FÒBIES I MANIES (i III)

Vendria el meu regne per un bon massatge.

Tinc complexe de Heidi, de Ventafocs i de Joana d'Arc.
Em faig cruixir l'esquena, inclinant-la cap enrere.

Des de fa molts anys dibuixo palmeres als marges dels fulls.
M'encanta l'enciam de fulla de roure.
Si no trobo la paraula exacta, em neguitejo.

En una altra època, m'hauria batut en duel.

Odio a mort a dos homes que m'han menyspreat per despit.
Pateixo d'un excés analític.

Ploro amb les mostres d'humanitat.

Li dic Joana a la meva mare, en comptes de "mare".

Sempre he volgut ser d'un país nòrdic.

Ric de la gent que adora l'ideal Bradpitt-Angelinajolie.
És habitual sentir-me dir: "Tinc una teoria..."
Afirmo que és l'última vegada, cada cop que pujo a un avió.
No entenc els qui es deprimeixen el dia del seu aniversari.
Penso noms originals per a fills imaginaris: Koré, Aram, Anouk...

Lu

FÒBIES I RARESES (II)

• No coincideixo plenament amb ningú en gustos cinèfils.
• No m’agraden els sostenidors amb aros.
• M’encanta posar-me una fulla de menta a la llengua.
• Imagino quin signe és la gent quan començo a tractar-la.
• M'agrada menjar a l’aire lliure.
• Sóc fan dels còmics francesos Monsieur Jean i Henriette.
• Em treuen de polleguera la mandra i la barra.
• M’agrada expolsar-me els cabells molls.
• Em perden els dònuts, els suïssos i els xurros.
• M’encanta que em treguin a ballar.
• Adoro els homes tot terreny.
• No tinc un color preferit.
• Em fixo en les mandíbules dels nois, i en els seus bessons.
• No m'agrada que les noies ens obsedim amb el pes.
• Odio Corporación Dermoestética. És el feixisme del cos.
• M’agrada que la meva mare m’acaroni el cap.
• M'enorgulleix ser murcianeta en la meitat de la meva sang.
• Xalo nedant mar endins si algú m’hi acompanya.
• Quan camino sola i és fosc, miro enrere.
• Esporàdicament, tinc fases d’hipocòndria.
• M’aprenc el mapa de metro de tota ciutat on vaig.
• Em surt al·lèrgia quan escolto gent amb estudis dir tòpics.
• L’al·lèrgia augmenta si els tòpics van de “la prehistòria”.

Lu

Les meves obsessions

Hi ha qui diu que amb el temps minven i hi ha qui diu el contrari.

ALGUNES FÒBIES I RARESES MEVES (I)

Odio que em posin més menjar al plat quan dic prou.
M’agrada anar descalça.
M’enrabio davant la submissió.
M’agrada tocar la panxeta de la gent.
Em crispa el soroll agut.
M’encanta llegir quan tothom dorm.
Sovint em continc per no semblar una “saberuda”.
Sóc addicta al menjar ecològic.
Tinc un sentit de l’humor que no tothom comprèn.
Em torno salvatge quan em menyspreen, ni que sigui amb subtilesa.
M’encanta picar el cul, però odio que m’ho facin.
Xalo olorant perfums que mai no compro al Corte Inglés mentre l'XS es desespera.

Lu

Oda a Matrioixka i Deltaica

Les amigues.

Berenar.

Parlar d'aquells temes imminents fins que sembla que somniïs...

Deltaica aporta un toc de realisme màgic, de sentit comú juvenil que les thirties anem perdent, en pro d'una màgia realista. És ben maca, la Delta, més assoleiada del que creu i amb un potencial que la durà on ella vulgui.

Matrioixka és la meva Zape. Ahir ens va cantar el cuplé una morena y una rubia un paio passat de voltes al bell mig del Passeig de Gràcia. La Matri és incapaç de dir d'algú que és "lleig" i per això l'estimo tant. En un món occidental malalt de pòsters, una persona que sent la bellesa és un doll d'aigua fresca.

Vitalisme i generositat. Amb elles sents que formes part d'una elit humana i que el futur olora a mar.

Lulú

Deures kàrmics

Petjada, Mery Cherry, Emma, Pardalet, Vladimir, Matrioixka, Deltaica, Elrohir, Nao Sampac, etc.


Us convido a fer aquest meme:

1. Tens per davant 2 reencarnacions. Pots triar entre qualsevol forma de vida, humana, animal, vegetal, mineral i mítica.

2. Intenta recrear l'espai de les teves futures vides. On (d'aquest món i més enllà), quan (pots anar endavant i endarrere), amb qui, què...

Osiris

Per a la "e"

M’agraden els posts breus. Poques coses i al gra. El text eròtic requereix un temps lent, espai generós per a fer córrer la llengua amb gràcia i malícia. Un servidor se’n declara incapaç, no hi té la neurona trencada en aquestes subtileses. Esbosso per a la e, que m’ho va demanar, unes fantasies mal lligades però sentides. I si aconsegueixo que l’all us piqui una mica, no us preocupeu: ben cuit el seu suc és dolç.

