diumenge, de desembre 30, 2007

Un passeig pel laberint


Potser és que no pots acabar l’any sense intentar explicar-te allò que no entenies. Allò que encara no entens. I allò que t’esforces per entendre.

O seguiràs tirant d’anys sense intentar-ho? Vivint per sota de la tela prima que cobreix el llenç de la teva psique?

Fa poc, Diana va dur el seu bessó Apol·lo a voltar pel Parc del Laberint. Volia parlar amb ell dels racons indesxifrables i d’emocions que no solen emergir del llindar preconscient i que tan costa de verbalitzar.

Cal inventar-se les paraules, imprecises primer, abans no en sona l'accent des del fons d'aquell magma o d'aquell llim. Balbucejar, si cal. És el signe de la potència de l'intel·lecte en plena acció constructiva.

Tant Diana com Apol·lo són déus que es mouen amb comoditat pels espais de la ment. Diana és també una deessa d’acció, impulsiva i passional. A diferència d'Apol·lo, que veu les coses amb distància, Diana es confon amb l’objecte d’anàlisi, i per això balbuceja mentre cerca la paraula precisa per al color emocional concret. El seu bessó és una mica més tebi. Viu ancorat en la pròpia idea, com si s’ho mirés des de la barrera, comprenent sense estar del tot implicat. Però... es pot comprehendere, sense estar del tot implicat?

Els bessons fan passes, evitant el llot, entre les parets de xiprer que fan ziga-zaga, i topen amb carrerons sense sortida. Avancen, reculen, tornen a passar pel mateix lloc, que sempre és diferent perquè conforma petits itineraris desiguals. Curiosament, i dins d’un laberint no hi ha forma de preveure-ho si no ets filla de Minos, no en surten fins que les paraules han construït un cert discurs intel·ligible.

He pensat força en aquest vagareig. No va ser claustrofòbic. Més aviat rèiem. Vam parlar del pathos, gràcies al qual, alguns senten intensament. D’altres, més apol·linis, s’ho van mirant i amb fredor sensitiva, donen les gràcies. Q
uè fa que uns tinguin la sang calenta, sentin necessitat, enyor, impuls... i d’altres experimentin un natural distanciament?

Voldria haver acabat l’any tenint-ne una resposta. Avui, 31 de desembre, tinc aquesta:

L’absència d’una figura femenina significativa ha generat buidor en la meitat del ser i allí on s’havia d’haver instal·lat el software Ànima hi ha un enorme esvoranc... Apol·los que viuen en la meitat del que són. I per eludir la vacuïtat, hipertrofien l’altra meitat, la del pare Zeus, que els impulsa en una cursa faustiana: “Et prometo tot allò que llueix, mentre tu deixis, progressivament i quasi imperceptible, de sentir”.


S’acaba l’any i us dono les gràcies a totes, a tots, sense vosaltres no podria entendre el món ni a mi. Continuarem traient capes, essent laberints i eixides, i fent emergir allò que ens farà ser una nova espècie. Aportant Ànima al planeta.

Prometo que la meva us besi a mitjanit.

Lu

dijous, de desembre 20, 2007

Conte de Nadal



El cosí Boris sempre havia lluitat contra els mals pensaments, els seus pares li havien procurat una ensenyança ultracatòlica, ultraprivada i ultracara. Li encantava el Nadal, per aquest motiu tots els de la família l’anomenàvem Boris-Nöel. Ell volia que Nadal fos tot l’any; recordo el crit que va clavar quan la tia Guillermina li va dir que era estiu i encara faltaven sis mesos per celebrar el naixement del bon Jesús.

Després va venir la història dels nanets... En Boris-Nöel es va obsessionar perquè uns homes petits i repugnants el perseguien pertot arreu amb uns guants de làtex negre; deia que la confiança i l’esperit nadalenc havien estat destruïts, i els pensaments controlats, per aquests paios amb guants de làtex negre.

I aquests éssers, que en Boris-Nöel pensava que eren extraterrestres, van fer que el meu cosí fes les coses més absurdes: serrar l’avet del jardí perquè les llumetes amb què el guarníem durant l’Advent servien de far a d’altres extraterrestres que sobrevolaven la ciutat; escriure pamflets explicant com els extraterrestres assecaven núvols i controlaven la pluja (i tots aquests fets els lligava amb la pèrdua del perfum d’api de l’escudella de Nadal); preparar centenars d’entrepans de botifarra per a tots els pobres escanyolits de l’Àfrica (amb els quals feien experiments els extraterrestres)... Ai, Déu meu! La tia Guillermina no parava de dir al pobre Boris-Nöel que un dia s’adonaria que l’extraterrestre dels guants negres era ell mateix, i ningú més. Però aquesta dura lliçó, no la va arribar a aprendre mai el cosí.

La gota que va fer vessar el vas, però, va ser quan la tia Guillermina va trobar escarabats dins els calçotets del cosinet. Amb tot, la cosa no hagués passat d’aquí a no ser que, per pura casualitat, un dia la tia va enxampar en Boris tractant d’entaforar-se un escarabat, un de ben magre, pel forat del cul (anus endins i potes movent).

Sí, tal qual. Fa deu anys van ingressar el bonàs del Boris al psiquiàtric de Cabrils. Però aquí no acaba la cosa, la primera nit de Nadal que va passar ingressat al centre va desaparèixer, i ningú no l’ha vist mai més. Es va esfumar. Potser el bon Crist el va baixar a buscar a lloms de l’Estel que porta els pastorets a Betlem (el Punt, aquell dia, havia publicat la notícia que una cosa brillant molt estranya voleiava sobre la platja de Mataró, direcció orient).

vladimir

* Conte inspirat en la història del cosí Dell, que la Laura Dern (guapa-guapa) explica al Nicolas Cage a la pel·lícula Wild at Heart (1990), de David Linch.

dissabte, de desembre 15, 2007

La plaça del Diamant


El primer impuls era fer una crítica comentant com l’adaptació teatral és o no fidel a l’esperit de Rodoreda, si el treball actoral era excel·lent o només notable, que l'escenografia no era prou contemporània o bé que era impressionant, i acabar amb un estirabot sobre la música i el seu encaix dins de la dramatúrgia.

... I jo què coi en sé, de tot això?! Ni jo, ni la majoria dels espectadors n’entenem un borrall, de dramatúrgia, actuació, escenografia, música... però tots gosem dir que si perquí que si perllà. Som la generació dels consumidors de la cultura, on el client cultural creu que sempre té raó, s’atreveix a fúmer-la pel broc gros i es queda tan ample.

Res, doncs, no em faré l’entesa, que no en sóc. Parlaré des del gust i la pròpia experiència de receptora d’un text commovedor, d’una autora universal. I diré que l’obra de teatre La plaça del Diamant em va colpir. A poc a poc, entretenint-me en el primer acte, portant-me cap al plor contingut al final del segon, commovent-me plenament durant el tercer.

La Colometa és una dona feble que viu una vida tan trista que fa venir fred. I quan al final sembla que tot li comença a anar una mica bé, t’amorraries al terra, com feia el papa, besant-lo i donant gràcies. La Colometa se salva perquè hi ha una persona que li dóna la mà, i perquè ella s’hi agafa.

