Benvolgut Vladimir,
no estimis mai cap animal salvatge. Vet aquí el meu error, em sentia forta i segura, invulnerable; no intuïa el perill. Dia sí, dia també, portava a casa bestioles salvatges de tota mena. Una guineu, ben gran ja, amb una pota trencada. Un altre cop, un falcó ferit d’una ala... No convé de donar el cor a una cosa salvatge, com més l’hi dones, més forta es torna. Fins que és prou forta per a fugir als boscos. O per a volar a un arbre. Després a un arbre més alt. Després cel amunt. I acabaràs així, si t’enamores d’una bestiola salvatge. Acabaràs així com jo, mirant al cel.
Cada vegada que llegeixo “Breakfast at Tiffany’s” se m’apareix l’ Audrey (adorable per sempre) a repetir-me aquestes paraules: Never love a wild thing, Vladimir, you’ll end up looking at the sky. Never love a wild thing.
dimarts, de juliol 03, 2007
Animal salvatge
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Discrepo.
Només es pot estimar allò lliure.
I arriscar-te a perdre-ho però mantenir-te vulnerable a la pèrdua és el més gran acte de valentia.
I com diu Silvio, "La cobardía es asunto de los hombres, no de los amantes... Los amores cobardes no existen"
Ahir vaig escoltar una conversa al tren en la què un noi de veu contundent li deia a una noia: "estàs amb algú perquè et dóna coses, no perquè te les pren".
Si estimes un animal salvatge, per què el vols domesticar?
Maria,
es pot estimar tot, no crec que siguem tan lliures com a vegades pensem. Sobre la valentia i el risc et recomano dues pel•lícules i un llibre que és una perla:
“Terra de penombres” del Richard Attenborough (història d’un professor de literatura que es nega a estimar per por a la pèrdua de la persona que estima, pel terror de la nostàlgia).
“El que resta del dia” del James Ivory (el llibre, de KAZUO ISHIGURO, el publica Edicions 62).
I si parlem del Silvio, em trec el barret.
Petita anònima,
no sé si les relacions sentimentals són tan clares com em comentes, no sé fins a quin punt un dóna coses i l’altre les pren, de veritat que no ho sé.
Si estimes un animal salvatge, per què el vols domesticar? Suposo que per posseir-lo d’una manera més fàcil, més còmoda... només ho suposo, no estic segur que sigui una bona resposta.
Estimar i ser correspòs implica una sèrie d'obligacions de l'un vers l'altre.
L'animal salvatge no vol obligacions, és per això que el que l'estima acaba sempre dolgut!
Estimar de debó a un animal salvatge és impossible, doncs en el moment que et correspòn deixa de ser-ho. I no tots els animals ho poden assumir.
elrohir,
no és fàcil estimar un animal salvatge, d'acord, però això no treu que siguin ben bonics.
Vladi (ja he tornat),
les teves dues recomanacions són a la meva llista de Preferits de fa temps. Remains of the day és una de les 15 o 20 pel·lícules que adoro.
Terres de penombra també l'he vista en film. Té una de les frases balsàmiques per als mals moments: la felicitat d'ara és el dolor d'aleshores...
Publica un comentari a l'entrada