dimecres, d’octubre 03, 2007

Quan la petita realitat supera el somni més bonic…


En algun lloc molt a prop meu hi viu una noia que sap fer-me somiar. Generalment es manté en silenci dies i dies. Després, de cop i volta, un matí darrera l’altre, els seus breus escrits brillen amb molta gràcia dins la llum fosforescent de la pantalla de l’ordinador. I és en aquests dies, que de sobte, la meva vida minúscula i avorrida s’omple de forma i color, sentit i ànim, i el cor vibra com el maleït dimoniet del picapoll.

Somni o realitat, veritat o mentida, boira o fum… No ho sé, un és com un nen confós pel misteri de la més antiga de les màgies. I no menteixo si us dic que aquest vespre he estat amb ella, als peus de la Seu, a prop d’un petit precipici, envoltat d’una dolça nit de tardor i trepitjant una gespa verdíssima d’esperança.

Obrigado. Mademoiselle. Un placer. Per al que vos vulgui.


Vladimir

9 comentaris:

Lu ha dit...

Abans que un personatge del romanticisme rus fes el salt des de les pàgines d'una novel·la, una nímfula em menà pel bosc i m'ajudà a escollir-ne les millors fuites.

Enmig del foc de naltros dos, Dimir, l'aigua que brollava tan suaument va ser un descans.

Propera estació hivernal: Talamanca

la filòloga amb camperes ha dit...

hi ha dies que fins i tot la llum de la ciutat més bonica queda esmorteïda pels bons moments i les bones paraules

Gràcies!

anna ha dit...

mmmm... vladimir, vladimir,
una casa rosadeta, un cel blau, el mar de Lisboa... mmmm... vladimir.

Una abraçada.

Petjada ha dit...

Per què parlar quan no es pot millorar el silenci? per què extendre's si es pot ser breu dient el mateix? Qué dolços són alguns somnis!

vladimir ha dit...

Lu,
No sabia que t’agradés Carner ;)

Filòloga amb camperes,
la propera vegada no és deixi la guitarra, un servidor no es deixarà el cavall ;)

Una abraçada, Anna :)

Petjada, sí,
el silenci té un no sé què estrany de bellesa, sobretot el silenci compartit que ve després d’unes bones paraules. La vida és somni, però de tant en tant sona un despertador ;)

perdedor ha dit...

Vladi, felicitar-te pel post és quedar-se curtíssim. Diria que mai he envejat tant un post com aquest. Sóc de poc envejar, jo. Però t'envejo tenir aquest do amb les paraules, avui te l'envejo molt. Perquè és una de les poques coses per a les que deuen servir les paraules, un post com aquest. I el títol és brutal (tot i que el "petita" dóna per a fer-ne broma...), rodó, perfecte.

Lu ha dit...

Sí, perdedor, i tots li diem, però és tan pesat!

Escolta, quin rotllo et dus amb la Marols? No veus que seguint-li el joc li estàs donant informació? No vols que t'analitzi i li poses "agüevo".

:-p

perdedor ha dit...

Sí Lu, però a mi les paraules normalment em semblen buides (no les del Vladi, vull dir les de tothom). Però aquelles ocasions que en llegeixes unes que dius: "cagumlaputa, allò que sempre havia pensat i mai hagués sabut dir!". Una frase d'aquestes justifica mil anys d'idioma.

Bueno, doncs que aquestes paraules, per descriure aquesta gran realitat, m'han semblat un miracle d'aquests.

(Sé que li dono informació, més pel que callo que pel que dic. És increïble: té la victòria a la butxaca abans de començar, i encara no les té totes amb ella... Aiaiai, que la ciència té greus llacunes...)

vladimir ha dit...

Perdedor,
m'honora el teu comentari. I sobre el títol, res a dir, ja m'adono que te l'has mirat amb lupa ;)