Ahir, per la guerra, avui, per altres històries, hi ha persones que les passen magres al nostre costat o un xic més lluny. A banda d’estrènyer-me l’estómac i fer-me tremolar la mandíbula, em demano què hi puc fer jo, per facilitar una mica les coses. Si ja estic prou a l’aguait. Si ofereixo la mà perquè s'hi posi algun colom ferit.


Lu

dijous, de desembre 13, 2007

L'holandesa


Fa uns dies, el meu veí podòleg em va convidar a sopar a l’àtic. L’excusa, la visita d’una cosina holandesa a la que volia presentar la seva nova parella, un negre bantú que de tant en tant crida a mitja nit i toca la flauta dolça. Em va explicar que jo havia de ser el contrapunt assenyat de la vetllada, que m’agradaria la mossa i que no hi feia res que no dominés l’anglès, que riuríem i ens ho passaríem bé, i que si li venia una urgència podia deixar la xicota ben acompanyada. I sí, sí, tot molt formal fins que l’holandesa va treure els bolets: tres plat i postres, vi del bo, licors selectes, uns “porrets” de colors i... el potet de rossinyols. Per favor Déu meu, ni que volgués us podria explicar el viatge; quines pessigolles, quina olor de peix, quins cops de somier...

Em llevo a mig matí, he quedat per dinar amb la Lu. Alço la finestra, sobre el llimoner del jardí el cel és clar i ple de llum, centenars de nuvolets prometen un dia d’hivern esmicolat en trossos... Damunt la tauleta de nit, les restes de la batalla: uns vasos de whisky, el cor d’una poma i una nota amb una flor a tocar de la Verge de Vladimir.

Vlad, when you’re making love, you just take me right over that rainbow. You’re so aware of what goes on with me, I mean, you pay attention. And I swear, baby, you got the sweetest cock I’ve ever tasted. It’s like it’s talking to me when you’re inside. Like it’s got this voice all its own. You got right on me.

Santes Pasqües!

No sé pas què em demana la tia, algú m’ho podria explicar.

Gràcies.
vladimir

dimecres, de desembre 05, 2007

Un regal molt especial

Aquest és un post que invita a l'acció. (No faltarà qui el critiqui, que si això perpetua el sistema, que si fem cosetes així per estar tranquils amb la consciència... sí, és veritat en part, però entre no fotre re i fer alguna cosa, trio la segona... o és que els crítics teniu una idea millor, una idea que penseu dur a terme avui o demà? Us escolto...)

L'altre dia vaig comprar un regal a una botiga d'Intermon Oxfam i vaig agafar un fulletó que es diu: Més que un regal.

Consisteix a comprar alguna cosa que en un altre cap del món pot transformar una realitat difícil. Una cabra, gallines, un kit de primers auxilis, el sou d'un professor/a, etc. Cada regal té un preu que, segur que un de nosaltres o en grup, podem assumir.

Us convido enguany a fer l'amic invisible a uns quants quilòmetres de distància.

Aquesta és la minuta:

  • Material didàctic.........................................12 €
  • Vuit gallines...............................................16 €
  • Una cabra..................................................21 €
  • Tres garrins................................................30 €
  • Una bicicleta...............................................36 €
  • Treure un arma del carrer............................60 €
  • Un ase.......................................................72 €
  • Microcrèdit per a 15 dones...........................93 €
  • Llavors i fertilitzants orgànics família/any.......150 €
  • Sou d'un/a professor/a................................273 €
  • Una vaca...................................................452 €
I per acabar-ho d'adobar, uns consells per consumir responsablement.

Feliç desembre.

Lu

divendres, de novembre 30, 2007

Si'ra, la dona sense falta


He vist com aixecava el cap i es quedava com aturada mirant un núvol passar. Els seus ulls foscos s'han desfet en una mena de líquid brillant i una barca de tristesa els ha travessat. El rastre de la tristesa ha durat una estona i s'ha dissolt, s'ha evaporat com el rastre del cigne quan deixa el llac. Cap llàgrima ha lliscat galta avall.

Ara, resignada i segura, torna a baixar la mirada i segueix corregint la maleïda galerada. Tot i la gràcia que li fan certes errades ha de ser inflexible, el text ha de quedar perfecte, impecable, ni una coma curta de cama ni un punt estràbic. El cel dels correctors és sec i pur com una hòstia de paper. L’editor rus que la vol perdre ho té fotut, ella arribarà a la glòria sense cap falta... Brossa l’espera amb el cacauet a la mà i un ou ferrat incorregible.

vladimir

dissabte, de novembre 24, 2007

Persèpolis

Tornem de veure la pel·lícula d’animació escrita i dirigida per la iraniana Marjane Satrapi, segons el seu còmic homònim.

N'hem sortit contents i hem coincidit prou en les nostres apreciacions.

Ell ha comentat tots els aspectes tècnics de l’animació: la barreja de 2D i 3D, la simulació ben aconseguida del grafisme del còmic (traç negre gruixut), el fet que al llarg de la pel·lícula el dibuix dels fons està treballat amb degradats de grafit o carbó, generant una atmosfera densa...

Jo he parlat dels aspectes socioculturals. A Persèpolis, la mirada és femenina. Com a dona, et sents protagonista de la història i de la Història, i no una simple comparsa, fent de contrapunt al protagonista masculí. Sabeu que mai em cansaré de dir-les, aquestes coses, i que gràcies a la insistència, les coses canvien per a tots per a millor. Hi ha qui pensa "que pesada", com ho pensaven de les sufragistes. Però mireu, avui no dubtem del dret de vot de ningú. I això no va venir tot sol...

També hem vist què fàcil és que una societat on no estan consolidats els valors democràtics i on no hi ha una profunda alfabetització (que inclou el sentit crític, la ironia, la independència dels media, la diversificació dels instruments de presa de decisions, etc.) pugui passar d'un dia per l'altre a ser pastura de les ombres (ombres que solen respondre a interessos corporatius on potser nosaltres hi estem invertint, sense saber-ho, alguns diners, donant-los poder. Aprofito per fer esment d’aquest punt: mireu on poseu els vostres diners, seguiu la cadena, potser esteu invertint algun cèntim d’euro en un tanc que aixafarà persones i cases a Israel, a l'Irak, a Angola o a Colòmbia).

Recordo una conversa amb el meu amic Isaac, sociòleg lúcid, arran de la peli El pianista. Jo li deia: "com pot ser que d’un dia per a l’altre et casquin una estrella al braç i la duguis com si res?!". Ell contestava que el que sembla intolerable avui, per obra de la coacció i del vistiplau col·lectiu, passa a ser la cosa més normal del món demà; i que els límits del que és admissible es van rebaixant fins que no queda traça d’humanitat... Per tant, hem de fer l’esforç de descodificar el context per entendre els mecanismes que poden manipular la ment fins dur-la a la deshumanització. Així, podrem desarticular aquests mecanismes tan bon punt els detectem abans que actuïn sobre nosaltres.

Això em suggeria Persèpolis.

1. Les dones i els homes hem d’entendre que no hi ha una sola mirada sobre el món: la masculina, i hem de fer l’esforç de: unes, desenvolupar la mirada pròpia; altres, no ocupar l’espai visual per sistema.
2. Ser conscients de què fem amb els nostres diners, investigar les entitats on els dipositem, cada cèntim compta.
3. Estar atents als missatges que ens arriben, al que volen que pensem, a desmuntar qualsevol intent de dinamitar les bases de la convivència (no consumir certs mitjans, escoltar els altres i no deslegitimar les opinions alienes, evitar conductes defensives i victimistes, etc.).