...Enfilo el carreró de l’escullera amb la intenció de retrobar-la... El meu cos reclama els petons de la darrera vegada, un darrera l’altre passen com en aquella cinta del Cinema Paradisso: els petits i tímids que transmeten bon rotllo i en produeixen més, els lents i humits que s’encanten als indrets tous, els que amb la llengua busquen fer-se un lloc, molt a poc a poc, en la carn més deliciosa... els inesperats al coll, els sensuals als mugrons o els profunds a les cuixes i engonals... els que fan pessigolles, els que mosseguen sense fer mal...

...El vent és suau i la llum de la lluna cau com les branques del ploraner... Sento com m’acaricia els cabells, la panxa, la ratlla del culet amb el dit del cor... Calor... Em treu la samarreta i em demana que l’ajudi a treure’s els pirates; li descordo els sostenidors i li deixo ben endreçats damunt les altres peces de roba... M’agrada admirar la seva bellesa, la taca fosca amagada sota les calcetes de punta i fil blanc (la toco per davant i crema, per darrera també crema)... Reggg... Em descorda la bragueta i amb la mà fa córrer delicadament la pelleta del penis amunt i avall a ritme de jazz... El meu cap reposa en els seus pits, en respiro el perfum i tanco els ulls... M’agradaria adormir-me enmig d’aquella aroma tan bonica i aquelles formes i aquella pell agradable... La seva boca i una denteta esmolada juguen amb el moixó que massa aviat plorarà d’alegria...

...El cel és una vànova d’estels, però jo no veig res més que la seva panxeta de nacre; recordo la felicitat de sentir la seva respiració entretallada quan jugo amb el seu melic...Riem... Abans de baixar més avall i obrir-li les cames, pujo al cau de la seva orella per xiuxillejar-li un desig: “m’agradaria entapissar-te el ventre amb flors: peònies, roses, clavells, campanetes... tot de pètals multicolors al voltant del turonet de rínxols negres”... Fem l’amor amb llengua boja... Ens prenem amb les boques i ens bevem fins a l’última gota... Vodka... Potser acabarem follant (i si no follem, tant se val)...

Vladimir

Cuchíviri, cuchíviri

Gaixample, 00:30 de la nit.

La Matrioixka i jo, ben acompanyades, aparquem al xamfrà i entrem al Karaoke.

Mai hi he cantat. Però la nit presagia canvis. Els nostres amics estan disposats a tot per tal que pugem a l'escenari.

Sento un pavor escènic i una excitació inusuals. No em fa res parlar en públic, però cantar són figues d'un altre paner.

Els Matri, de seguida i sense recança, agafen el micro i enceten la d'Alaska: dónde está nuestro error sin solución, fuiste tú el culpable o lo fui yo, sembla que hagin nascut per a l'estrellat. Van desfilant cantants de dutxa, que desafinen o se'n surten, amb temes de gasolinera. El de la Lolita: Cuchíviri, cuchíviri, el taral·laregem tots en bloc.

Mentretant, el meu acompanyant i jo suem. Com ens hem deixat arrossegar fins a aquest punt?

--Tu ets músic, com et pot fer por?

--Justament per això...

Va! Li poso vaselina i m'apunto a un duet amb la Matri: es por ti que veo ríos donde sólo hay asfalto. Mare de Déu santíssima, quins sants collons que tinc! I ballo i tot!!

Els dos acompanyants, com que ja no ve d'aquí, fan una interpretació paroxística del Perales: es un cabrón que me ha robado toooodo.

I per arribar al clímax ens apuntem tots quatre a fer un "Help", vinga!, ja no ve d'aquí!

Vam sortir a la pista com Els Greps (perquè acabàvem de fer unes crêpes, però el disck-jockey no va entendre la C).

El millor de la nit, a part de l'efervescent sensació d'autosuperació, doncs el japo, que va fer dues actuacions quasi perfectes.

Una escena de Lost in translation passada per la caspa barcelonina d'un dissabte nit de febrer.

Lulú

Tan guapos no m'agraden

No sé a "cuento" de què m'ha vingut aquesta idea de post al cap:

A l'esquerra, Aragorn, hereu d'Isildur, el desterrat que viu com un bandoler, mentre el món s'esmicola sota el poder del mal. A la dreta, Boromir, fill del regent de Gondor, el brau que s'enfronta a una força contra la qual no hi té res a pelar.

Ara us diré què signifiquen per a mi aquestes dues imatges.

