dijous, de novembre 22, 2007

Encís


Tot va començar un dia qualsevol... en un lloc qualsevol... Estava fent una tapeta de rovellons i un vinet al bar Encís, faltaven deu minuts per una reunió de feina amb una editora que aspirava a ser el trampolí de la humanitat. Una campaneta va anunciar la seva entrada, vaig aixecar la vista i una joveneta em va fer trontollar la mirada. Portava una gavardina i un paraigua vermell. Plovia, és clar. Al principi no li vaig veure la cara, ni els ulls, evidentment tampoc el nas. Va demanar una Schweppes de llimona i es va girar. I llavors vaig veure la seva cara. Una cara agradable. Va passar per al costat de la meva taula camí de la seva i quan anava a seure, o miracle, li va caure el paraigua a terra i li vaig recollir. Va somriure i em va donar les gràcies...

I així és com va començar tot. Amb un fet senzill, quotidià, un paraigua que va caure a prop meu i vaig recollir. Un incident sense importància que no vaig tardar en oblidar (o almenys això vaig creure). Després, força anys de felicitat i un final feliç que vam decidir plegats abans que la mort ho fes per nosaltres.

En definitiva, una cosa ben fàcil, natural, espontània... amb certa dosi de llàgrimes i rialles... de benestar i mundanitat... extraordinàriament normal i minúscula com la vida a la que aspiro. No m’ho curraré, si l’Anna Karenina s’enamora de mi que vingui a casa i s’instal·li (la cuidaré bé).


vladimir

14 comentaris:

ramon ha dit...

"Encís" Plaça de Cuba costat mar, no?

Lu ha dit...

Això em recorda la cara que vas fer quan et vaig suggerir que per conquerir-la (qui fos), li muntessis una excursioneta pel Garraf fins al monestir budista... què poc que et coneixia, Vladi, ara em cau la cara de vergonya d'haver-ho arribat ni a imaginar.

M'ho perdones? (m'estic fent un tip de riure mentre ho escric)

Pardalet ha dit...

Millor que mai diguis quins van ser els meus suggeriments.

Mery Cherry ha dit...

els paraigües són perillosos pel cor, jo sempre ho he dit...

ÀnimaAlada ha dit...

Els fets senzills i quotidians són sovint els que encisen més, després però no hi ha res si no existeix l'esforç i les ganes.

vladimir ha dit...

ramon, lu, pardalet, cherry, ànima,
així, ben posats i per ordre, motiu principal d'aquest bloc... que content.

ramon,
sí. Quants dissabtes hi hem esmorzat abans d'anar a plaça.

lu,
que important és riure. Vés a saber si no faré coses pitjors. Mai se sap, per molt que em faci el xulo.

pardalet,
calla. Faci el que faci, sempre cal que pensi que ha estat idea meva.

cherry, cherry,
més perillós és qui els porta (vaja, em sembla). Entre nosaltres, si hi ha aquella mena de xispa estranya, tan és un paraigua, un meló o un violí plegable;)

ànima,
quan hi ha ganes l'esforç no es nota (les ganes, les ganes, les ganes). Qui s'esforça per conservar l'amor, tard o d'hora se'n cansarà (perquè tot esforç cansa), després les circumstàncies determinen el final;)

Bon cap de setmana a tots.

menxu ha dit...

Afegiria al comentari de ma germana: ...pel cor, segons la Mery Cherry, a les persones normals, i pels ulls a les persones altes!

vladimir ha dit...

ei! Menxu,
bona puntualització, la cirereta que faltava per tenir un comentari excel·lent.

Una abraçada.

Per cert, fa uns dies vaig dinar a l'Opako i vaig pensar, encara hi trobaràs a la menxu...

anna ha dit...

Amic vladi, a les dones ens agrada que us ho curreu, ja ho saps. I tu, a la teva manera, ja t'ho curres, però et fa vergonya reconeixer-ho.

menxu ha dit...

Vladimir i et va agradar el restaurant? ^_^

Anònim ha dit...

Vladimir, com deia la Lu, aquests moments màgics existeixen perque la bioquímica pugui començar a treballar, i no a l'inrevés. Treballar-s'ho després cansa més o menys depenent de la recompensa que en treguis...

jordi ha dit...

Perdó, que no he signat, era en Jordi el del comentari.

vladimir ha dit...

anna,
crec que no m'ho curro gaire, tampoc m'agrada que amb mi s'ho currin gaire (em fan sentir obligat). Això de la timidesa potser també és una mica veritat, i la inseguretat.

menxu,
sí, molt, però no sóc objectiu. Confidència: és el restaurant on vaig anar a celebrar el meu primer llibre (fa uns quants anys, massa anys)

jordi,
sí, però saps què passa? que alguns, en el moment de la recompensa que tu dius, ja estem cansats i no encertem a fruir-la;)

Lu ha dit...

Ai, ai, quanta apatia!

La clau està en què treballar-s'ho també ens causi plaer.

Jo sempre m'ho he treballat i m'ho he passat bé abans, durant i després.

:-)