dilluns, de febrer 04, 2008

Caramel/Expiació

Aquest finde dues amigues m’han dut a veure dues pel·lícules.

La primera, Caramel, amb l'Aixa; un film libanès dirigit per Nadine Labaki que fa un retrat descriptiu i gens analític (com quasi sempre: descriure és més fàcil) del que s’hi cou, a un saló de bellesa, en la vida de cinc dones. Pretendre que aquest és un repàs modern i exhaustiu del món àrab occidental és d’un naïf que esborrona. A banda de servir de desfilada de morenasses (cony, que et fan sentir malgirbada!), i que la banda sonora és realment bonica -sí, i la conversa entre mare i filla, a qui acaben de cosir l’himen perquè el seu promès no s'enteri que no és el primer- la peli és d’allò més banal. També en salvaria l’escena en què la més bella entre les belles veu a través d’una peixera la nena del seu amant i s’adona que està fent l’enze a base de bé. Però fillets de déu, quina acceptació del fat, quina plasmació més rala del que diu Touraine: les dones viviu a través de la vostra sexualitat... home, Alain, fàcil no t'ho posen, eh, per viure al marge de, com ho deia la Beauvoir?... l'exterioritat.


Amb la Matri vam veure Atonement (Expiació), la peli que s’endurà uns quants Oscars encara que ningú sabrà ben bé per què. La darrera de Joe Wright, repetint amb l'esquàlida i també enlluernadora Keyra Knightly (la quadratura mandibular de la qual és utòpica i el seu pes, una fal·làcia). El noi també està de bon veure, tot i que li permeten sortir una mica brutot, mentre que ella, fins i tot d’uniforme d'hospital, llueix uns morros com talls de síndria. La meva àvia va ser infermera a la guerra i sempre insistia en l’austeritat del cos d’infermeria. Com sigui, la primera meitat del film és un muntatge esnob, absurdament llarg, amb personatges insidiosos de cartolina, pura fotografia de magazín. La segona part és encara més pretensiosa, amb una insuportable seqüència de deu minuts a la platja de Dunkerque (de fons, una nòria i uns militars cantant a cor com escolanets de Montserrat), la cosa més carregosa i kitsch mai vista. Bé, sí, el final és émouvant, amb els penya-segats de Dover al fons, d’acord. I hi ha alguna escena que és prou bella, val. I que quan veig hospitals de campanya i aquelles dones valentes que recollien trossets de soldats, doncs penso en la meva àvia, i em toca la fibra. Però no en tinc prou.

Com a conclusió de la doble jornada diria que es fa un cinema molt facilot, que s’apel·la al lloc comú més baix, excolent l’esforç per part de l'espectador, no fos cas que engegués connexions neuronals i acabés pensant o sentint coses noves. Xatis per babejar, xatos durs amb barba de tres dies, històries sobades, el cottage de sempre, primers plans innecessaris, el típic polvo a la biblioteca, la típica dona esperant una trucada al mòbil, violins i lalalà.

Per compensar, vaig tornar a veure Caché, del Haneke, una meravellosa filmació fictícia sobre la culpa i la veritat. Com diria el Capri: "sto cine".


Lu

9 comentaris:

Sor Ginesa ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Sor Ginesa ha dit...

¿Polvo en la biblioteca? Se nota que no la cuidan las hermanas mongitas.

Lu, está bien que pidas valores en el cine. Yo os recomiendo el clásico y nunca suficientemente valorado Jesús de Nazaret. Como dirían estos intelectuales del bloc: "ten múltiples lectures". Perdonad mi catalán.

perdedor ha dit...

Caché, i qualsevol Haneke, redimeix de tot...

(Per cert, "el típic polvo a la biblioteca"?!!!? Joder, si que he tingut una vida simple, jo... I això que crec que freqüentàvem les mateixes biblioteques...)

vladimir ha dit...

Discrepo, descriure bé no és fàcil. Ja saps que m'agraden les lectures descriptives, mastegar el bistec solet, les papilles analítiques em cansen, ja tinc una edat.

Mira, no és conya, el que més m'ha fet pensar aquesta setmana és una mallerenga de cap per avall damunt un branquilló. La vaig veure diumenge tot passejant i no me la trec del cap...

voyeur ha dit...

tot plegat molt ben vist

Mery Cherry ha dit...

algú s'ha fixat mai que l'enigma de "caché" està "caché" darrere els crèdits del final?

Lu ha dit...

Cherry, d'això del final de Caché n'hem de parlar... vaig escoltar el propi Haneke donant-ne diverses versions.

Quina és la teva?

Lu ha dit...

Perdedor,

freqüentàvem les mateixes biblioteques, però a diferents hores...

:-)

perdedor ha dit...

Sempre arribo en el moment equivocat. La història de la meva vida... En fi.