dimarts, de setembre 19, 2006

Febleses

Ja veig que no hi ha manera d'aconseguir que en Vladimir conquereixi el blog.
Jo era tenaç, pacient, demoledora.
Però ell em guanya a sorrut, pesat i tossut.

Des de la llibertat condicional m'engresco un dia més.

Au, Vladi, estàs content?

Manoi, quin mal negoci he fet amb tu!

4 comentaris:

vladimir ha dit...

videta,

que fa uns dies que no pixo fi:

en pardalet tocant el cul a una sirena, la menxu feta una figa i sa germana perduda per Lisboa, la petjada que em té intrigat amb els seus ulls...

Amb en R.B. preocupats per com explicar al Montilla que la ficció és sempre alguna cosa més que una ideologia, amb la G. discutint sobre si els epílegs són més bells que els pròlegs plens d'esperança...

Una de nova que em vol convèncer de la possibilitat de tocar el cel de cap per avall, el senyor Lluís atabalant-me cada matí amb la seva teoria de que la idiotesa és el cim de l'existència humana...

I tothom crida, i xerra pels descosits, i s'esglaia i fot una planxa rere l'altra...

I en Vladi que dius tu, ai videta, perdudament enamorat d'una princesa amb llàgrimes que li cauen dins dels ulls (per fora sembla que somriu).

Videta, des de que has marxat, quan em quedo com mort mirant cap al desconegut ja ningú em crida: No et quedis així com un babau!

Matrioixka ha dit...

Ai, aquest Vladimir que ha marxat a París a empaitar la Caputxeta i
petonejar la Bella Dorment. Gaudeix de la ciutat de la llum, Vladimir, i
fes una abraçada a en Peten Pan de part meva.

En Vladimir és una ésser estrany i inquietant, com bona part dels éssers
humans que poblem aquest món... també estrany i també inquietant. En
Vladimir estima la solitud, el bon vi, la bona companyia i les converses
àcides i picants. La Salomònica i jo el coneixem bé i juguem a provocar-lo
-sobretot la Salomònica-, fins al punt que les nostres converses arriben de
vegades a uns nivells força perillosos. Tots tres ens divertim molt, tot
i que de vegades, a la Salomònica i a mi ens venen ganes d’escanyar el
nostre estimat Vladimir.

Ai, la Salomònica! Finalment ha alçat el vol per assolir una llibertat
desitjada i meditada. Com et trobem a faltar, Salomònica, però, d’altra
banda, quina alegria cada vegada que vens a veure’ns, veritat Vladimir?

La Salomònica i jo voldríem menjar-nos el món i a l’hora capagirar-lo. Ens exasperen tantes coses i ens en commouen tantes altres. No perdem mai l’alegria i la joia de viure, Salomònica, ja saps que això és un do molt especial que els déus ens han donat.

Fins aviat,

Matrioixka

Genets de la Poca Elipsi ha dit...

Hola, Matrioixka!

Caram! Això és una entrada triomfal. I que n'ets de fada, suposo que t'ho han dit més de deu cops, oi...

Deixo espai per en Vladi, que alguna cosa tindrà a dir-hi, és clar.

Picantona, Vlad, Picamostona :-)

Petjada ha dit...

Desintrigat vladimir, que els meus ulls no tenen res per intrigar! Paraula de Petjada.