divendres, de febrer 15, 2008

Capítol IV

I bé, amb la carta rodant pel meu cap ocupem aquella tarda de records feliços, i les hores que passem junts són, diria jo, d’allò més agradables. Un munt de persones entren mentre parlem, s’asseuen un moment i tornen a sortir, però no ens distreuen de cap manera. De fet, se’m fa difícil de creure que hem passat un parell d’hores quan ella ha mirat un exquisit rellotge de diamants que li envolta el canell i em comenta que hauria de tornar cap a casa, que la petita maria la trobarà a faltar per anar a dormir, el seu marit té poca traça.

Ens aixequem, i en verificar que encara plou i que ella ha de caminar sota la pluja fins la parada d’autobús de Plaça Universitat, insisteixo a acompanyar-la sota el vell paraigües negre i allargar, així, uns minuts l’adéu.

Caminem en silenci sota la pluja cap a la parada i, de sobte, ella es gira cap a mi i em pregunta: «Què penses vlad? Diga-m’ho si us plau. No callis com la darrera vegada. No tinguis por.»
M’agafo fort al paraigües, no m’ho esperava. Vull parlar però no trobo les paraules, mai hi són quan més les necessito. Callo i miro el cel. Una llàgrima llisca galta avall, me l’eixugo ràpidament amb la punta del dit índex. Ella em mira i només sé dir-li: «La pluja.» Somriem.


vladimir

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Per dissimular la llàgrima que li queia galtes avall va tancar el paraigua i va rebre la pluja a la cara.

Joan Brossa

Anònim ha dit...

Una llàgrima que et salva... de ser un home obscur.

Anònim ha dit...

vladimir, és por el que tens?
hi ha coses que no poden ser dites, n'hi ha d'altres que no cal pronunciar-les; això no ho pot canviar ni l'escriptura;
algun dia sense que ho vegis em posaré dins la teva butxaca i t'acompanyré

Anònim ha dit...

carambas quina història, no sóc capaç ni de fer un pet.

Anònim ha dit...

(jo estic com tu, Trabucaire, però dissimulo i creuo tots els dits no fos cas que li agafés la mandra abans d'arribar al capítol VI). Shhhhhttt

Anònim ha dit...

Com el coneixes... i com es desconeix... mandra?... aquest bloc és una prova que no n'hi ha tanta com ell creia. Xxxxttt!!!!

Anònim ha dit...

anna,
efectivament.

lu,
no crec que salvar-se sigui una qüestió de llàgrimes. No crec que les llàgrimes i els sentiments guardin relació.

grego,
si te'm fiques a la butxaca et portaré a Mataró, vulguis o no.

bernat,
endavant. D'alguna manera caldrà inflar les veles.

Cherry,
m'afalagues. Costarà acabar, és veritat.

Anònim ha dit...

marols,
això de la mandra és cosa curiosa. Quatre paraules maques d'algú especial i es fa petita, petita... ben curiós.

Anònim ha dit...

m'estic posant les botes amb aquesta novel·leta en capítols;
exel·lent banda sonora, aquest italià semihortera (en un sentit gens desqualificatiu, a mi, de fet, m'encanta l'horterisme) és una tria molt encertada;
bravo

Anònim ha dit...

a la Mariza també la trobes hortera, voyeur?

Anònim ha dit...

Lu,
a vore si per als capítols finals em pots trobar "A briça do coração", de la Dulce Pontes i de l'italià semihortera (que t'agraeixo tant m'hagis posat);)

Anònim ha dit...

la Mariza dels fados? doncs no sabria què dir-te... potser sí que un punt horterilla el té; a mi m'agrada...
suposo que l'hortera, en realitat, sóc jo