Persèpolis és un gest de transformació. Si els anem sumant...


Lu

dijous, de novembre 22, 2007

Encís


Tot va començar un dia qualsevol... en un lloc qualsevol... Estava fent una tapeta de rovellons i un vinet al bar Encís, faltaven deu minuts per una reunió de feina amb una editora que aspirava a ser el trampolí de la humanitat. Una campaneta va anunciar la seva entrada, vaig aixecar la vista i una joveneta em va fer trontollar la mirada. Portava una gavardina i un paraigua vermell. Plovia, és clar. Al principi no li vaig veure la cara, ni els ulls, evidentment tampoc el nas. Va demanar una Schweppes de llimona i es va girar. I llavors vaig veure la seva cara. Una cara agradable. Va passar per al costat de la meva taula camí de la seva i quan anava a seure, o miracle, li va caure el paraigua a terra i li vaig recollir. Va somriure i em va donar les gràcies...

I així és com va començar tot. Amb un fet senzill, quotidià, un paraigua que va caure a prop meu i vaig recollir. Un incident sense importància que no vaig tardar en oblidar (o almenys això vaig creure). Després, força anys de felicitat i un final feliç que vam decidir plegats abans que la mort ho fes per nosaltres.

En definitiva, una cosa ben fàcil, natural, espontània... amb certa dosi de llàgrimes i rialles... de benestar i mundanitat... extraordinàriament normal i minúscula com la vida a la que aspiro. No m’ho curraré, si l’Anna Karenina s’enamora de mi que vingui a casa i s’instal·li (la cuidaré bé).


vladimir

divendres, de novembre 16, 2007

Mestre Llovet


Els que em coneixeu en cos i ànima sabeu de la meva admiració per un professor i crític literari batejat com a Jordi Llovet. Els que només em coneixeu en ànima o, en ànima i certes parts del cos, avui és bon moment per compartir aquesta petita confidència mal dissimulada. En Llovet escriu una columna cada dijous al suplement cultural del diari El País (Quadern), l’escriu de fa anys i panys sota la capçalera Els vostres clàssics, títol ampul·lós que amaga petites filigranes de cultura, divulgació, sentit de l’humor i canya (de cervesa, probablement).

Potser un dels temes redundants en aquest bloc poca solta sigui la dicotomia Masculí / Femení i el DESIG com a gran argument de compenetració o disputa. En aquests sentit, un fragment de l’article que el Llovet va publicar ahir i que m’ha fet treure la sabata i picar sobre la barra del bar on cada divendres faig el cafè i l’ou dur matutins. Diu el mestre:

La frontera entre allò masculí i allò femení és enormement làbil; és tan atzarosa la manera com els homes acaben desitjant els homes o les dones, i les dones el mateix, que no es pot dir de cap manera que el desig –aquell que belluga Amor amb l’arc i la sageta- es trobi prefixat per la condició sexual amb què els homes o les dones hem vingut en aquest món. El desig és poderosíssim i es troba situat en un espai eteri en què acaben fonent-se les determinacions que imposa la societat, el costum, la realitat i fins i tot la fantasmagoria.

Amén!

Vladimir

dimarts, de novembre 13, 2007

Fal·làcia I: No ho faig pels altres, ho faig per mi



Com a observadora del comportament humà, ara em dedico a recollir fal·làcies. Avui exposo aquesta expressió que tan sovint haureu sentit o pronunciat:

No ho faig pels altres, ho faig per mi.

Contextos: anar al gimnàs a hipertrofiar-se, aprimar-se, depilar-se, comprar-se un cotxàs que no hi ha qui l'aparqui, viatjar a les quimbambes i agafar disenteria, posar-se silicona a qualsevol cavitat, tenyir-se...

Ho faig per mi.

Per desmuntar aquesta fal·làcia, el primer que cal considerar és que SOM ÉSSERS SOCIALS. Ja n'hi hauria prou, amb això, però seguiré. Ésser social implica que la nostra autoimatge ve condicionada pel reflex que ens retorna el grup. El reconeixement o rebuig del grup a què pertanyem provoca en nosaltres reaccions adaptatives:

el que faig em reporta premi: ho segueixo fent (encara que faci mal i vagi en contra de la meva natura); el que faig és castigat (simbòlicament o explícitament): ho deixo de fer (encara que fos bo per a mi i sortís dels meus instints).

Amb el temps, i per supervivència, hom mira d'adaptar els seus gustos a les seves accions. Fóra ben bestiota seguir-se depilant i hipertrofiant i creure que no t'agrada fer-ho. Així, ens convencem que allò que fem ens agrada i s'ha acabat el patiment de la contradicció.

I sí, finalment pot ser que un/a hagi après a veure's amb els ulls del grup i realment ja no li agradi ser o fer allò que no és ben acceptat. Al final, no et saps veure sense muscular, sense depilar, sense tenyir, sense aprimar, sense operar, sense cotxàs, sense Vietnam. El preu... tant és. Tot, menys l'ostracisme simbòlic.


Dra. Marols

dimecres, de novembre 07, 2007

Fer i Que em facin

...tantes coses i sense preferència. Ho concreto en un espai de temps, ahir a la nit, i en un territori, el Vallès i el Bages.

Fer
...un tallat a la Granja del Mercat Central, gairebé sol amb una cambrera que ignora que darrera la tristesa s’hi amaga a vegades la millor de les esperances.
...una encaixada de mans nova, una abraçada de pes (mosca?), uns petons desitjats.
...un tomb per la nit fresca en companyia entranyable; unes tapes ben prosaiques amanides de conversa.
...una volteta en cotxe camí de casa seva, un entelar i desentelar de vidres, i
una parada
romàntica
a tocar d’un riu que diria d’aigua cristal·lina... buscar arguments per retardar l’adéu.
...cara de mussol per afaitar i amagar el secret sota l’ala (que no penso explicar ni que m’arrenquin les celles).


Que em facin
...beuratges per ressuscitar, companyia més enllà del lucre i les ganes.
...sentir escoltat, sentir interessant, sentir viu...
sentir.
...una trucada per desitjar-me bona nit, algú que hi és sempre tot i no poder ser-hi sempre.
...parar el cotxe en un revolt perillós, amb motiu d’una excusa subtil per allargar el que m’agrada que s’allargui... buscar
arguments per retardar l’adéu.
...preguntes indiscretes per no respondre (certes coses no s’han d’explicar, diuen que el primer secret compartit mai s’oblida).
Vladimir

diumenge, de novembre 04, 2007

Fer i que em facin

Cinc coses que m'agrada fer als altres i cinc coses que m'agrada que els altres em facin.

FER

  • Una quiche de verduretes.
  • Sorprendre'ls amb paisatges propers on mai no han estat.
  • Fer-los preguntes que no se solen fer.
  • Agafar-los de bracet.
  • Ensenyar-los postures de ioga.

QUE EM FACIN

  • Passejades íntimes per la seva ciutat o poble.
  • Descobrir-me les seves interioritats.
  • Un massatge aromàtic.
  • Una sopresa, si us plau! La gent fem poques sorpreses...
  • Que em tractin alhora de senyora i de vaileta.

