dilluns, de febrer 18, 2008

Capítol V

Arribem a la parada i esperem en silenci el seu autobús. La pluja cau fina i em decideixo a dir:
-Perdona, no contestis si no vols. Però el cas és que la carta que em vas enviar em va capficar. No ets gaire feliç veritat. Ho estàs passant malament?
-M’emociona saber que la carta et va fer pensar en això, no n’estava segura d’haver-la escrit prou bé. És cert, no era gens feliç quan te la vaig enviar.

De cop i volta calla, pensa. El paraigües negre ens protegeix del plugim i de la gent que espera a la parada. Finalment, ella reprèn el fil:
-No sé, vlad... et sóc sincera, quan et vaig enviar la carta feia poc que havia decidit separar-me del meu marit. Sabia per una amiga que tu també t’havies separat i... Però no..., després em vaig fer enrere de la meva decisió. Crec l’estimo vlad, però... Al començament, quan vam decidir d’anar a viure junts, vaig trigar molt de temps a estimar-me’l. Recordo que tu acabaves de deixar l’editorial i em va costar fer-me a la idea que no ens veuríem més, no m’ho creia. Et volia trucar a casa, però em feia massa respecte, eres casat i t’estimaves tant la teva dona... Aquell noi que ara és el meu marit em va ajudar, era tan transparent i pacient, li dec gran part del meu equilibri.
vlad, he estat infeliç molt de temps, de debò molt infeliç. Però els anys han anat passant, he tingut una filla, m’estimo la família que he creat... i un dia, sense més, em vaig adonar que estimava de veritat al meu marit. No sento per ell el que sento per tu, però me l’estimo. Quan passes molt de temps amb algú, et trobes que t’hi acostumes, t’hi fas.

A les nines dels seus ulls, d’un negre espès, hi ha una brillantor que desarma. Quina mirada més bonica.

-vlad, hi ha vegades, un moment o altre, dies molt tristos, que penso: «Quina gran equivocació que he tingut amb la meva vida.» I em poso a pensar en una altra mena de vida, una vida millor que podia haver tingut. Per exemple, jo he pensat molt en una vida que podia haver tingut amb tu. I llavors m’enrabio i faig coses que no hauria de fer, com aquesta carta que t’he escrit... Però un cop he fet aquestes beneiteries, no trigo a adonar-me que el meu lloc és a casa, amb la meva família. Al capdavall, no puc pas tornar enrere, i no puc pas viure sempre pensant què podia haver estat. Me n’adono que allò que tinc és tan bo com el que té la majoria, potser millor, i n’he d’estar agraïda...

M’acosto per besar-la, però només encerto a decantar-li un petit cabell que cau damunt aquella mirada que tan m’agrada. Una mirada que m’esmicola el cor, com les postes que tantes tardes havíem compartit.


vladimir

5 comentaris:

gregoria ha dit...

vladimir!
no t'aturis home! fes el que anaves a fer! potser no la veuràs més... no deixis que se t'escapi l'autobús...

Lu ha dit...

T'agrada el Cheek to cheek? Trobo que hi va bé, amb la història i la pluja fina.

vladimir ha dit...

grego,
tot i que tots dos ho desitgem, ni un ni l'altre volem fer-ho. Ella té una família, i una bonica lluita per aconseguir una felicitat raonable, no puc agafar l'autobús. Les circumstàncies...

Lu,
"Cheek to cheek" (m'has d'ensenyar a posar cursives en els comentaris) ;)

Dra. Marols ha dit...

Aviat faré un post tècnic, amb els tags i tot això.

Té raó, millor no agafar l'autobús i quedar-se a la parada, mirant-los passar. Són macos, eh, els autobusos, i el fum que surt del tub d'escapament, i les línies blanques discontínues trencant l'asfalt...

Anònim ha dit...

És terrible ancorar en el romanticisme del XIX!!!! Quin llast! Jo m'estimo més ser una romàntica del S.XXI: una mirada agraïda al passat i una altra esperançada al futur.