diumenge, de desembre 31, 2006

Un balanç amb vistes, al crepuscle


S'acaba l'any

I fer les coses sense rituals és com dormir despullat:

fa un nosequè.
Alguns segueixen el ritus oficial: lluentons i robes d'agafar una calipàndria per al tiberi prohibitiu i el cotilló.
Tot ruixat amb les més estravagants combinacions de mam.

Aquest matí hem anat d'excursió, l'il·lustrador i jo.

Hem repassat l'any tot endinsant-nos, enllà del pou de glaç, en la catifa de fullatge marcit i boira difuminada, el sòl cobert de fang i l'olor d'humitat del vallès que, un cop perdudes les darreres cases i la carretera, esdevé un paratge insòlit i tan bell que pot fer mal.

Ens hem dit tot allò que ens ha sorprès del 2006: els nous forats fets a la tela asfàltica de l'inconscient per deixar respirar l'ànima i gosar ser una mica més.

El que hem conquerit o rendit, el que no hem gosat i el que hem transgredit.
Ha estat bé, un 8,5 per no dir un 9.

I després hem decidit que estaria bé començar l'any amb un altre ritual.

A trenc d'alba, amb el nostre amic astrònom, pujarem a l'observatori Fabra i ens mirarem els 365 dies nous amb els ulls plorosos pel fred i un pessigolleig als dits.
Ens atrevirem a desitjar el que és a les nostres mans i ignorar la resta.

Demà, a les 6:30 del matí.
Mentre la brama es macera en xupitos de licor de maduixa amb Schweppes.


Bon any, Vladimir, Matrioixka, Pardalet, Emma, Deltaica, Trabucaire, Mery Cherry, Nuria i tots els altres. Que els vents us bufin a favor.

Salo - Flordelotus - Loulou

dimarts, de desembre 19, 2006

Más vale trocar



Más vale trocar
placer por dolores
que estar sin amores

Si heu estat a la Tate Britain, heu vist el gran llenç de Millais, Ofèlia morta. I si l'heu vist, us heu meravellat. O heu patit la síndrome de Stendhal.

Ara, l'evocació d'Ofèlia em du a pensar en l'amor des de la perspectiva de la passió. Ja en vam parlar: passió, de patir. De no poder-se'n estar, de transgredir. D'enlluernar-se els ulls o fer glatir òrgans ocults amb l'experimentació d'un plaer sobtat.

Qui no ha passat el llindar i s'ha esgarrinxat? Qui, en algun moment, no s'ha esvaït en una dolçor penetrant, morint una mica, o súbitament?

donde es agradecido
es dulce morir
vivir en olvido
aquel no es vivir

És una cosa de segles passats o encara emmalaltim d'amor? Ja no tenim edat per creure en l'elixir màgic i en l'exaltació dels sentits, o encara ens assalta el delit pels racons de la comoditat adulta? Ens fem grans?, ens aplaquem o de tant en tant naufraguem?...

mejor es sufrir
pasión y dolores
que estar sin amores

Juan del Encina (1469 – 1529)


Pre-Raphaelit


dilluns, de desembre 18, 2006

Emma

Per a celebrar el primer aniversari de l’Emma i els seus alls cuits que no couen, miro d’enllestir els «memes» que em va passar.

1r Instruccions: Agafa el llibre més proper. Obre’l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l’oració, juntament amb aquestes instruccions. Ull! No busquis el llibre que més t’agradi, sinó el que tens al costat.

El resultat de la tasca és aquest: “Silenci dels mateixos pensaments. Repòs de les abelles perquè la mel ja és feta i només cal que sigui tresor amagat. I que madura. Silenci dels pensaments que preparen les ales, perquè és dolent que se t’agitin el cor o l’esperit.”

Antoine de Saint-Exupéry: Ciutadella.

2n Escriure la frase més colpidora d’algun llibre. La que te’n recordis més i escriure-la per a què pugui colpir als altres blocaires.

Això si que és difícil, la primera que em ve, si fa no fa: «En la solitud he descobert, per la mancança -que és com es descobreix la vàlua de certes coses- que l’afecte m’és necessari: que, com l’aire, es respira i no se sent.»

Fernando Pessoa: L’educació de l’estoic.

Moltes felicitats Emma. Xin-xin!

Vladi


P.S.: Matri i Salo, va, esmoleu l’eina.

dijous, de desembre 14, 2006

El Fill okupa

Llegeixo que un jutge de Barcelona ordena el desallotjament dels ocupants de la fàbrica de Can Ricart. Una vegada més s’obre el debat entre el dret a la propietat i l’ús social de la propietat. Cadascú que hi digui la seva: la propietat privada és un bé que s’ha de protegir, el dret a la vivenda és un dret que consagra la Constitució (i d’altres escrits plens de bones intencions). Un servidor no ho té clar, suposo que és una qüestió de límits, de proporció i de perspectiva.

