dimecres, de setembre 17, 2008

Llibres de text

Cada setembre, coincidint amb la tornada a l’escola, em ve a la memòria quan era nen, anys on la il·lusió d’estrenar llibres per al nou curs escolar era una de les poques coses extraordinàries de les que gaudia. Recordo perfectament com els folrava amb els pares perquè no es fessin malbé, recordo com els fullejava i em neguitejava només de pensar en les noves coses que hauria d’aprendre.

A casa érem molts germans, i tot i no haver passat mai gana, els pares no anaven sobrats. Eren anys difícils, finals dels 70, i els nens de famílies de classe mitjana no teníem gaire més regals que els que ens portaven els Reis i, potser, els de l’aniversari o el sant. I amb tot, mai vaig sentir els pares queixar-se del cost d’aquells llibres que recomanava el mestre o la senyoreta.

Ara, en un temps on els nens viuen en la superabundància, se m’inflamen els collons cada vegada que sento els papes i les mames queixar-se com lloques del cost dels llibres. Llibres de text que seran els únics llibres que tindran en propietat molts d’aquests vailets. I se m’inflamen els collons perquè el perfil d’aquests pares sempre sol ser el mateix, papes i mames hipotecats per un 4 x 4 de luxe, vacances a les Bananes o vés a saber quin estrany amant. Nous rics amb un sentit molt particular del ridícul, pels quals 150 o 200 euros en llibres de text no es poden pagar.

vladimir

14 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

és cert que a algunes famílies aquesta despesa pot posar en dificultats a l'economia familiar, però jo també consideo que aquest cost és relatiu, tenint en compte que l'objectu dels llibres i la seva durada dutant tot el curs. Segur que hi ha moltes altres despeses menys importants

Anònim ha dit...

Vladi, vladi!

T'hi faria fregues, en aquest colló inflamat... mmmmuà!! (a la galta, no al colló :-)


No signo, tothom sap qui sóc ;-)

Meritxell ha dit...

A casa érem tres germans -jo, el caganiu- i experimentàvem el mateix, fil per ratlla, que en Vladimir.

A més, suma-hi que al cole del meu barri, la gent menjava chòpped per esmorzar. I compraven els llibres. I ben contents!

Hi havia beques (com ara) per als qui no hi arribaven. I fèiem cues a l'Abacus, a la Paes o a la llibreria Ana per comprar els Senda, libro de lectura, i més endavant (cap a finals dels setanta) El castell d'iràs i no tornaràs. Les socials de Santillana, la Llengua d'Anaya...

Ah!, Vladi, recordes aquelles maquetes tan xungues, aquelles il·lustracions de la Pilarín, el folre ratllat amb el cúter...

M'has fet sonar el nas.

Xavier Salomó ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Meritxell ha dit...

FIL PER RANDA!!!

(no es pot una emocionar)

Cal que signi? ha dit...

Per cert, Vladi,

per què no expliques què costa fer un llibre de text? quants professionals hi intervenen? quant cobra, per exemple, la correctora o el traductor o, no sé, qui l'il·lustra? explica quant li paguen a l'editor/a (a quant li sortiria més o menys l'hora de treball per fer un llibre escolar?

Explica com s'hi deixa tothom el coll perquè surtin a temps, bonics, amb els seus CD i quaderns d'activitats...

I després, que algú ens expliqui per què unes bambes que fan pampallugues quan fas saltirons han de tenir prioritat sobre els materials que nodriran les neurones dels seus fills (o l'e-phone, o la Wii, o la Blackberry o gastar 200 euros en mòbil en tres o quatre mesos per dir xorrades al tren "que si ja torno", "que si ja sóc aquí", "que si ja et veig"...).

Sí, Vladi, sí, anem cap al daltabaix cultural, perquè, a més, en situacions de tasbals, els directius que van pujant a les empreses culturals són els menys interessats en la cultura; són taurons sense escrúpols capaços de no immutar-se per les onades i escombrar cap a la casa de Sanavastre dels seus amos, els accionistes.