Passo el meme al Vladimir, a la Maria, a la Cherry, al Pardalet i al Perdedor:


Lu

divendres, de novembre 02, 2007

Mort a Venècia (i a la butaca)


Aviam com m'ho manego per no fer el paper de postmoderna i no caure en l'esnobisme de signe contrari, però ho he de dir: he trobat Mort a Venècia (la peli) un autèntic bodri.

Ara intentaré justificar l'afirmació, i demano paciència als qui sí us ha agradat.
En primer lloc, indicaré per què crec que aquesta pel·lícula s'ha d'anar a veure i, tot seguit, li passaré el pànzer pel damunt.

ioioioi

  • S'ha d'anar a veure perquè forma part d'un cànon, ni més ni menys que el cànon que ens configura, el de la cultura occidental.
  • S'ha d'anar a veure per constatar quin tipus d'experiments es feien als anys setantes, en la línia de l'art i assaig, en concret, a Itàlia.
  • S'ha d'anar a veure per verificar què passa quan s'agafa una obra literària considerada important i una de musical també molt ben valorada, i s'apliquen al setè art.
  • S'ha d'anar a veure perquè al costat, a la cartellera, hi ha Invasión i La abuela del novio.

I ara, la debacle:


Començo pel que domino: Mahler hi està ficat amb calçador i força mal gust. Els crescendos del leitmotiv del protagonista no només no vénen "a cuento", sinó que posen la pell de gallina, de l'esfereïment que provoquen. En una mateixa seqüència en què no passa res de res -un primer pla de l'actor, amb un bigotet que recorda l'Aznar-et claven aquell crescendo terrible que sorgeix després d'uns segons de silenci, i et fan fer un salt de la butaca. Quin ensurt!
Amb això no vull dir que Mahler no sigui bonic, que ho és, tot i que no jo no mataria per ell; vull dir que l'adequació de la música a la imatge és nul·la. Ara, si la pretensió, com a tota la pel·lícula, era el rupturisme, saltar-se certes normes i provocar neguits, doncs aleshores sí, bravo Visconti.

L'adaptació de la novel·la. D'acord, és una adaptació, i tant fa si el protagonista de Thomas Mann és escriptor i no músic, o si la novel·la se centra més en els aspectes psicològics que en els visuals, el cine és imatge, al capdavall. El problema és que no hi ha evolució psicològica del protagonista: de bon principi veiem que és un absolut capullo, narcisista, afectat i odiós. Perversió progressiva i decadència moral paulatina? Nooo! El pavo és pervers des del primer moment, en què no para de mirar Tadzio, el nen polonès, amb luxúria i perseguir-lo per les cantonades. Les passejades pels carrerons es fan repetitives i monòtones, malgrat l'intent de metàfora establerta amb la peste i la infecció. Ah, i l'escena final, amb l'efeb entrant al mar a contrallum i el prota agonitzant de plaer/dolor (la típica reducció Eros/Tanatos als seus aspectes més vanals i barats), senzillament, fa cagar.
El ritme, la cadència narrativa, les composicions pictòriques que recorden Renoir (en concret la del saló de l'Hotel des Bains, amb aquells floripòndius blaus que fan estremir, o la dels barrets de les dames que ocupen mitja pantalla, i, sobretot, el grup grotesc que amenitza les vesprades dels burgesets morts de desídia), tot plegat molt italià, però, què voleu que us digui, em quedo amb el Passolini de Les Mil i una Nits i el Fellini del Satiricó.

La conclusió a què vam arribar amb l'il·lustrador és que no n'hi ha prou amb el talent, que li presuposem al realitzador, ni amb les subvencions i apadrinaments, sinó que cal tenir una mirada d'amor sobre els consemblants, mirada que dubto que Visconti tingués quan va rodar la Mort a Venècia. Una gran escopinada a la penya, una fonda misantropia, això és el que transmet aquest film. I aquesta mirada la trobem ara i adés a totes les disciplines. Hi ha pupil·les molt agudes i lúcides connectades a esperits freds que mai no han roçat l'empatia ni la tendresa. A mi, francament, aquesta mirada fa temps que va deixar d'interessar-me.


Lu

dimecres, d’octubre 31, 2007

avi

Com cada any, avui tornaré a llegir-li uns poemes. L’avi m’ho va demanar “deixa’t de flors i porta’m paraules”. Plogui o nevi, al cementiri de Vilassar de Dalt, assegut sota un xiprer semblarà que resi:

Tristes banderes
del crepuscle! Contra elles
sóc porpra viva.
Seré un cor dins la fosca;

porpra de nou amb l’albada.

Carles Riba


Vladimir

dimarts, d’octubre 30, 2007

Clatellot

Hi ha dies com avui que l’agafaria de la mà i me l’enduria bosc endins. Buscaríem el millor dels roures i treparíem tronc amunt fins a la branca on dorm el mussol banyut. Ens acomodaríem damunt la vànova de l’ocellot i ens extasiaríem davant un panorama del bosc incomparable. I jo li bufaria el borrissol de la nuca i li parlaria de la brisa; li lleparia l’orella i li excitaria formigueigs a la panxa. I fins i tot, fins i tot, si la positura m’ho permetés, li estiraria un pèl negre per dessota la faldilla.

Vladimir

diumenge, d’octubre 28, 2007

Diana Power

Ben bé no sé com m'he deixat entabanar.

Jo surto a córrer per compensar les hores de cadira. Saludo els pins de Sant Julià, fent gambades curtes, mirant de no perdre massa l'alè. L'impuls competitiu no m'ha arribat a les bambes. Però ella és d'una dolça persistència i m'hi ha empès.

A l'escola, em van seleccionar per fer les proves d'atletisme que, cada any, la JAS oferia als col·legis. Era la més ràpida, més que els nois. Però em van detectar un "buf" al cor, i la meva carrera d'atleta va cloure's amb unes llagrimetes quan ningú no mirava. Per consolar-me, em van apuntar a piano i allí començà una vida anaeròbica on els músculs més desenvolupats foren els flexors cubitals del carp.

Vint-i-dos anys després, surto de sota l'Arc de Triomf amb quatre mil dones més, corrent per una Barcelona contra el càncer. I tot i que ja no cal passar cap prova, i per venjar l'infant que es vestia després de l'electro, amb posat abaltit, Diana pren el relleu i fa la pujada de Lluís Companys apretant el ritme i obrint l'angle de les cames al màxim, lliscant com una pantera que quasi vola, sense esbufegar.

Ella ha dit: m'has deixat de pedra! L'he avançada, perquè volia arribar exhausta, mig ofegada, bo i notant-me el cor, aquest buf que he arrossegat mentalment fins avui i que dedico a tots els metges babaus que podien haver dit: però pot fer esport, eh, amb un esforç progressiu, gaudint-lo, no tot és competició.

No tot és competició. Digueu-l'hi a Diana.
Lu

dimarts, d’octubre 23, 2007

Morfeu


És perquè penso que la vida és massa curta?, o massa intensa?, o que ho vull fer tot i ara?, potser he adoptat literalment allò de "ja dormirem al cel"?

No sé, però tinc son. Fa temps que n'acumulo i em vaig adormint per les cantonades, com avui, que ni m'he esperat a les herbes de la sogra, i m'he entaforat a la butaca reclinable, tapadeta fins el nas amb una manta nova. Cinc minuts o deu, suficients per enamorar-me.