Aragorn mai em va dir res. És "massa maco", i tots sabem que acabarà vencent, proclamant-se rei i casant-se amb la dolça i desocupada elfa. El seu mèrit no és gran cosa: fer anar l'espasa a tort i a dret, mentre els de la seva colla s'hi deixen veritablement la pell. I a canvi de què?:

el nan sempre serà un paio contrafet de qui hom podrà riure

l'elf és massa sublim per buscar protagonisme, el seu paper es limita a crear un clarobscur amb la figura del nan

els pobriçons hòbits pringuen a base de bé, arrossegant-se per les cantonades de la Terra Mitja, total, per acabar de nou al poble afartant-se de vi

L'elfa renuncia a la immortalitat per unir-se a un home que no arribarà als 50

Eowin, la guerrera de Rohan, almenys, troba un bon partit: el germà petit de Boromir

I Boromir... senzillament la palma. Va caure en temptació, i només pot ser perdonat lliurant la vida pel seu rei, el fleuma de l'Aragorn.

Doncs bé, jo em quedo amb en Boromir. A part que el xicot està de bon veure, em cau simpàtic per allò que té d'imperfecte. L'altre és, senzillament, un sòmines que fa de modelet. En Boromir té pes, com a home, la seva feblesa el fa real. Te l'imagines plorant-te a l'espatlla mentre li acarones els cabells i li dius que la vida és injusta, que si depengués de tu, el rei seria ell, o millor, que tu abolirires la monarquia.

O què us penseu que farà n'Aragorn, un cop coronat? Viure a les costelles dels pagesos, muntar farres decadents i enrotllar-se amb les donzelles d'Arwen quan hagi esgotat amb la legítima la passió inicial.

lulú

Pobre Panda

El Panda està malaltó.

No sabem què té: va coix, no menja, somica... Demà té hora amb la vet, veja'm què li ha agafat.

Quan veig com patim per aquest petit quadrúpede de cinc mesos, és quan més m'adono que sóc mala candidata a ser mare.

És difícil no estimar els éssers menuts, els desprotegits, els fràgils. Fins i tot gent del morro fort perd l'oremus davant d'un cadell de qualsevol espècie.

Quan abraço els meus nebots i els organitzo partides de cuit i amagar per tot el veïnat, o quan ens fabriquem tatuatges casolans solubles en alcohol, sé que s'ho passarien bé amb mi, tothom m'ho diu: hi tens la mà trencada, amb la canalla. M'inventaria un conte diari, que en Sal els explicaria amb aquell talent increïble que té.

Però quan penso que els passés res, el que fos, que jo no pogués controlar... Com quan va morir la Sofia, amb quinze mesos... vaig estar tant trista que pensava que era impossible deixar d'estar-ne algun dia.

No vull tornar a patir.

Panda, posa't bonet.

Loulou

Merci pour le chocolat

La nata era boníssima,

la banya del crusant, torrada,

la xocolata sense llet,

la coca, ben ensucrada.

El Robafaves li va robar el cor a un d'ells,

el voltet va ser agradable,

uns van beure cava i altres, granini,

en acabat, es va perdre per la güisqueria...

Relaxat, sense estridències.

Gràcies.

Flordelotus

Home-làmpara

M’arriben uns mails demanant-me que apagui durant cinc minuts les llums de casa per la Terra. Aprofito la penombra i la minsa claror d’una candela per explicar un conte al meu estimat web-master: www.totcontes.com.

Fa molts i molts anys, en una caseta perduda al costat d’un rierol, hi va viure un home penjat del sostre. Era un home ben normal, però es pensava que era una làmpara i la seva família el feia servir sobretot al vespre. Llavors, l’home es concentrava i, de mica en mica, el seu cap pelat es feia brillant i després lluent, fins que era impossible mirar-lo de la claror que feia. Així, cada vespre, la família sopava amb llum natural… I quan tothom anava a dormir l’home-làmpara s’apagava, es despenjava del sostre i menjava a les fosques tot sol. Ben mirat, la vida del home-làmpara era trista, però ell se sentia útil. I, de fet, no trobeu que tots i totes som homes-làmpara? De cent vint watts, de quaranta watts, de watt i mig; tots i totes tenim un temps per brillar intensament, justament abans d’apagar-nos i…

Aquest conte em sembla entranyable, fa temps que el tinc fotocopiat a sobre la meva taula. La gent de l’ofici em comenta que és una poco-soltada, però a mi m’agrada i el vespre era oportú per compartir-lo.

Vladimir

Va, un meme per acabar el gener

Boniques, guapos,

El gener s'acaba, i al vallès hi ha una fermosa posta de sol.

Com que no goso fer el meme de la narració eròtica amb blocaires (crec que em desmarxaria i m'acabarien donant el premi Vall d'Albaida), us en proposo un altre de menys compromès:

Escriu 3 coses que t'agradaria fer i no goses.
(podeu afegir-hi per què no ho feu)

Les meves:

1. M'agradaria deixar-ho tot i anar-me'n a estudiar a la Berklee College, fer contactes al món del cinema i treballar en la composició de bandes sonores.

No ho faig perquè ja no tinc edat per passar per tot el procés, he triat una altra via com a trampolí de la rauxa creativa i perquè el món de la música és més autista que el de les lletres.

2. M'agradaria estudiar medicina, especialitat psiquiatria, i posar una consulta. Més endavant, tindria el meu programa de ràdio: el divà de la Marols.

