Ell tocava el violí i ella el piano. A to, a temps, ben compenetrats en un mateix sentiment musical. Eren el duet perfecte de l’acadèmia, la parella indestructible triada pels déus; ell sempre amb el seu violí darrere d’ella, que amb els ulls tancats sabia que el seus destins estaven cosits a la mateixa estrella.
Ell encara toca el violí i ella el piano. De tant en tant erren alguna entrada, i aquella intimitat musical compartida s’ha convertit en un sentiment imperfecte, quasi personal; ell, a petició d’ella, ara sempre s’ha de posar dret al seu davant. Ella necessita veure el moviment de l’arquet i dels dits del seu company fidel, els canvis de postura, els ritmes de la seva respiració, l’expressió dels ulls. Seguir la mateixa música a través de la vista és el seu drama, s’està tornant sorda.
Però es van prometre compartir la vida i la música, i ella no faltarà a la seva paraula. Fins al final, tot i que mica a mica, se li faci malbé el cervell.
Ell encara toca el violí i ella el piano. De tant en tant erren alguna entrada, i aquella intimitat musical compartida s’ha convertit en un sentiment imperfecte, quasi personal; ell, a petició d’ella, ara sempre s’ha de posar dret al seu davant. Ella necessita veure el moviment de l’arquet i dels dits del seu company fidel, els canvis de postura, els ritmes de la seva respiració, l’expressió dels ulls. Seguir la mateixa música a través de la vista és el seu drama, s’està tornant sorda.
Però es van prometre compartir la vida i la música, i ella no faltarà a la seva paraula. Fins al final, tot i que mica a mica, se li faci malbé el cervell.
Vladimir
10 comentaris:
me qedat muda
a sigut una clatellada impressionant
potser ens cal pensar que no només es vibra escoltant...
M'has fet pensar en la genial Jacqueline du Pré, a qui l'esclerosi múltiple li arrabassà molts anys d'èxits.
les coses destructibles, les imperfeccions... la veritable bellesa, no et sembla?
marina,
perdona l'error en el títol. Encara no l'havia acabat de penjar i ja tenia el teu comentari. Dedicat a tu, el proper post serà el "clatellot".
petjada,
no només es vibra escoltant, els sentits són molts i tots importants. Si més no, així m'agradaria que fos.
lu,
genial Jacqueline du Pré (i guapíssima, deixa'm dir-ho). També els genis són fets de fang que s'esquerda.
mery,
sí. La bellesa perfecta la trobo artificial i freda. Les petites imperfeccions en les coses boniques m'atrapen, poden amb mi, i em fan tan vulnerable que a vegades les temo i tot.
Vladi,
Ja t'ho vaig dir, i ara diràs que no ve a cuento, però sí: a la discoteca, m'hauria apropat a tu; m'hauria assegut a la barra, atreta pel teu posat estepari; t'hauria posat a prova amb alguna pregunta com ara "diferències entre el romanticisme rus i l'anglès", i en saber-me contestar, ja hauria estat teva.
Lu,
i un cop meva, que s'espera que hauria de fer? Llengua enfora i gas a fons? Aiiiiii! que ja saps que ens estavellaríem a la primera cantonada.
Vladimiiiiiiiir, em sembla que t'estan demanant una sonatina amb els dits del peu.
No hauríem arribat ni a la cantonada, però riure... com uns folls!
Trabucaire, ja has entonat la cançó "Manuela de mi amor?", avui?
buff quina esgarrifança... visca la música :D
Publica un comentari a l'entrada