L'he vist ajagut panxa enlaire, en un mig perfil marmori, lliurat a l'hedonisme inconscient de la son.

Quina enveja. El seu abandonament tenia el punt just entre la insolència i l'espontaneïtat.

Gairebé he estat temptada de deixar els meus costums, de començar a fer sistemàticament migdiada. De ficar-me al llit tan bon punt toquin les onze. Permetre que la pila de llibres i d'articles es vinclin i comencin a desbordar-se fins omplir la saleta, trabant la porta, impedint-me el pas.

Però la lluita no és fàcil. Som esclaus del costum, de la nostra moral kantiana. I com a molt, segueixo llegint al tard, quan la nit fa olor d'almesc, desitjant-lo quasi amb dolor i resistint-m'hi, fins que el cos abaltit m'arrossega sota les mantes, quan el qui m'altera els sentits ja és més enllà del plaer.

Potser, subconscientment, espero que s'adormi per robar-li les línies i el clarobscur.


Lu

divendres, d’octubre 19, 2007

Sonatina


Ell tocava el violí i ella el piano. A to, a temps, ben compenetrats en un mateix sentiment musical. Eren el duet perfecte de l’acadèmia, la parella indestructible triada pels déus; ell sempre amb el seu violí darrere d’ella, que amb els ulls tancats sabia que el seus destins estaven cosits a la mateixa estrella.

Ell encara toca el violí i ella el piano. De tant en tant erren alguna entrada, i aquella intimitat musical compartida s’ha convertit en un sentiment imperfecte, quasi personal; ell, a petició d’ella, ara sempre s’ha de posar dret al seu davant. Ella necessita veure el moviment de l’arquet i dels dits del seu company fidel, els canvis de postura, els ritmes de la seva respiració, l’expressió dels ulls. Seguir la mateixa música a través de la vista és el seu drama, s’està tornant sorda.

Però es van prometre compartir la vida i la música, i ella no faltarà a la seva paraula. Fins al final, tot i que mica a mica, se li faci malbé el cervell.


Vladimir

dimarts, d’octubre 16, 2007

Amics que viatgen

ioioioioioi
Adéu, vés on hagis d'anar. He estat feliç amb tu. Tu amb mi. Hi tornaria, a tot.
ioioioi
Lu

dijous, d’octubre 11, 2007

Anem per feina

Mail 1 (Vladimir) 17:05h.

Ei videta, com van les programacions aquestes? He sentit que et trucaven amb pressing i fotaré un cop de puny a la taula (en el millor dels casos) que semblarà que caiguin els fluorescents. Tanta conya per una merda de guies que ni la senyoreta més oca es mirarà. A cagar! Escriu qualsevol cosa, que això bàsicament va al Departament d’Educació.

Em sembla que avui estrangularé a algú-na.

Mail 2 (Lu) 17:10h.

Pressionen amb mandangues. Ara, que a mi me la sua. Que pressionin. Trobo absurd cremar un bon potencial humà i professional amb les putes programacions. Però que no saben escriure, o pensar, aquests professorets, que els hem de péixer amb cullereta?


En fi... avui sopes amb el meu ocell?
Fes-li una mossegada de Miss Jaid al clatell.

Mail 3 (Vladimir) 17:30h.

No t’esveris, no t’esveris, que encara fotarem un pa com unes hòsties. Tira milles, que tot plegat és una merda lligada amb un cordill.
Per cert, si tu ets un potencial humà, jo sóc un putancial diví. Que creus que podria demanar per servei? Sigues sincera, va.

Ah! amb l’ocell sopem dijous,
de part teva li mossego els ous.

Mail 4 (Lu) 17:45h.


Vladi, Vladi, no m'esveris, que encara em queden cinc o sis hores de despatx. Jo penso que pots picar alt, sobretot si et descordes el segon botó i exhibeixes els rulls platejats de la pitrera. Amb mi funciona!


(Això sí, tu calla, no diguis res. Rulls i prou.)

diumenge, d’octubre 07, 2007

Miss Jaid

Ja deia jo que anava molt esverada. És la gelea. Excés de vitamina B. No pot ser que vagi a córrer i no em cansi, que no tingui son, que pugui treballar quinze o setze hores. He de deixar de prendre'm aquestes ampolletes, crec que m'estan afectant. Ahir mateix, en comptes de jaqueta, em vaig posar una capa fosca que em tapava mitja cara. I en lloc d'anar al centre per la Rambla, ho vaig fer per carrerons solitaris. Em sentia tan forta!, tan immune! Em sembla que vaig trepitjar un home vell que demanava almoina. No sé què m’està passant. Potser menjo massa amanides. Seran les algues? Vaig dir-li a Rémi que no m’esperés despert. Quina energia que em sortia pels dits, no podia controlar-la quan vaig prémer els músculs del seu coll. Ara sé que cal que torni, indefectiblement, a la llet de vaca i deixi la soia. Però és massa tard. Trobaran les meves empremtes als seus cossos. Per fortuna, la meva advocada ja n’està al corrent: al·legarem daltabaix transgènic. He hagut d’assegurar-li que deixaré d'ingerir pròpolis amb equinacea. Quan m’acabi les dues caixes que tinc a l’armari de la cuina, no en tornaré a comprar. No sé si el cos de la veïna ja haurà començat a pudir.

LU

dijous, d’octubre 04, 2007

"Gran reserva"



Hi ha nits que em sento francament sol. En aquests moments és quan més agraeixo la meva petita biblioteca i els “gran reserva”. Ahir vespre, les afirmacions d’un bon amic lisboeta, el doctor Pereira:

Afirma Pereira, que la noia que va arribar portava un barret de punt. Era bellíssima, de pell clara, amb els ulls verds i els braços tornejats. Duia un vestit amb tirants que s’encreuaven rera l’esquena i que li ressaltaven les espatlles suaus i ben escairades.

Pereira, sol a la taula, afirma, va demanar un Porto i se’l va beure a glopets tot mirant la noia que ballava lentament amb un noi, galta contra galta. Afirma Pereira que en aquell moment va pensar en la seva vida passada, en els fills que no havia tingut, però sobre aquest punt no en vull parlar.

Després del ball la noia van anar a asseure’s amb ell, i es va treure el barret i el va deixar sobre la taula. Del barret en va sortir una cascada de cabells castanys que tenien reflexos rojos. I vostè a què es dedica?, afirma Pereira que li va preguntar. Escric cartes comercials en una empresa d’importació-exportació, va respondre la noia, treballo fins a mitja tarda, no em canso massa, i així la resta de la tarda la puc dedicar a llegir, passejar... i de tant en tant anar amb nois. I just en aquell moment la petita orquestra va atacar un vals en fa, i la noia va dir: doctor Pereira, m’agradaria ballar aquest vals amb vostè. Pereira es va aixecar, afirma, va donar-li el braç i la va conduir fins a la pista de ball. I va ballar aquell vals quasi transportat. I mentrestant mirava el cel damunt les bombetes de colors de Praça da Alegria, i es va sentir minúscul, confós amb l’univers que també girava amb tots els seus astres... i algú els mirava des d’un observatori infinit i reia.

Després va tornar a la taula i Pereira, afirma, pensava: per què no he tingut fills? I va demanar un altre Porto.