Ui...ja quasi que em tregui un pit i surti al carrer enarborant la bandera francesa! :-)

ÀnimaAlada ha dit...

sovint els que més es queixen són els que tenen menys raons per fer-ho, l'escala de valors pot arribar a ser tan surrealista que esdevè digna d'analisi.
Però si serveix de consol a alguns, hi ha de tot en el món del senyor... Tinc una alumna que li compren els llibres per partida doble per si se'ls deixa a l'escola i no pot fer els deures! aquí cal analitzar l'autonomia, la responsabilitat...els pares...
Quanta feina que cal amb tots plegats!

pepitogrillo ha dit...

Vladi, vladi, molt d'acord amb tu. Segur que si els pares compresin més llibres (de lectura, p.e), no s'escandalitzarien pels preus.

Vigila aixó que se t'ha inflamat, no sigui de no utilitzar-el, jajaja.

vladimir ha dit...

jesús m.,
normalment les famílies amb més dificultats són les que menys es queixen. En casos extrems, si les escoles demanen a les editorials llibres per a nens amb dificultats aquestes els solen enviar gratuïtament.

anònim,
no sé qui ets. Què vol dir tothom?

videta,
i amb tot apreníem. I els hi fotem mil voltes a molts pijets de la privada ;)

Cal que signi?
em demanes una resposta molt llarga, generalitzar no és senzill. Certament fer un llibre de text no és fàcil, ni està a l'abast de petites editorials. Els costos són importants, per a que un projecte de materials educatius sigui mínimament rentable s'ha de recolzar en equips comercials grans i ben formats, mercats captius, bons magatzems... A més, hi ha tot un treball al voltant d'un llibre de text que sovint passa desapercebut (programacions per als professors, webs de recursos...)

Sobre aquests nous directius que només els interessa el benefici a curt termini ja he dit més d'una vegada el que penso, però això no només passa en les indústries culturals. Ningú en parla, però gran responsabilitat en l'actual recessió econòmica la tenen aquests trepes amb pocs escrúpols, pilotes rematats i llepaculs encorbatats. Fills de puta que quan un ignorant els demanava una hipoteca li encolomaven l'hipoteca i tres crèdits... ja en tornaré a escriure alguna cosa.

ànimaalada,
com tan sovint, quanta raó que tens. Com va anar per Tàrrega? Com pinta el curs? Smuagh!

pepito,
sóc de l'opinió que molts pares, més que fills, volen animalons que se'ls assemblin. A vegades em passa pel cap que alguns pares haurien de pagar multa per la irresponsabilitat de portar al món petits poca vergonyes. Bé, confiem en... l'escola? la societat? la policia?...

Alicia ha dit...

Es que no ho entens, Vladi.

Es queixen perque poden, perque mola, perque es la nova, estupida manera de ser un rebel.

Tambe es queixen dient: He dormit fins al mitjdia y encara estic cansat! Em sembla que haure de sortir a comprar-me un frapuccino.

Es queixen perque el diners (com tot) cansen. I ells estan cansats, i avorrits. I collons, d'alguna cosa s'hauran de queixar!

Tu es que no estas a la moda.

vladimir ha dit...

alícia,
efectivament no estic de moda, però sàpigues que m'hi esmerço (per estar-hi)

Queixar-se és la manera de ser un rebel? Per a mi els veritables rebels no perden el temps queixant-se, actuen i callen. Et recomano un llibre molt trist d'un veritable rebel, un conte molt curtet que en el seu dia em va impactar, una joieta:

"Bartleby the Scrivener: A Story of Wall Street" de Herman Melville.

M.Carme ha dit...

Estic d'acord amb tot l'exposat, Vladi.

No es comprén que es qüestioni tant a nivell social el preu dels llibres de text. Molts dels pares que no compren tots els llibres de text als seus fills, sí els deixen comprar mòbils, roba de marca... però els llibres de certes matèries resten a la llibreria per vestir sants. Per això en molts Centres educatius es fan prèstecs de llibres amb una petita fiança... i ni així, tots els alumnes els van a buscar ... potser passats un o dos trimestres del curs "s'animen".

vladimir ha dit...

m.carme,
molts pares compren totes aquestes foteses que diem per mirar de distreure una certa mala conciència respecte als fills que han tingut i dels que no poden ocupar-se (per mandra, horari laboral, irresponsabilitat...). Ja ens ho trobarem.

M.Carme ha dit...

Cert, Vladi !