No ho faig perquè ja m'he desgastat prou estudiant. I perquè hi hauria gent que, com el Vladi, em dirien: "però perquè hi dóna tantes voltes; tot és molt més simple"... Ha!!

3. M'agradaria ser una persona superficial i frívola, i anar a fer surf a Santa Mònica, i no pensar gens en els desequilibris de la humanitat.

No ho faig perquè hi dec tenir alguna cosa, a l'ADN, que m'ho impedeix...

Siguiente.

Salo

Les nenes no mengen

Arriba un moment en que una se’n cansa, de tanta mala folla.
Perquè, digueu-me, no és mala folla la campanya ideològica que, contra les dones, practica la publicitat, anunci rere anunci?

Feu-me el favor, avui, havent sopat, poseu la tele, mireu els anuncis amb atenció: cremes contra les arrugues, tints de cabells, aprimamenta, cirurgia estètica... no deixen en pau el nostre cos ni un sol segon.

Aquest seguit d’imatges i missatges continus ens vol convèncer que el nostre cos, com diria la Kruger, és un camp de batalla, i que val menys que el dels homes. No ens deixen de petja, tinguem l'edat que tinguem. Ens preparen per al nostre rol, segons ells: alegrar la vista i tenir cura... dels homes.

Em vull centrar en un aspecte: la representació de gènere en els anuncis d’alimentació destinats a la infància.

Què hi veiem? Doncs que només mengen els nens. Amb comptades excepcions, tots els anuncis on es parla de “créixer”, “pujar sa i fort”, van acompanyats d’imatges masculines (i de mares, quasi mai de pares, com si a ells no els agradés nodrir els seus!).

Són els nens, no les nenes, qui han de créixer forts, segons els anunciants i publicistes. Les nenes, en tenen prou amb una minsa dieta d’enciam, ja que després, si passen de la talla 28, hauran d’anar a la Corporació aquella, o usar l'aparell aquell que anuncien incessantment a RAC1, per eliminar “les greixines”.

Com sempre sortirà alguna veu retrògrada, pro-sistema, dient que els barons representen la totalitat, el famós “genèric” masculí. Doncs jo no hi estic d’acord. Així que apago la tele o canvio de canal per no sentir-me malament pensant que la petita Laura no té tant dret a menjar i créixer sana i forta com el petit Gabriel.

No se'ns representa menjant. I si mai es fa, constateu-ho, sempre es tracta de productes magres que, més que fer-te créixer, et fan ensopir.

Podríem fer una llista d'anuncis i una plantilla de queixa per enviar-la a les adreces d'empresaris i publicistes idiotes. Posar un gra de sorra per acabar amb un sistema de discriminació tan ranci com persistent.

Vull dir prou, abans que la història em jutgi per no haver fet res. Vull formar part de les dones amb empenta i dels homes generosos que han fet possibles canvis necessaris.

Vull un món menys sexista per a la Laura, el Gabriel, l'Arnau, l'Ànnia, la Maria, el Tomàs... I tinc la obligació de fer-hi alguna cosa, per petita que sigui. Qualsevol gest, creieu-me, és significatiu i important.

Salo

El batlle d'Iluro

De polítics –mediocres, francament dolents i carallots- se’n crien per tot arreu. El meu alcalde, però, és tot el contrari. Per això ha estat senzill convèncer la colla perquè me’l deixin tenir uns dies al blog. Ala! llepada i com un segell.

Si no el coneixeu, us en faig cinc cèntims i ja tinc post:

L’alcalde de Mataró és un tio robust, morenet, d’aire rústic i sa. Les seves espatlles són amples, desitjoses de carregar responsabilitats, i el seu somriure és dolç com les panses i garrapinyades que tan sovint passegen entre les seves dents .

L’alcalde és matiner de collons, encara el sol no ha tret el nas que ja floreix pel veïnat. “No deixeu per demà la feina que pugueu acabar avui”. “Treballant tot va sortint endavant”. Ni el butaner del segle passat movia tanta brega.

Sens dubte, va per feina, res de perdre el tems, pas lleuger, hip-hop-hip-hop i cop de destral a l’ós peresós. Vol activitat, energia, promptitud elèctrica; fins i tot en Bassas, quan el té a prop, sembla anar sobrebegut de cafès... Res a veure amb un servidor, que és l’art de perdre el temps.

Si som el que mengem, el meu alcalde és una barreja original. Cuina neta, més que no pas sofisticada, tradicional com l’espardenya. Caldo quan fa fred, dues tasses i l’olla; quan fa calor maduixes del Maresme i cireres d’Arenys, també força xíndria, que fa baixar. En moments de nostàlgia, les “migas” i “el arroz con leche” de la infantesa.

I ara, per damunt de tot, el senyor alcalde té una il·lusió: tornar a ser alcalde i tirar endavant les 50.000 coses que li trinen al magí. Jo sempre he estat partidari que les il·lusions fructifiquin, sobretot de la gent que em sembla honrada. Sort, Joan Antoni, si no fa sol et vindré a votar (i si en fa, potser també ;·)

Vladimir

La zona verda

Darrerament em cou aquesta idea per l'olla:

A totes les consciències hi ha una porta amb un cartell que hi diu: Zona Verda.