Em ve al cap l’anècdota central del Nadal: l’ocupació d’un estable de Betlem per part d’una parella amb problemes de part. Ella, Maria, ell, Josep, i el nen Jesús a punt de treure el nas. Al ras, un fred de mil dimonis, i cap casa per acollir al fill de Nostre Senyor. Així doncs, tots celebrem amb neules i torrons el feliç desenllaç del primer nadó okupa.

Gràcies a Déu que al llogarret de Betlem de Judà no hi havia un jutge com aquest de Barcelona. Us imagineu la Sagrada Família buscant un niu de mussol on parir el redemptor?

Vladimir

dilluns, de desembre 11, 2006

Amanda

No l’hem pogut jutjar, no l’hem pogut empresonar, era una rata que sabia moure’s massa bé. Una rata grossa i vulgar que vivia de la merda de molts poderosos corruptes.

Però ja s’ha mort i avui el món és una mica millor. Sigui una cançó de Jara el nostre petit homenatge a totes les víctimes d’aquesta bèstia fastigosa, al poble Xilè i a tots els que estimen la VIDA.



Te recuerdo Amanda,
la calle mojada,
corriendo a la fábrica
donde trabajaba Manuel.
La sonrisa ancha,
la lluvia en el pelo,
no importaba nada,
ibas a encontrarte con él,
con él, con él, con él, con él.
Son cinco minutos.
La vida es eterna en cinco minutos.
Suena la sirena de vuelta al trabajo,
y tú caminando, lo iluminas todo.
Los cinco minutos te hacen florecer.

divendres, de desembre 08, 2006

Lapin Agile

Pour le p'tit moineau


Abans viatjava molt, amb motxilleta i trenes, i el que comptava era fer quilòmetres, cobrir el territori, anar deixant, com els cans, marques de pipí per tot arreu, que testimoniessin: aquí he estat jo.

Després me'n vaig anar un any a Bolívia. Amb vint anys i gens de seny. La cosa capricoriniana m'hi va fer resistir quan al segon mes ja hauria estat de tornada. La cosa capricorniana, el Beto i les mirades dels nens andins.


Dotze anys després, m'he convertit en una viatgera assenyada, ecològica i agraïda. La veritat, com el menjar, m'agrada tot. Quan m'estimula que en Pardal citi el Lapin Agile, us ho prometo, no hi ha traça d'esnobisme ni afany de distinció. Senzillament, hi ha coses que defugen els extrems de la rutina i de l'adrenalina. Un carreró paral·lel a un altre, fer una passa o no fer-la, ser-hi o no ser-hi. Bé et podies quedar a la place du Tertre, oi, fent un cafè... Què ens du a traspassar els límits del recorregut habitual?

A mi, un pur instint a mig camí d'antisocial i de la formació de noia guia.

I allò que dèiem: l'atracció de l'encant


Salo

dimarts, de desembre 05, 2006

L'encant i l'atracció

M'ho vas demanar, Vladimir.
Cito Kant:

La figura de las personas que agradan por su aspecto externo reviste, ya uno, ya el otro género de sentimiento. Una elevada estatura conquista prestigio y respeto; una pequeña, confianza. El cabello obscuro y los ojos negros tienen más afinidad con lo sublime; los ojos azules y el tono rubio, más con lo bello. Una edad avanzada se une más bien con los caracteres de lo sublime; en cambio, la juventud, con los de lo bello.

On Kant diu bell i sublim jo diré atracció i encant:

L'atracció arriba de bones a primeres, és el goig ràpid, fàcil: el de la joventut, el de les formes canòniques que ens han marcat visualment el cinema i la pasarel·la.

L'encant, en canvi, triga més a penetrar-nos, defuig les normes formals, va per lliure. Qui no s'ha enamorat d'algú de qui ha dit: no és que sigui guapa/o, però té algo... Aquest algo és l'encant (el sublim de Kant), el punt de fuga per on podem deixar córrer la nostra imaginació, les nostres pulsions no condicionades.

Diderot també hi diu la seva:

És bell el que ens plau o ens plau el que és bell?

L'atracció ens la dibuixen amb els esquemes apresos i condicionen la nostra resposta, com el ratolí que s'afanya per un tros de formatget. S'acostuma a delir pel formatge, però mai no arribarà a qüestionar-se si hi ha res enllà del lacti fermentat.

L'encant l'aprenem tot sols, a força de buscar lluny del centre quan ens cansem de decebre'ns de l'atracció fugissera, del gust de les masses, del que "toca sentir".

Una platja de juliol, plena de cossos solars, la triaria molta més gent que la mateixa platja a l'hivern, amb tots els matisos de gris, l'aigua rala i la sorra deserta.
Qui coneix les vinyes que hi ha rere el Sagrat Cor, a Montmartre, o el cementiri de Sant Marx, a Viena?

L'atracció és massiva. L'encant, solitari.
L'atracció, un foc d'encenalls on creiem consumir-nos instantàniament. Després, la davallada.
L'encant, una volada que et du a d'altres platges, allunyades de la dictadura del gust.


Salo