Vladimir

* Variacions sobre fragments del llibre “Afirma Pereira” d’Antonio Tabucchi.


dimecres, d’octubre 03, 2007

Quan la petita realitat supera el somni més bonic…


En algun lloc molt a prop meu hi viu una noia que sap fer-me somiar. Generalment es manté en silenci dies i dies. Després, de cop i volta, un matí darrera l’altre, els seus breus escrits brillen amb molta gràcia dins la llum fosforescent de la pantalla de l’ordinador. I és en aquests dies, que de sobte, la meva vida minúscula i avorrida s’omple de forma i color, sentit i ànim, i el cor vibra com el maleït dimoniet del picapoll.

Somni o realitat, veritat o mentida, boira o fum… No ho sé, un és com un nen confós pel misteri de la més antiga de les màgies. I no menteixo si us dic que aquest vespre he estat amb ella, als peus de la Seu, a prop d’un petit precipici, envoltat d’una dolça nit de tardor i trepitjant una gespa verdíssima d’esperança.

Obrigado. Mademoiselle. Un placer. Per al que vos vulgui.


Vladimir

dissabte, de setembre 29, 2007

L'Olimp (Hermes) i descans

Hermes, el Mercuri dels romans.

(Amb el dels peus lleugers acabaré aquest primer passi de déus per deixar espai al nostre enyorat Vladimir.)


Se'l representa amb un casc alat, com a missatger dels déus. És el viatger i l'home lliure que trenca la rutina i no sap ni vol lligar-se o comprometre's. Per altra banda, és l'home de ment àgil i paraula ràpida. En la seva vessant hipertrofiada, es pot reduir Hermes a l'estereotip de l'embaucador.

Shinoda Bolen el presenta altrament. És interessant la seva versió, sota el prisma junguià, del "germà petit" que s'ha d'espavilar per trobar un lloc a la família, i que desenvolupa la seducció per la paraula i els fets. Hermes robà les vaques a Apol·lo (germà gran i assenyat) per fer-se veure davant Zeus.

Mercuri nasqué de Maya, una deïtat menor, amb qui visqué en una cova. Prometé a sa mare que sortirien de la misèria de totes totes (d'aquí la idea que Hermes fa el que calgui, encara que hagi de valer-se de males arts).

Per altra banda, rescatà Persèfone del "costat fosc"; salvà Dionís quan fou bebè i també Ares. En aquest sentit, se'l considera l'arquetip d'aquell que salva allò que és innocent. Així com Zeus envia tropes a Iraq o contamina un país del tercer món deslocalitzant una indústria bruta (i sense pestanyejar), Hermes seria incapaç de destruir l'entorn, car és ca seva. Mercuri és doncs, l'etern adolescent enamorat de la vida, l'amor i la Terra com a gran ecosistema per descobrir; el Peter Pan, incapaç de fer mal a consciència, però que pot ferir per la seva manca de compromís i de continuïtat.


Bolen explica que un nen amb trets d'Hermes hauria de ser curosament entrenat en les diferències entre allò que està bé i el que és reprobable. Riure-li les gràcies sistemàticament el pot acabar convertint en l'embaucador, o el macarra que pispa per divertir-se. Més enllà, encara: el nen a qui li reien els insults "puta", "merda", pot seguir essent un malparlat pel record de l'aprovació.

Respecte a les relacions, m'atreviria a afirmar que a la vida de tota dona hi ha hagut un Hermes. Sobretot en la juventut, la seva vitalitat i sentit de l'humor enlluernen, així com un bon bagatge d'experiències (ha fet un interrail, ha cooperat amb una ONG, ha tocat en un grup, munta festes i saraus...). També és cert que moltes han rabiat o plorat per un Hermes que les ha deixades per anar ultramar. La fidelitat tampoc no és el seu fort, sobretot perquè no la viu com un problema moral.

Igual que Àrtemis o Afrodita, Hermes encarna l'ideal d'amant que necessita moure's en llibertat. Ni el matrimoni ni la família li escauen. I si en funda una, serà amb una Hèstia casolana que no tiba d'ell i de qui només necessita la gestió domèstica. També funcionarà amb Afrodita, pel fet que tots dos faran la seva i s'abstindran de voler controlar la sexualitat de la seva parella. En aquesta segona unió, però, no existirà una llar, sinó més aviat, un projecte d'amistat íntima amb sexe.

Si com a pare, Hermes fa el que li van fer a ell: no posar límits, ajuda a crear individus sense gaire escrúpols ni sentit ètic. Un Hermes evolucionat, tanmateix, pot autoqüestionar-se i esdevenir un tipus actiu i de ment brillant que, en cooperació amb Atenees, Apol·los, Hefests i Artemises, pot contribuir a transfomar el món.

Fins aquí els 4 primers arquetips. Com ens deia Nao Sampac, els continguts mítics dels contes tenen valors que resisteixen el pas del temps i conformen la nostra mentalitat. Revivint-los, els perpetuem. Ara bé, com assenyala Elrohir, ningú és 100% res. Com a joc, ens hi podem veure reflectits, en part, fortament, o gens ni mica. Una deesa ens cau simpàtica i voldríem assemblar-nos-hi. O ens diuen que som una mica com ella. Però a l'hora de la veritat, tots acabem invocant algun dels déus i les deeses, perquè ens trobem que som infinitament limitats i molt ens vagaria de rebre el seu influx per resoldre algun tema d'abast quotidià.


Dra. Marols

dilluns, de setembre 24, 2007

L'Olimp com a metàfora (Ares)

Ares, el Mart dels romans

M'ha semblat que esperar a que s'acabés la desfilada de les 7 deeses era demanar massa paciència a l'auditori masculí, i que podríem intercalar-hi els déus que la doctora Bolen associa amb els arquetips que actuen en els homes.

Ares, fill legítim de Zeus amb Hera és el déu associat al físic masculí, la intensitat i l'acció immediata. Homer li adjudicà els papers de guerrer i d'amant. En alguna versió, Ares és un gran ballarí, gràcies a Príap. És representat conduint un carro i associat amb el camp de batalla i els instints del cor que l'empenyen a actuar sense mesurar-ne les conseqüències. Ares va tenir una llarga relació amb Afrodita, tot i que cadascun d'ells visqué infinitat d'aventures pel seu compte; i va tenir molts fills, entre ells, Pentesilea, la reina de les amazones.

Contràriament al que podríem pensar, Ares no era ben vist pels grecs, per recolzar els troians i perdre la guerra. Els romans sí s'estimaren Mart, la versió protectora del nostre déu impulsiu. Walter Otto, al seu torn, en destaca qualitats positives: "Té un cor poderós", "és just", "dispensa el dolç coratge de la joventut".

Però al món actual, governat per Zeus, els instints són reprimits, el cos masculí és ocultat rere les americanes i les corbates i Ares és menytingut, i utilitzat com a carn de canó a les guerres d'interessos manegats pel poder gris, o ridiculitzat per tenir cura del seu cos i catalogat com a maricó o metrosexual.

Segons Shinoda Bolen, l'arquetip d'Ares predisposa els homes a estar en contacte amb les emocions i el cos. El seu taló d'Aquil·les és la manca de control, en concret, de la ira que pot arribar a experimentar. Per la banda positiva, és un home apassionat, demostratiu. En l'àmbit sexual, és bon amant perquè no té bloquejada l'expressió i es deixa anar totalment. Per això "triomfa" vertaderament amb les dones o altres homes, i no com Zeus, que pot anar acompanyat de dones belles i joves, a qui ha conquerit per la posició d'ell i l'interès d'elles, però que mai no estaran plenament receptives.

