Ben bé no sé com m'he deixat entabanar.
Jo surto a córrer per compensar les hores de cadira. Saludo els pins de Sant Julià, fent gambades curtes, mirant de no perdre massa l'alè. L'impuls competitiu no m'ha arribat a les bambes. Però ella és d'una dolça persistència i m'hi ha empès.
A l'escola, em van seleccionar per fer les proves d'atletisme que, cada any, la JAS oferia als col·legis. Era la més ràpida, més que els nois. Però em van detectar un "buf" al cor, i la meva carrera d'atleta va cloure's amb unes llagrimetes quan ningú no mirava. Per consolar-me, em van apuntar a piano i allí començà una vida anaeròbica on els músculs més desenvolupats foren els flexors cubitals del carp.
Vint-i-dos anys després, surto de sota l'Arc de Triomf amb quatre mil dones més, corrent per una Barcelona contra el càncer. I tot i que ja no cal passar cap prova, i per venjar l'infant que es vestia després de l'electro, amb posat abaltit, Diana pren el relleu i fa la pujada de Lluís Companys apretant el ritme i obrint l'angle de les cames al màxim, lliscant com una pantera que quasi vola, sense esbufegar.
Ella ha dit: m'has deixat de pedra! L'he avançada, perquè volia arribar exhausta, mig ofegada, bo i notant-me el cor, aquest buf que he arrossegat mentalment fins avui i que dedico a tots els metges babaus que podien haver dit: però pot fer esport, eh, amb un esforç progressiu, gaudint-lo, no tot és competició.
No tot és competició. Digueu-l'hi a Diana.
Lu
9 comentaris:
La competició més important és sempre la que es fa amb un mateix, enhorabona!
Competir (contra els altres) només mola si s'ha de perdre.
Per cert, jo crec que els metges, per norma, creuen que l'esport és dolent. A mi em van dir que mai més caminaria 30 km seguits, però que no feia falta. Vale, no et farà falta a tu, joder. I n'he tornat a caminar 80.
jajaja, quan era xica tb em volien dur a competicions d'atletisme pq em podia passar hores i més hores corrent (com el Forest) i els vaig dir que em deixessin en pau.
És ben veritat, no tot és competició
Petjada, sí, i de vegades som massa exigents.
Perdi, jo sempre t'he fet de la Matagalls, no em preguntis per què...
Cherry, en canvi jo et veig d'espia, esmunyint-te i que no et vegi ni el vent.
Ei gaseles,
la meva escullera us espera. Trieu vespre i us faré de llebre fins al far verd. I respirarem el mar, i veurem la lluna, i si estic d’humor fins us explicaré com salten les granotes.
Els metges son una plaga. mai l'encerten. Després de l'accident deien que no tornaria a poguer fer el joc amb el taló i no podria nedar. I tant si nado.
Sempre et diuen la pitjor opció.
Joanpetitcomballa
http://www.ramoniturbo.blogspot.com/
Cullons m'he deixat la vista buscant a la llista del Mundo Deportivo i no hi surts. Segur que no et vas quedar a Sabadell?
Has vist que primeta! Casi no se't veu amb la farola. Uip
http://www.runners.es/rcs/noticias/2007/10_Oct/General.pdf
Aquí m'hi trobaràs. Ja entenc perquè ets l'únic ocell amb ulleres!
Publica un comentari a l'entrada