Si l'obres, entres en un espai màgic, dolorós, sublim i desendreçat, com de somni. Té un color verd maragda, i sovint li cal ser desbrossat.

Allí hi habiten tants tresors com monstres. Si sabéssim que els monstres tenen menys força del que pensàvem i els tresors estan exempts d'impostos!

No cal ser valent per transitar-hi, només cal necessitar-ho. Hi ha qui vagareja per la zona conscient sense grans maldecaps. Però a molts, una punxada interior ens porta irremeiablement davant d'aquesta porta.

Només cal trobar la clau. I la tenim a la butxaqueta.

Però el vestit en té tantes...

Coaching Contel·lacions Flors de Bach Hatha Ioga Homeopatia Ioga Iyengar Kundalini Massatges Olis Essentials PNL Psicoanàlisi Psicoteràpia cognitivo-conductual Rebirthing Reiki Tai-txí Tècniques de relaxació...

Doctora Marols

Breu i afilat

Videta,

quan he vist la fotografia
he recordat aquelles
mossegadetes
a mitja tarda.


Vladi.

Les meves memes

Meme toca a mi.

1. Vaig pujar al Huayna Picchu, fins a la pedra de dalt de tot, on només hi cap una persona -sense vertigen- dreta. Tinc com a testimonis un noi de Madrid, dues xilenes i una foto.

2. He compost una banda sonora teatral per la qual vaig cobrar drets d'autor de la SGAE. L'obra era L'illa del tresor, la va dirigir un tal Salomó i es va estrenar l'any 1998. Testimonis: que jo sàpiga, els 1000 i escaig assistents de l'estrena.

3. Em van pintar el cos com una figura de Miró, mentre sonava Stravinski. Va costar hores de banyera treure'm tot el color de sobre, però va valer la pena. Tinc fotos que només ensenyo en la intimitat.

4. Em van atracar al centre de Dublí l'any de les olimpíades. Érem 3 contra 3; eren les 3 de la tarda. Jugaven dos equips locals i mig Dublí anava borratxo. Vaig plorar davant el comisari, que va recuperar la meva documentació. Testimonis: dos informàtics barcelonins que es deien Lluís.

5. He sobrevolat en ultralleuger els envoltants de la Mola. No serveix per entrar en el Gran Llibre de l'Aviació Catalana, però sí en el Gran Llibre de Moments Feliços de la Meva Vida. Era el meu sant i tinc com a testimonis una cunyadeta, un gran amor i una cinta de vídeo.

Passo el relleu a la Matri, la Deltaica i la resta.

flordelotus

Més Memes

A la fi una estoneta per dedicar-me al meme de la Núria Aguilar. Quina vergonya… Explicar cinc coses meves i reals que no sàpiga gaire gent… mmmmm?

Com que la veritat es perd en explicacions prolongades, i a mi ja costa que em cregueu (potser és perquè no porto corbata), seré breu i donaré testimonis. També aprofitaré per enxufar-vos cinc sentències del meu psicòleg, en Sèneca, i del seu millor remei, les Lletres a Lucili.

1. Admiro al Joan Capri, al cel sigui. Una vegada, fa molts anys, va parlar amb mi. Desenvolupo el tema al blog de la Núria Aguilar. Potser, aquest cas l’he explicat a l’Ivan Pera, fill del Joan Pera (bon deixeble de Capri i, segons la meva mare, el millor fill pròdig dels Pastorets de Mataró).

Des de qualsevol racó un pot elevar-se al cel.

2. He collit móres amb en Jordi Pujol i la Marta Ferrusola, quin plaer, quin dolor. Tenia 12 anys i necessitava moltes móres per a fer confitura. El matrimoni Pujol feia una volteta per un caminoi del Montseny, a prop de Font-Martina, i es van dignar a ajudar-me. En Martí Boada ho pot certificar, amb ell he compartit melmelada de móres i vi de flama.

Quan una móra cau, les que queden no estan segures.

3. He jugat a cinc grans equips de futbol de la meva ciutat, quin honor: Mataró, Cerdanyola, Cirera, Verdiblanca i Rossita Moda (amb un grupet de pijos entranyables). En Pardalet ho pot certificar, tinc el plaer d’haver-lo ensenyat a tocar bé algunes pilotes.

La vida és com un equip de futbol: conviure i lluitar.

4. Un miler de Mossos d’esquadra han passat per les meves mans, quina risa. He estat 7 anys professor d’Història de Catalunya i Coneixement del Territori a l’Escola de Policia de Catalunya. En Ramon Bassas ho pot certificar, n’hem parlat alguna vegada.

Mentre ensenyem, aprenem.

5. He sopat amb la Madonna en una illa grega, als peus del mar i amb lluna plena. Fa un any, a Itaca, tot seguint la ruta d’Odiseu. Un amic, en Joan Baron, em va descobrir l’indret, la dama, i sobretot, sobretot, el plaer dels clàsics grecs.