En el terreny professional, un Ares pateix si no té embranzida per fer allò que li agrada i ha d'ocupar una cadira en un lloc de gestió i suportar una jerarquia. És força habitual que sigui despatxat pel seu temperament poc diplomàtic, per defensar companys o per ser massa directe. Com a cap, si hi arriba, és proper i just. Com que no planifica, no té fites a llarg termini. L'èxit només li arribarà si ha conreat qualitats innates, sovint sota l'alè de relacions significatives amb dones fortes que no es deixen intimidar per la seva passió desfermada i sense direcció.

En l'àmbit sentimental, encaixa bé amb Afrodita, que, com ell, es lliura al goig del moment. Afrodita, a més, l'inspirarà en l'àmbit artístic. En el sexe, no cerca l'èxtasi com Dionís, sinó que és físicament exhuberant. En aquest sentit, encaixa amb una Àrtemis, però només per encontres puntuals, així com en l'amistat. Com la caçadora, Ares se sent impulsat a actuar i fer-ho segons un sentit profund de justícia. Atenea l'atreu per allò que li manca: reflexivitat, serenor, fredor. Però amb una dona així, la vida de parella serà massa freda per Ares, que no dubtarà a encendre focs arreu. De fet, és més amant que marit.


Si Ares treballés l'autocontrol i l'aprofondiment (cosa que difícilment farà per ell mateix), seria un d'aquells homes brillants i potents, amb una energia inesgotable i positiva. Contribuiria a neutralitzar el poder de Zeus que configura el paradigma patriarcal, i que marca l'estereotip de masculinitat políticament correcta.

Si Ares no treballa la seva impulsivitat, es pot posar en problemes greus. O bé ser utilitzat com a cap de turc, com els nois negres de les perifèries que són reclutats per fer les feines brutes del capital.


Dra. Marols
(l'he sorprès, aquest cop, Vladimir?)

dijous, de setembre 20, 2007

L'Olimp com a metàfora (Atena)

Atena (Atenea), la Minerva dels romans


Filla de Metis i de Zeus, no va sortir dels genitals de la seva mare sinó del cap del seu pare. Aquesta deesa olímpica és representada com una guerrera: va guanyar Posidó/Neptú en la disputa per la ciutat d'Atenes. Se l'associa a l'estratègia política, les influències i el coneixement acadèmic. Com Àrtemis, és una deesa independent. No va aparellar-se ni tingué fills.
Segons Shinoda Bolen, l'arquetip d'Atena o Minerva és, com el de l'anterior Deesa, el de la dona selfconfident, que es val de les relacions diplomàtiques per aconseguir les seves fites. Però si Diana tenia la sang calenta, Atena és freda com el gel. Des de les alçades observa amb visió aguda la realitat objectiva i pren decisions amb un raciocini fora mida.
S'associa amb la concentració imperturbable, l'autonomia, el poder, els objectius, l'estratègia per aconseguir-los, la vida urbana, l'estudi i les relacions socials, en especial amb "homes influents".
Passant al plànol psíquic, Atena no intima amb les dones, que sol veure segons l'estereotip patriarcal, com a sexe feble. Per això ella emula físicament i psíquica els trets associats a la masculinitat. Intenta ser "col·lega" dels homes, i mira que no se li escapi cap gest o actitud que la delati com a "femella". És la jefa de qui hom sol dir "és més dura que un tio". Li fa el joc al poder, però aprofita els avenços que el feminisme ha anat aconseguint també per a ella. Si cal, anirà de feminista, però no ho és. De fet, i al contrari que Àrtemis, se sent incòmoda en el seu cos de dona.
Moltes dones que han reixit en política, en la vida acadèmica o en càrrecs directius importants tenen molt d'Atena.
En l'àmbit sentimental, no es una dona que tingui tendència a enamoriscar-se. Si fa parella amb un tipus Apol·lo seran una parella de "triomfadors" amb una relació molt civilitzada. Es recolzaran mútuament i participaran cadascun de la vida professional de l'altre. Amb un home Zeus només hi estarà de passada, en el camí de l'ascens. Però la manca de refinament del Zeus i el seu temperament dominant no li escauen a una dona tan digna i autònoma.
Al meu parer, tota dona faria bé de conrear una part d'Atena per tal de reixir en un projecte personal al marge de la "vida afectiva"; per potenciar l'autoestima professional i saber anar a la seva quan calgui. La part positiva d'Atena és, justament, la de deixar de banda certs estereotips adjudicats a la feminitat que minven la capacitat de les dones de creure en elles mateixes.
La part negativa d'Atena és que aquesta afirmació la fa des d'un cert rebuig a la seva identitat.
M'atreviria a dir que Atena és un estadi de transició de les dones que han volgut estar en la vida pública en un moment històric encara patriarcal, de les dones que han decidit que no volen seure a aplaudir ni estar-se d'ajudants a les bambalines (que és on s'espera que estiguin) sinó que han pujat a l'escenari. I com que els amos del teatre són homes, s'han hagut d'adaptar a les seves directrius.
En aquest sentit, Àrtemis m'agrada més, perquè s'autoafirma des del jo i no des del rol.


Dra. Marols

dimecres, de setembre 19, 2007

L'Olimp com a metàfora (Àrtemis)

La psiquiatra japonesa Jean Shinoda Bolen ha escrit un parell de llibres: Goddesses in Everywoman i Gods in Everyman, on utilitza alguns dels principals mites grecs per explicar la psique humana.

En la línia de l'anàlisi junguià, parla dels arquetips, que els occidentals compartim i que, per tant, reconeixem en aquests mites.
A mi, que no sóc junguiana, m'agrada la idea d'usar aquestes faules com a metàfores per entendre millor els meus pacients, i de retruc, a mi mateixa.
Vull resumir les principals idees d'aquest llibre. Si us ho suggereix, podreu pensar amb qui us identifiqueu, què us manca, a qui us voldríeu assemblar... començo per les Deïtats femenines.
Trio Àrtemis (Artemisa), la Diana dels romans, per iniciar el resum.
Filla de Leto i de Zeus, bessona d'Apol·lo, aquesta deesa olímpica és representada com una caçadora amb l'arc i les fletxes de plata, sovint envoltada d'animals. També és identificada amb la Lluna, de vegades acompanyada per les seves nimfes.

Segons Bolen, l'arquetip d'Àrtemis o Diana és el de la dona independent i segura d'ella mateixa, que afirma la seva presència i no necessita l'aprovació dels altres, en especial la dels homes. S'associa amb la fortalesa física en una dona, l'autonomia, el feminisme, els objectius, l'estratègia per aconseguir-los, l'ecologia, l'esport i la "germandat femenina".

