Hi ha nits que em sento francament sol. En aquests moments és quan més agraeixo la meva petita biblioteca i els “gran reserva”. Ahir vespre, les afirmacions d’un bon amic lisboeta, el doctor Pereira:
Afirma Pereira, que la noia que va arribar portava un barret de punt. Era bellíssima, de pell clara, amb els ulls verds i els braços tornejats. Duia un vestit amb tirants que s’encreuaven rera l’esquena i que li ressaltaven les espatlles suaus i ben escairades.
Pereira, sol a la taula, afirma, va demanar un Porto i se’l va beure a glopets tot mirant la noia que ballava lentament amb un noi, galta contra galta. Afirma Pereira que en aquell moment va pensar en la seva vida passada, en els fills que no havia tingut, però sobre aquest punt no en vull parlar.
Després del ball la noia van anar a asseure’s amb ell, i es va treure el barret i el va deixar sobre la taula. Del barret en va sortir una cascada de cabells castanys que tenien reflexos rojos. I vostè a què es dedica?, afirma Pereira que li va preguntar. Escric cartes comercials en una empresa d’importació-exportació, va respondre la noia, treballo fins a mitja tarda, no em canso massa, i així la resta de la tarda la puc dedicar a llegir, passejar... i de tant en tant anar amb nois. I just en aquell moment la petita orquestra va atacar un vals en fa, i la noia va dir: doctor Pereira, m’agradaria ballar aquest vals amb vostè. Pereira es va aixecar, afirma, va donar-li el braç i la va conduir fins a la pista de ball. I va ballar aquell vals quasi transportat. I mentrestant mirava el cel damunt les bombetes de colors de Praça da Alegria, i es va sentir minúscul, confós amb l’univers que també girava amb tots els seus astres... i algú els mirava des d’un observatori infinit i reia.
Després va tornar a la taula i Pereira, afirma, pensava: per què no he tingut fills? I va demanar un altre Porto.
Vladimir
* Variacions sobre fragments del llibre “Afirma Pereira” d’Antonio Tabucchi.
8 comentaris:
M'agrada imaginar que algú que mira confós la seva petitesa i no troba resposta a la seva pregunta acabarà rebent molt més que un somriure invisible...
La solitlud no existeix només en l'absència de companyia. Qui sap què hi ha sota els cabells castanys amb reflexos rojos!
petita anònima,
tant de bo sigui com dius. Per ara, rep una forta abraçada invisible.
petjada,
jo també ho penso. Hi ha molts tipus de solitud, i coincideixo amb tu que les pitjors són les que s'experimenten en la companyia equivocada. Sota els cabells castanys confio que hi hagi una bona persona (sóc així, no escarmento).
Ets en Pereira. Ja deia jo que em sonaves...
Com portes la ressaca de Porto?
No és qúestió d'escarmentar, sinó de trepitjar (com deies en l'altre post) "una gespa verdíssima d’esperança". Bona Sort!
es tracta de saber assaborir la solititud. Quan estas sol i estas a gust es un moment molt màgic, i hi has arribat sense dependre de ningú, només amb tu mateix.
Vladimir, però si en Pereira és abstemi i pateix del cor. El pobre home només beu llimonada (amb molt de sucre) i menge truites.
Però sí, ets una mica Pereira. I a vegades m'agrada i a vegades em fa ràbia.
I sobretot, sobretot, sobretot, recorda que al final del llibre en Pereira lluita.
Lu,
no sóc en Pereira. És un personatge que m'agrada, i que moltes vegades el trobo proper.
Sí petjada,
que tinguem sort. Una abraçada forta-forta.
Ei ^emma^,
quina alegria més gran. Sí, es tracta de saber estar sols, però crec que l'objectiu és trobar bones companyies. La veritable soledat és una cosa terrible, però també és veritat que hi ha petits moments de soledat molt confortables.
anna,
llimonada amb aigua, fresca, molt fresca. mmmmm..... Hi ha molts que lluiten de manera silenciosa, ja ho saps.
Publica un comentari a l'entrada