Hem nascut per a millors coses que ser esclaus del cos.

VLADI

Somni d'hivern

Lonx a l’Equestre. Molts catalans d’origen que parlen en castellà perquè vesteix més, l’accent de la Júlia és enciser.

La Júlia somriu confiada, quasi atrevida; sempre m’ha agradat el seu somriure de dents blanques i llavis prims. Mira de cua d’ull els meus moviments, jugo a ser-hi i no ser-hi. El seu vestit rosa pàl•lid vola com fum de seda, el seu collaret d’estels brilla. Està més bufona que mai, és una tija de pèsol que no ha fet bullida.

-¡Que delicia verle de nuevo! em diu la Júlia. Ho diu a tothom? -¡Que delicia verle de nuevo!- Efusiva insincera.

Per moments imagino a les meves mans, sempre tan buides, la seva robeta interior ben brodada amb ocells del Paradís. Per les seves formes no en necessitaria, però en deu portar (“las pijas” són així)... Ai, no dubtaria a fer-me ric per a comprar-li cada dia uns sostenidors o unes bragues; l’amor és el món cap per avall, no és confitura, ni música de Bach.

Als brancals bromosos del jardí, un pardalet piula. Estranyament, entona com el gall que per Nadal vaig decapitar. El meu somni es fon com un coet, estel fugaç. Quina putada, just en el precís moment que començàvem a jugar amb la cirera.

Vladi.

ps. Júlia, potser algun dia passejarem embolicats en el mateix abric. Qui lo sa?

Un balanç amb vistes, al crepuscle

S'acaba l'any

I fer les coses sense rituals és com dormir despullat:
fa un nosequè.
Alguns segueixen el ritus oficial: lluentons i robes d'agafar una calipàndria per al tiberi prohibitiu i el cotilló. Tot ruixat amb les més estravagants combinacions de mam.

Aquest matí hem anat d'excursió, l'il·lustrador i jo.
Hem repassat l'any tot endinsant-nos, enllà del pou de glaç, en la catifa de fullatge marcit i boira difuminada, el sòl cobert de fang i l'olor d'humitat del vallès que, un cop perdudes les darreres cases i la carretera, esdevé un paratge insòlit i tan bell que pot fer mal.

Ens hem dit tot allò que ens ha sorprès del 2006: els nous forats fets a la tela asfàltica de l'inconscient per deixar respirar l'ànima i gosar ser una mica més.
El que hem conquerit o rendit, el que no hem gosat i el que hem transgredit.
Ha estat bé, un 8,5 per no dir un 9.

I després hem decidit que estaria bé començar l'any amb un altre ritual.
A trenc d'alba, amb el nostre amic astrònom, pujarem a l'observatori Fabra i ens mirarem els 365 dies nous amb els ulls plorosos pel fred i un pessigolleig als dits.
Ens atrevirem a desitjar el que és a les nostres mans i ignorar la resta.

Demà, a les 6:30 del matí.
Mentre la brama es macera en xupitos de licor de maduixa amb Schweppes.

Bon any, Vladimir, Matrioixka, Pardalet, Emma, Deltaica, Trabucaire, Mery Cherry, Nuria i tots els altres. Que els vents us bufin a favor.

Salo - Flordelotus - Loulou

Más vale trocar

Más vale trocar
placer por dolores
que estar sin amores

Si heu estat a la Tate Britain, heu vist el gran llenç de Millais, Ofèlia morta. I si l'heu vist, us heu meravellat. O heu patit la síndrome de Stendhal.

Ara, l'evocació d'Ofèlia em du a pensar en l'amor des de la perspectiva de la passió. Ja en vam parlar: passió, de patir. De no poder-se'n estar, de transgredir. D'enlluernar-se els ulls o fer glatir òrgans ocults amb l'experimentació d'un plaer sobtat.

Qui no ha passat el llindar i s'ha esgarrinxat? Qui, en algun moment, no s'ha esvaït en una dolçor penetrant, morint una mica, o súbitament?

donde es agradecido
es dulce morir
vivir en olvido
aquel no es vivir

És una cosa de segles passats o encara emmalaltim d'amor? Ja no tenim edat per creure en l'elixir màgic i en l'exaltació dels sentits, o encara ens assalta el delit pels racons de la comoditat adulta? Ens fem grans?, ens aplaquem o de tant en tant naufraguem?...

mejor es sufrir
pasión y dolores
que estar sin amores

Juan del Encina (1469 – 1529)


Pre-Raphaelit

Emma

Per a celebrar el primer aniversari de l’Emma i els seus alls cuits que no couen, miro d’enllestir els «memes» que em va passar.

1r Instruccions: Agafa el llibre més proper. Obre’l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l’oració, juntament amb aquestes instruccions. Ull! No busquis el llibre que més t’agradi, sinó el que tens al costat.

