dijous, de juliol 31, 2008

Santera 2008

Del dietari d’un bon amic, un text que em ve de perles per resoldre el meme que m’ha passa en Ramon Bassas. La meva Santera, enguany, la Mariona Galindo: per la seva ajuda en el 4 de 9 de la diada castellera de Santes.

Estimada mariona,
vam caure però no vam perdre. Ho havíem aconseguit, junts com sempre, i el pom de dalt era amb tu vela bonica, flama de vida inapagable.

Dos anys de ferida oberta, hi ha victòries massa salades. Però de bell nou, avui, el primer diumenge de Santes tornem a ser a plaça per aixecar-te. I amb els ulls tancats sentim la identitat més autèntica tot fent pinya per celebrar-te: 4 de 9 descarregat amb tota la força de la terra i la gràcia del cel, amb la suor del poble i el teu somriure bonic, anell d’una plaça que torna a ser puny.

Estimada mariona,
vas caure però no vam perdre. El destí sol ser impotent quan tants sentiments volen trobar-se. Avui hem fet història, que no és passat sinó present ple de vida. Va per tu, "princesa dels dosos", xin-xin! i gràcies per ser-hi
.

http://es.youtube.com/watch?v=RteVAiS393I&feature=related


vladimir

3 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

un castell especial, suposo

una que sap part de la història ha dit...

M'imagino què deu ser sentir-se tan culpable d'un esdeveniment tan fortuit ... La mateixa raó que et fa gaudeir fins al límit, el risc, és la raó per la qual t'has de sentir culpable ... M'ha agradat aquesta mena d'oració per la Mariona. Espero que ho supereu tots plegats, i que cada 4d9f assolit sigui per apropar-se més a ella. Felicitats.

vladimir ha dit...

Jesú m.
molt especial.

una...,
no és ben bé culpa, el risc de fer castells és mínim, ja ho saps. És una mena de sentiment d'impotència, però també d'orgull i afecte.