dissabte, de novembre 24, 2007

Persèpolis

Tornem de veure la pel·lícula d’animació escrita i dirigida per la iraniana Marjane Satrapi, segons el seu còmic homònim.

N'hem sortit contents i hem coincidit prou en les nostres apreciacions.

Ell ha comentat tots els aspectes tècnics de l’animació: la barreja de 2D i 3D, la simulació ben aconseguida del grafisme del còmic (traç negre gruixut), el fet que al llarg de la pel·lícula el dibuix dels fons està treballat amb degradats de grafit o carbó, generant una atmosfera densa...

Jo he parlat dels aspectes socioculturals. A Persèpolis, la mirada és femenina. Com a dona, et sents protagonista de la història i de la Història, i no una simple comparsa, fent de contrapunt al protagonista masculí. Sabeu que mai em cansaré de dir-les, aquestes coses, i que gràcies a la insistència, les coses canvien per a tots per a millor. Hi ha qui pensa "que pesada", com ho pensaven de les sufragistes. Però mireu, avui no dubtem del dret de vot de ningú. I això no va venir tot sol...

També hem vist què fàcil és que una societat on no estan consolidats els valors democràtics i on no hi ha una profunda alfabetització (que inclou el sentit crític, la ironia, la independència dels media, la diversificació dels instruments de presa de decisions, etc.) pugui passar d'un dia per l'altre a ser pastura de les ombres (ombres que solen respondre a interessos corporatius on potser nosaltres hi estem invertint, sense saber-ho, alguns diners, donant-los poder. Aprofito per fer esment d’aquest punt: mireu on poseu els vostres diners, seguiu la cadena, potser esteu invertint algun cèntim d’euro en un tanc que aixafarà persones i cases a Israel, a l'Irak, a Angola o a Colòmbia).

Recordo una conversa amb el meu amic Isaac, sociòleg lúcid, arran de la peli El pianista. Jo li deia: "com pot ser que d’un dia per a l’altre et casquin una estrella al braç i la duguis com si res?!". Ell contestava que el que sembla intolerable avui, per obra de la coacció i del vistiplau col·lectiu, passa a ser la cosa més normal del món demà; i que els límits del que és admissible es van rebaixant fins que no queda traça d’humanitat... Per tant, hem de fer l’esforç de descodificar el context per entendre els mecanismes que poden manipular la ment fins dur-la a la deshumanització. Així, podrem desarticular aquests mecanismes tan bon punt els detectem abans que actuïn sobre nosaltres.

Això em suggeria Persèpolis.

1. Les dones i els homes hem d’entendre que no hi ha una sola mirada sobre el món: la masculina, i hem de fer l’esforç de: unes, desenvolupar la mirada pròpia; altres, no ocupar l’espai visual per sistema.
2. Ser conscients de què fem amb els nostres diners, investigar les entitats on els dipositem, cada cèntim compta.
3. Estar atents als missatges que ens arriben, al que volen que pensem, a desmuntar qualsevol intent de dinamitar les bases de la convivència (no consumir certs mitjans, escoltar els altres i no deslegitimar les opinions alienes, evitar conductes defensives i victimistes, etc.).

Persèpolis és un gest de transformació. Si els anem sumant...


Lu

9 comentaris:

Elrohir ha dit...

Em resulta curiós el títol triat. Persèpolis va ser la capital d'un gran imperi que es va basar en esclafar a d'altres pobles i en l'obediència "divina" i "cega" al seu rei. Fins que va ser esclafada, derrotada i anihilada per un altre imperi, que no va resultar gaire millor. I així, la història, ens situa aquell territori avui desolat, passant de mans d'emperadors. Perses, Grecs, Parts, Califats musulmans, mongols, perses i finalment la república àrab d'iran.

En cap cas de la història d'aquell territori hi trobem un sol punt on diguis "potser si que es van respectar els punts de vista". I és trist provenint de la terra que va veure nèixer els primers contes.

Sobre els teus tres punts:
1-Existeix un punt de vista del mòn per cada persona. No generalitzis: En Vladimir i Jo no tenim el mateix punt de vista en moooolts aspectes.

2-Investigar on van els diners? Per començar l'estat espanyol és la principal font de finançament de Santa Bárbara, empresa puntera en la fabricació de mines anti-persones. Partint d'aquí, si ni la mateixa hisenda pot seguir els diners d'aquells que es camuflen en 2000 societats ...

3-Si no vigiles, et tancaras en tu mateixa. Si no vols que res canvii les teves idees, aïlla't del mòn. I si només vols escoltar el que és afí a les teves idees, esborra el punt "1". Escolta, analitza, processa i descarta. Desenvolupa un sentit crític, i posa't en la ment senzilla d'un nen petit, veuràs com pot resultar de trivial algun problema que pot dur anys de discusió.

Núria Aguilar ha dit...

Lu, el què expliques promet, l'aniré a veure.
Encara ens queda molt camí i no fàcil. Com a mostra...

vladimir ha dit...

