossos a temperatura d’amor, ara entrant, ara sortint, ràpid, lent, endavant, marxa enrere, quatre copets, un, dos, i fins i tot, de tant en tant i si el destí vol, casualment tres.
vladimir
PS. Sí, sí, dieu-me superficial; que mai us passi.
divendres, de gener 04, 2008
Bons Reis!
Ni tres, ni reis, ni blanc, ni ros, ni negre. La veritat, el que va passar realment ningú ho sap. I què? Generacions i generacions al llarg del temps han creat la llegenda, el mite, un dels contes més bonics de la història, farcint amb una mica de pa el formatge.
“Or, encens i mirra” diu Mateu, i d’aquí que alguns suposessin que eren tres, tot i que d’altres, com els primers cristians, en pintessin quatre, sis o més a les parets de les catacumbes. “No ve d’un, com més serem més riurem” devien pensar. “mags” diu l’evangelista, però algun lletrat hi vol veure astrònoms, filòsofs, savis... A mi, ja us ho diré, m’està bé que el Rei del món que neix entre la púrria el vagin a adorar tres reis del terròs. Blanc, ros i negre, tothom s’hi volia veure pintat, en aquests tres paios; potser avui dia, superat el tema dels colors, seria prou galdós imaginar-los com un nan pàl·lid, un morenet espatllat i un negre amb pits per bufanda.
En tot cas, només volia deixar constància del meu gust per la tradició, la imaginació popular i la cosa onírica; també volia avisar que, si a alguna de les lectores d’aquest bloc la segresten duran la nit de Reis, no s’espanti. La cosa és que l’he demanada a la meva carta (i em sembla que m’he portat prou bé).
Bons Reis a tots! que la màgia hi faci més que nosaltres.