El resultat de la tasca és aquest: “Silenci dels mateixos pensaments. Repòs de les abelles perquè la mel ja és feta i només cal que sigui tresor amagat. I que madura. Silenci dels pensaments que preparen les ales, perquè és dolent que se t’agitin el cor o l’esperit.”

Antoine de Saint-Exupéry: Ciutadella.

2n Escriure la frase més colpidora d’algun llibre. La que te’n recordis més i escriure-la per a què pugui colpir als altres blocaires.

Això si que és difícil, la primera que em ve, si fa no fa: «En la solitud he descobert, per la mancança -que és com es descobreix la vàlua de certes coses- que l’afecte m’és necessari: que, com l’aire, es respira i no se sent.»

Fernando Pessoa: L’educació de l’estoic.

Moltes felicitats Emma. Xin-xin!

Vladi


P.S.: Matri i Salo, va, esmoleu l’eina.

El Fill okupa

Llegeixo que un jutge de Barcelona ordena el desallotjament dels ocupants de la fàbrica de Can Ricart. Una vegada més s’obre el debat entre el dret a la propietat i l’ús social de la propietat. Cadascú que hi digui la seva: la propietat privada és un bé que s’ha de protegir, el dret a la vivenda és un dret que consagra la Constitució (i d’altres escrits plens de bones intencions). Un servidor no ho té clar, suposo que és una qüestió de límits, de proporció i de perspectiva.

Em ve al cap l’anècdota central del Nadal: l’ocupació d’un estable de Betlem per part d’una parella amb problemes de part. Ella, Maria, ell, Josep, i el nen Jesús a punt de treure el nas. Al ras, un fred de mil dimonis, i cap casa per acollir al fill de Nostre Senyor. Així doncs, tots celebrem amb neules i torrons el feliç desenllaç del primer nadó okupa.

Gràcies a Déu que al llogarret de Betlem de Judà no hi havia un jutge com aquest de Barcelona. Us imagineu la Sagrada Família buscant un niu de mussol on parir el redemptor?

Vladimir

Amanda

No l’hem pogut jutjar, no l’hem pogut empresonar, era una rata que sabia moure’s massa bé. Una rata grossa i vulgar que vivia de la merda de molts poderosos corruptes.

Però ja s’ha mort i avui el món és una mica millor. Sigui una cançó de Jara el nostre petit homenatge a totes les víctimes d’aquesta bèstia fastigosa, al poble Xilè i a tots els que estimen la VIDA.

Te recuerdo Amanda,

la calle mojada,

corriendo a la fábrica

donde trabajaba Manuel.

La sonrisa ancha,

la lluvia en el pelo,

no importaba nada,

ibas a encontrarte con él,

con él, con él, con él, con él.

Son cinco minutos.

La vida es eterna en cinco minutos.

Suena la sirena de vuelta al trabajo,

y tú caminando, lo iluminas todo.

Los cinco minutos te hacen florecer.

Lapin Agile

Pour le p'tit moineau

Abans viatjava molt, amb motxilleta i trenes, i el que comptava era fer quilòmetres, cobrir el territori, anar deixant, com els cans, marques de pipí per tot arreu, que testimoniessin: aquí he estat jo.

Després me'n vaig anar un any a Bolívia. Amb vint anys i gens de seny. La cosa capricoriniana m'hi va fer resistir quan al segon mes ja hauria estat de tornada. La cosa capricorniana, el Beto i les mirades dels nens andins.

Dotze anys després, m'he convertit en una viatgera assenyada, ecològica i agraïda. La veritat, com el menjar, m'agrada tot. Quan m'estimula que en Pardal citi el Lapin Agile, us ho prometo, no hi ha traça d'esnobisme ni afany de distinció. Senzillament, hi ha coses que defugen els extrems de la rutina i de l'adrenalina. Un carreró paral·lel a un altre, fer una passa o no fer-la, ser-hi o no ser-hi. Bé et podies quedar a la place du Tertre, oi, fent un cafè... Què ens du a traspassar els límits del recorregut habitual?

A mi, un pur instint a mig camí d'antisocial i de la formació de noia guia.

I allò que dèiem: l'atracció de l'encant


Salo

L'encant i l'atracció

M'ho vas demanar, Vladimir.
Cito Kant:

La figura de las personas que agradan por su aspecto externo reviste, ya uno, ya el otro género de sentimiento. Una elevada estatura conquista prestigio y respeto; una pequeña, confianza. El cabello obscuro y los ojos negros tienen más afinidad con lo sublime; los ojos azules y el tono rubio, más con lo bello. Una edad avanzada se une más bien con los caracteres de lo sublime; en cambio, la juventud, con los de lo bello.

On Kant diu bell i sublim jo diré atracció i encant:

L'atracció arriba de bones a primeres, és el goig ràpid, fàcil: el de la joventut, el de les formes canòniques que ens han marcat visualment el cinema i la pasarel·la.

L'encant, en canvi, triga més a penetrar-nos, defuig les normes formals, va per lliure. Qui no s'ha enamorat d'algú de qui ha dit: no és que sigui guapa/o, però té algo... Aquest algo és l'encant (el sublim de Kant), el punt de fuga per on podem deixar córrer la nostra imaginació, les nostres pulsions no condicionades.