Ei, Lu!
a mi també em diuen pesat quan parlo de futbol o de llibres, de nits de passió (amorosa, s'entèn) o de rollos polítics... però gràcies a Déu i l'esforç de molts, en aquest país podem dir el que ens passi pels collons i d'altres parts sensibles el temps que volguem, on volguem i com volguem (en tot cas hauríem de mirar de no cridar gaire, això sí, veus). Si algú et diu pesada, que si posi una fulla i a cagar a la muntanya (damunt d'un rovelló), que a mi, si no tinc mal de cap, em sembla interessant el que expliques.

Molt bé, veig que et va semblar interessant la conversa sobre economia ètica (les coses, però, no són tan fàcils com semblen). Davant la complexitat de la realitat, crec que ens hem de deixar dur cada vegada més per l'instint que per la raó (sobretot quan és paralitzant). El poder institucionalitzat, conservador sempre, i difícil de definir avui, segueix tement el moviment.

Ai, les dones! que vols que et digui, jo sempre m'he sentit la seva víctima: les que m'agraden no m'han fet mai cas, les que m'han fet molt cas, no m'agradaven gaire, er no dir gens. El món està mal repartit, compta amb mi per mirar d'arreglar-lo una miqueta (però, quan no tingui mal de cap).

Petó.

Britney Spears ha dit...

Persepolis és, indubtablement, una gran pel·lícula. Per tot el què mostra, per la valentia de mostrar-ho, i per la manera en què ho fa.
Se'n dubte, està feta amb una mirada femenina. Si es volia ser sincer, honest, s'havia de fer d'aquesta manera (quan la vegeu, comprendreu. Correu al cine a veure-la, si us plau).

La setmana passada estava a casa els meus cunyats, amb els nebots petits, mirant una altra pel·lícula francesa, també d'animació, però molt més convencional i llepada. Acabada la pel·lícula,li vaig preguntar a la Laura quin personatge li havia agradat més, i em va respondre: la princeseta (Un personatge que tan sols apareixia durant 10 dels 90 minuts llargs de pel·lícula)

-I per què t'ha agradat?
- Perquè és com jo, nena i petita.

La meva neboda té 5 anys.
La seva resposta, contundent i franca, subratlla la necessitat de fer pel·lícules on els personatges femenins també en siguin els protagonistes. Fins ara, se n'han vist excloses per una mirada gremial i sexista.

Elrohir: això no és tancar-se en si mateix ni aillar-se, és reivindicar i denunciar que avui, encara, els homes ocupen una franja de protagonisme absolut en molts dels móns visibles: el meu altre nebot estava entusiasmat amb els dos protagonistes de la pel·lícula, dos homes joves, i no sabia quin triar dels dos, perquè els dos li estaven bé...

Vostra,

Britney

Lu ha dit...

Elrohir,

Pèrsia, Iran, és una terra que, tal com dius, desconeixem prou. En canvi, és un dels bressols de la cultura.

Núria, que grat llegir-te de tant en tant. Si un dia tinc la sort d'escoltar-te...

Vladi... una abraçada. D'aquelles que et poses tens. ;-)

Britney: sóc teva!!

Sor Ginesa ha dit...

Bonitos dibujos ¿es una película de monjas? Yo hija, de hombres entiendo poco, sólo conozco a uno y es invisible como el tantra.

Elrohir ha dit...

Alto! Quiet el carro! que ningú s'ofengui ...

D'una banda no em considero especialment sexista. Potser si que tinc tics que estan per sota el meu subconscient ... i això és el que s'ha de llimar ... parlant ... fent-me adonar d'on actua el subconscient ... però sense exagerar!

Lu: Sé que Iran és un dels bressols de la cultura humana. Per això deia .. la majoria d'elements fantàstics dels contes actuals provenen dels pobles que vivien en el que avui coneixem com la "República Islàmica d'Iran".

Lu, Britney, Nuria: El que em referia amb el punt 3 és precisament el contrari del que sembla que heu entès. Cal estar obert a escoltar-ho tot ( i no només a sentir-ho ). Però hem de tenir prou criteri per no deixar-nos endur per allò que creiem que és dolent. La gent que no escolta, que és impermeable a tot el que l'envolta, que sempre està vigilant amb la tele que és un instrument del sistema, vigilant amb la premsa que és una eina de control ideològic ... acostuma a ser gent mancada de criteri, no oberta al canvi ni a les noves idees.

O així o veig jo.

Dra. Marols ha dit...

Senyor Elrohir,

M'agrada el seu primer paràgraf. L'inconscient ens fa fer i dir cada cosa... i nosaltres a la inòpia.

En canvi, popularment, ens en fotem dels psiquiatres i la psicologia, com si no ens calgués descobrir-nos.

És com que el cotxe el conduís algú que no veiem. I si va begut? I si és un kamikaze? I si ens du on no volíem anar?

Petonets.

ales_als_peus ha dit...

Ostres, doctora, això del conductor kamikaze fa por de veres!
Es veritat que la gent ens fa por mirar per dins i per això ens en futem de la psicologia. Qui més se'n fot, més la necessita.