Al fil d’un pensament de la Mery Cherry (La jaqueta i la maleta) em faig una meva pel·lícula:
Per un instant el senyor de la jaqueta i la maleta nota la mirada d’una noia a l’estació, i es desconcerta. Però aquest noia també se sent mirada de la mateixa manera, i no n’està menys inquieta. Un breu silenci dins el cor s’encomana. El senyor de la jaqueta i la maleta puja al tren, i seu arran de la finestra oberta a l’andana. Per un instant oblida l’estrès del proper concert, l’angoixa freda de la perfecció, alguns amors sense plaer... Busca la noia per a tornar-la a mirar, quan la trobi no sap que farà, però la busca neguitós. Un rellotge gran i vell mata els darrers segons. El tren es perd dins el buit.
El senyor de la jaqueta i la maleta, de tant en tant, juga a tornar. La vida no li ha anat malament, no, però sovint el visita la mirada furtiva d’aquella desconeguda. De tant en tant es pregunta si potser no va deixar que algunes coses importants se li escapessin entre les mans. Es pregunta com haguessin pogut ser les coses si no hagués estat tan tímid. Una mica menys tímid i una mica més apassionat. Ara, amb els daus buits de sentit, ja no hi ha joc possible.
El senyor de la jaqueta treu de la seva maleta un vell violoncel plegable. Només en la música troba consol.
VLADIMIR
2 comentaris:
Vladimir!!!! és un regal preciós. 10000 gràcies. Hosti... és molt bonic. I estic molt contenta que el meu post t'inspirés per escriure aquest.
mery cherry,
10000 gràcies a tu, estic content: a Terra d'Escudella hi he passat molt bones estones amb els teus escrits; també amb la magnífica colla de "comentaristes" que arrossegues.
Publica un comentari a l'entrada