El Panda està malaltó.
No sabem què té: va coix, no menja, somica... Demà té hora amb la vet, veja'm què li ha agafat.
Quan veig com patim per aquest petit quadrúpede de cinc mesos, és quan més m'adono que sóc mala candidata a ser mare.
És difícil no estimar els éssers menuts, els desprotegits, els fràgils. Fins i tot gent del morro fort perd l'oremus davant d'un cadell de qualsevol espècie.
Quan abraço els meus nebots i els organitzo partides de cuit i amagar per tot el veïnat, o quan ens fabriquem tatuatges casolans solubles en alcohol, sé que s'ho passarien bé amb mi, tothom m'ho diu: hi tens la mà trencada, amb la canalla. M'inventaria un conte diari, que en Sal els explicaria amb aquell talent increïble que té.
Però quan penso que els passés res, el que fos, que jo no pogués controlar... Com quan va morir la Sofia, amb quinze mesos... vaig estar tant trista que pensava que era impossible deixar d'estar-ne algun dia.
No vull tornar a patir.
Panda, posa't bonet.
Loulou
3 comentaris:
L,
ja veuràs com es curarà, ara està malalt perquè ha d'agafar defenses; fes-me cas, que un servidor ve del terròs siberià i s'ha fet entre llops.
Jo sé que ets bona candidata a mare, massa bona... au! ànim! sort! que el dia serà un mossec de Panda.
no sé... a la una el portem amb la Marta. Ahir a la nit em vaig quedar més tranquil·la quan vaig veure que no menjava pinso però que no li feia fàstics a una mica de pernil de guijuelo... serà que ens està prenent el número?
lulú
Aaaaiii... quin fart de patir, quan no és per una cosa, és per una altra, però mai deixem de patir. Jo també penso que si fos mare no ho podria suportar, però haurem de córrer el risc. Petons al Panda!
Publica un comentari a l'entrada