dijous, de febrer 07, 2008

Capítol I

Hem quedat al saló de te, al costat de la finestra que dóna a Diputació. Arribo una mica tard, i a recepció m’informen que ella ha arribat una estona abans. Plou. I ella bada mirant la pluja.

El luxós hotel on ens trobem havia estat l’editorial on tots dos vam aprendre a fer els nostres primers llibres. Durant cinc anys, el saló de te on passarem bona part de la tarda havia estat el despatx on ens vam conèixer i, sembla ser, també, qui ho sap del cert, enamorar.

Entro i m’apropo a ella, ens mirem. Li dic, miro de disculpar-me: «Hola, perdona. La pluja. Sento arribar tard.» Es posa dreta, somriu i m’allarga la mà tot dient «Les coses bones es fa esperar. Ho recordes, vlad?... Tarda sí, tarda també, quan arribava de dinar, una mica tard, sempre em rebies amb aquesta frase tan...» Li agafo la mà (la seva pell és agradable), li faig un petó a la mà i a la galta. Continuo la seva frase «...rància. » Se’ns escapa la risa tonta. Riem.

I així, després de set anys tornem a estar junts. En el mateix lloc i en diferents circumstàncies. Enraonem, somriem, ens mirem; intuïm coses l’un de l’altre, ens costa preguntar i esperem pacients que l’altra parli, que l’altre expliqui les coses que no ens atrevim a preguntar (i per què no ens atrevim a preguntar-les?)

El temps ens ha conservat idealitzats en la memòria, i la pluja de febrer cau continua sobre els plàtans de Rambla Catalunya.


vladimir

8 comentaris:

Maria Escalas Bernat ha dit...

És tan dolç, retrobar-te amb algú de qui vas estar enamorat i veure com torna a fer pessigolles tot allò que vas sentir!
Espero amb candeletes els següents capítols

ÀnimaAlada ha dit...

Les frases ràncies dites per algú que has estimat sempre són recordades. Què tindrà la Rambla Catalunya? mmm... en el meu cas ja deuen ser vuit.

gregoria ha dit...

doncs si els coses bones es fan esperar aquesta hauria de ser-ho molt, de bona (després de tant de temps, vull dir); però al tanto, mira bé que no tingui data de caducitat.
que hi hagi sort vladimir

vladimir ha dit...

No sé que dir-te maria,
per a mi la nostàlgia és com un territori humit que miro d'evitar sense gaire èxit. Els record, les pesigolles... no ho sé... em costa tant reconeixer-me en els records bonics... dolor i alegria, una cosa remota i profunda, ni agradable ni desagradable; tossuda, a vegades massa persistent.

ànima,
els primers costen d'oblidar. I sí, ja ho sé, tot a canviat tant com nosaltres. Ja no és, ja no som.

gregoria,
no tinguis cap dubte: els records són imatges desfigurades per la rapidesa del temps; cal respectar el nostre present perquè certs records no suporten el contacte amb l'aire.

anna ha dit...

vladi,
qui ho sap del cert... tens raó, a vegades no estem segurs d'estar enamorats perquè l'amor ens fa massa por. Però, com la nostàlgia, hi ha coses que de cop i volta esdevenen inevitables.

Un petó.

Lu ha dit...

A mi em sembla que el plaer i el dolor són ficcions. La vida és el que hi ha entremig.

vladimir ha dit...

anna,
i perquè els sentiments són difícils de descriure. Si per amor entens el sentiment estúpid, exagerat, infantil i tràgic que descriu Shakespeare a Romeu i Julieta, no estàvem enamorats ni ho volíem estar (i no per por, per mandra).

Lu, si tu ho dius... tot i que jo els experimento d'una manera real, vaja, em sembla.

Sor Ginesa ha dit...

Vladimir,

Supongo que con esa chica no cometiste pecado. Las tentaciones de la carne acometen en cualquier momento, sobretodo si hay plátanos cerca.

En el convento nunca tenemos. Alguna yuca, para las hermanas de ultramar...