divendres, de juliol 21, 2006

De novell a Nobel


Tots volem ser premiats.
Tots, sense excepció. Per un arròs, per una molècula o per una cançó. Si fos per la molècula o per la cançó millor que per l'arròs, però ens conformaríem, un premi és un premi.

Ara, estem disposats a fer ben poca cosa per aconseguir-lo. Gastem més energies en buscar pretextos que en generar oportunitats. Diem que ja som massa grans, que tenim poc temps, que en el fons no ens interessa tant la cosa refulgent de la medalla com la tranquil·la contemplació de les onades i d'altres sinuositats en moviment.

Però que n'és de maco, quan sona el telèfon per dir-te que has guanyat un premi. Les onades invisibles et gronxen, el mar t'engoleix. No és que tothom t'estimi més, però carai!, quina atalaia!

I després pots tornar-te al teu atol, tant de temps com vulguis, amb el medallot penjant-te més que l'entrecuix. I ben content.

3 comentaris:

vladimir ha dit...

No m'interessen els premis, m'agrada ser com una mena de tonyina anònima. Si fa, no fa, com totes les tonyines que conec.
Ara, si mai me'n donen un l'acceptaré amb filosofia, sempre i quan sigui ben car.

David Madueño ha dit...

Què és el que haurà inspirat aquest post? No sé, no sé...
Bé, de la mateixa manera que el rebuig dels demés ens deixa cada vegada més a prop de la desesperació, és lògic que els premis actuïn orgasmàticament. No sé si això vol dir res, estic espès després d'una setmana de quatre hores diàries de tren...

maipremiat ha dit...

aii amic, sempre dependrà del premi. I si em truquen i em diuen que m'ha tocat un premi i em regalen una setmana a Marina del Orror.... que fas llavors?

També tinc premis de competicions esportives, que romanen a l'armari del garatge i que només els veig quan busco el pinzell cada dos anys per repassar el sostre.