Passant al plànol psíquic, Àrtemis té grans amistats amb dones. Al contrari que, per exemple Hera, de qui parlarem en un altre post, que sempre es recolza en un home (el seu marit) i és gelosa de les altres dones, o d'Atenea, que s'identifica amb el patriarcat per assolir els seus objectius, Àrtemis se sent molt còmoda en el seu cos i psique de dona i, ni competeix amb les dones ni s'identifica amb els homes. No s'enfronta a ells, però no es deixa dominar ni entén les relacions de poder. Si se sent maltractada, ofesa o ferida per algú, passarà ràpidament a l'acció (metafòricament, dispararà amb l'arc i les fletxes), parant-li els peus al moment.
Altrament, és pacífica. El simbolisme de la caça és interpretat per Bolen com la necessitat de fixar-se objectius i perseguir-los, i també de defensar-se de les hostilitats del camí.
Àrtemis no és seductora com Afrodita, però té una força d'atracció evident. Mentre Afrodita deixa caure les pestanyes o mou les espatlles amb pícara innocència, Diana mira fixament i té un contacte físic directe amb l'altre. Els seus ulls destil·len una vitalitat molt atraient, així com el seu caràcter franc i el seu cos esbelt.
El tipus Àrtemis sol enamorar homes tipus Apol·lo o Hefest. Quan comentem els arquetips masculins, ampliarem aquest apartat. En tot cas, un home dominant aviat es cansarà d'una Diana que l'ignora o que se li enfronta.

La finalitat a la vida d'Àrtemis no és la parella ni la família, i si n'acaba tenint, estaran en un plànol d'igualtat amb les seves altres motivacions. L'embaràs i els primers temps de la maternitat tiren enrere aquesta dona que s'identifica amb el cos atlètic i la no dependència. D'altra banda, no és especialment maternal, tot i que si té fills, serà una mare juganera i exploradora amb qui els infants a partir de certa edat estaran encantats.
Àrtemis protegirà amb contundència els seus interessos i les persones que estima. No té la fredor i la diplomàcia d'Atenea, però sí molta força i voluntat. Pot ser que una dona amb un fort component psíquic de Diana no acabi assolint algun objectiu per manca d'esperit polític. Allí on una Atenea sap amb qui ha de parlar i com tractar-lo, fins i tot fent el joc al statu quo, Àrtemis és honesta i li pot faltar cintura o prudència.
La seva, seria comparable a l'energia d'un volcà més que a la força de les marees.

Dra. Marols

diumenge, de setembre 16, 2007

Les formes i el fons

penso que no acabarà de quar Casament de la Matri amb el seu Moni.


He anat a molts casaments per dos motius: tenir una família extensa i tocar l'orgue a l'església. La majoria de bodes segueixen un patró que hom anomena bodorrio, i que consisteix en:
  • Vestit de núvia que no baixa de 600 euros.
  • Cort d'amigues i cosines amb vestits llargs i xal d'aquella tela lluent. Talons i maquillatge a dojo.
  • Cort d'amics i cosins amb sabates amb punta italiana i trajes que emboteixen. Perquè quedin bé, un traje, una corbata i unes italianes, has de ser alt i estilitzat. Perquè et quedin bé, un vestit de tul i un xal, has de ser del segle XIX.
  • Cerimònia opiàcia (soporífera). Les lectures de sempre: Sant Joan als corintis, Càntic dels càntics... Marxa nupcial -de Wagner o de Mendelson. Convidats que no segueixen la litúrgia. Arròs.
  • Àpat desproporcionat. Normalment, en una carpa. Aperitius més extensos que el festí de Salambó. Peix i carn, xarrup de llimona, pastís nupcial, copes, cigarretes i puros.
  • Fotos de parella a taula. Fotos amb els nuvis.
  • Ball amb disco mòbil fins les tantes (rotllanes de suor a les camises, rímel escorregut).

La Matri i el Moni ho van fer altrament. Ella duia un vestit senzill comprat a la platja i unes sandàlies. Ell, amb bambes negres. Els amics vam escriure les pregàries. Va sonar l'Imagine. L'àpat va ser consistent, però no sobrer. Quin insult, llençar menjar. Mai no ho entendré.

Érem uns setanta i pocs. Tots bam ballar amb tots al ritme d'un DJ amic. Qui va voler es va quedar a dormir a la masia, amb piscina i esmorzar.

No diré que no hi va haver cap dels clixés de les bodes: pètals de rosa, viscaelsnuvis, marxa nupcial, conga de jalisco. Però el convenciment i la dedicació per fer de l'acte un guió personal sense estridències em van entendrir.

I avui estic nostàlgica. Per la innocència d'aquests amics, que ara marxen a badar torçant el coll per veure el cel a la cinquena avinguda.
Perquè hi ha més d'una forma de fer les coses, no basada només en la forma.

Jo em sento honorada de formar part d'aquest cercle de confiança i d'intimitat.
I avui també vull dedicar-los: agudesa, per veure els camins ocults; valor, per no triar sempre el més fàcil; tremp, per a les pujades intenses, i durant les tempestes.


Lu

divendres, de setembre 14, 2007

Sí vull


Encara recordo la tarda que la Matri em va explicar que farta de la seva situació irregular havia decidit passar per vicaria, fer el paper i casar-se. La primera reacció va ser de sorpresa, els seus comentaris llibertins m’havien fet creure que me les tenia amb una autèntica lleona africana, vaja, una salvatge que no s’estava per hòsties. Però en el fons en el fons, avui gratant per aquí, ahir gratant per allà, vaig anar descobrint que darrera els drapets tibats que passeja hi havia una senyora “fina estampa”, una d'aquelles que fan les coses com Déu mana i els llums apagats.

I vés que ara, des de la virtualitat d’aquest espai, li desitjo que gaudeixi de cada minut del casori, de tots els segons de l'enllaç i de l'instant poètic de l'acte. I que com a bona soprano, entoni un SI VULL gloriós com la migdiada del canonge. Després, ja vindrà tot allò de la lluna i el licor de mel.

Per acabar, només esperar que mantingui la calma en tot moment de la festí; que no es preocupi si el nuvi tartamudeja o estornuda amb aquella velocitat tan curiosa, si perd els anells o no li cau la llàgrima en el moment previst: els petits desastres poden ser tan encantadors com la berruga del nas d’el Harvey Keytel.

Que per molts anys sigueu feliços i mengeu anissos! No us oblidem, Matri i Moni.

Vladimir

divendres, de setembre 07, 2007

Pilota de paper


He alçat el cap de les galerades del llibre que entre badall i badall estic revisant. He llegit que el besava. ARGHHHHHH! (onomatopeia mental de ràbia, enveja sana i enyorament). En el seu bloc es complau a descriure tot el reguitzell de detalls de l’amor com cal; veig com es besen entre les pampallugues de la meva nova pantalla TFT. Em passa pel cap una frase cargolada: són joves i es fan cercles perfectes amb els llavis. Escric a raig en un paper i després el teclejo com un esperitat. Embolico els quatre garigots que han servit de massa al post que llegiu. Ben rebregat i premut en faig una pilota. L’examino minuciosament i alliso amb amor els grops furtius. Llanço la bola al celistre i li endinyo patacada. Entre els quatre costats de la finestra clavo un gol que ni “l’home punxot”. La pilota baixa silenciosa com la cagada d’un pardal. Penso que tan de bo vagi a petar a la closca d’algun cretí. Enganxo l’oïda al carrer, qui sap si l’atzar em regalarà música de pimball.

I ja sé, ja sé, ja sé, que no s’han d’engegar coses finestra avall, però avui no m’ha vingut de gust tirar escopinada a la gardènia de la sala de reunions.



Vladimir