Diderot també hi diu la seva:

És bell el que ens plau o ens plau el que és bell?

L'atracció ens la dibuixen amb els esquemes apresos i condicionen la nostra resposta, com el ratolí que s'afanya per un tros de formatget. S'acostuma a delir pel formatge, però mai no arribarà a qüestionar-se si hi ha res enllà del lacti fermentat.

L'encant l'aprenem tot sols, a força de buscar lluny del centre quan ens cansem de decebre'ns de l'atracció fugissera, del gust de les masses, del que "toca sentir".

Una platja de juliol, plena de cossos solars, la triaria molta més gent que la mateixa platja a l'hivern, amb tots els matisos de gris, l'aigua rala i la sorra deserta.
Qui coneix les vinyes que hi ha rere el Sagrat Cor, a Montmartre, o el cementiri de Sant Marx, a Viena?

L'atracció és massiva. L'encant, solitari.
L'atracció, un foc d'encenalls on creiem consumir-nos instantàniament. Després, la davallada.
L'encant, una volada que et du a d'altres platges, allunyades de la dictadura del gust.


Salo

La dama del gosset

Aquest matí la G. m’ha comentat que havia llegit un conte rus que li havia agradat molt: "La dama del gosset" de l’Anton Txèkhov.

M’he quedat com encantat perquè m’estava parlant d’un dels contes més bonics que he llegit en la meva vida. Una d’aquelles màgiques lectures que he fet un centenar de vegades i que quasi sempre em diu coses noves (dolces o amargues, això va com va).

"La dama del gosse" és una petita narració que Txèkhov va escriure a Jalta un dia com avui de fa un segle. És la història d’un adulteri, d’un amor sense esperança. Tot el conte és ple d’una gran lluminositat, la llum clara del mar de Jalta. El protagonista, en Gúrov, ens transmet la sensació que l’amor veritable pot arribar després de tota una existència de relacions fugisseres que s’acaben i s’esvaneixen de seguida i sense deixar rastre:

«El temps passava, havia fet amistat amb moltes dones, havia viscut amb algunes, se n’havia separat, però no les havia estimades mai. Era un altre sentiment, però no era amor.
I heus aquí que ara, quan els cabells se li començaven a tornar blancs, ara s’havia enamorat per primera vegada.»

Txèkhov moriria quatre anys més tard d’escriure aquest conte. Amb una copa de xampany a la mà, el seu cor es va anar buidant.

Vladimir

Saló del llibre 06

La Salomònica plantejava una pregunta:
-Trobeu que hi ha diferències entre passió i desig?

La meva resposta és SÍ, i molta. Miro d’explicar-ho en dos paràgrafs:

El desig em sembla un sentiment positiu, ens ajuda a moure’ns. Sense desig seríem eixarreïts com un tronc mort. Diria que un desig és com el toc d’una onada fresca que ens fa córrer com nens per la platja. Té a veure amb la il·lusió de viure, de viure bé. I certament que no tots els desitjos s’acompleixen (o quan s’acompleixen, tot plegat no és com esperàvem), la majoria es perden inútilment com un somni bonic. La vida d’alguns és així, plena de desigs frustrats, i ja que no la podem canviar, ja està prou bé per anar passant-la.

La passió és un altre cosa, un sentiment negatiu, una mena de patiment constant que llisca com un ganivet a través de tot, salvatge i radical. Diuen que és l’extrem del desig, i a mi els extrems em fan més por que un mico amb pistoles.

Me’n vaig al Saló del Llibre eixarreït com un tronc mort.

Vladimir

Robert Altman i les malves

Llegint el diari d’avui, una notícia m’ha copsat: el director de cinema Robert Altman ja cria malves. Per a mi Robert era dels imprescindibles: cap de les seves pel·lícules m’ha deixat fred, en totes hi he trobat aquella mica (o molta) de la mala baba necessària que ens ajuda a pensar a contracorrent. Què important aquest fet avui, en uns temps tan proclius a adaptar-se dòcilment a un món per tants motius injust (en què les concessions són el mal menor).

Altman solia explicar que li agradava acabar les seves pel·lícules d’una manera oberta a nous principis per a l’espectador. “Les històries no tenen final”, deia. La vida, no obstant, sí.

Robert, bona nit i que no et desperti ni Déu.

Vladimir

La passió a preses

Amb la Matrioixka en parlàvem: com es menja la xocolata?, una presa avui, una demà?, de cop fins que ens faci mal la panxa o l'ànima?, olorant-la i prou?

Amb la passió és el mateix: dubto que hi hagi d'haver una sola forma de consumir-la: tota i fins al final.

Això et deia, Vladimir, abans d'abandonar-te... que es pot joguinejar, tant com es vulgui, i deixar-ho estar. Per què cal esperar que arribi l'escuma als peus o que vessi el magma?

No he sentit mai una dona dir-li escalfacalces a un home. I no és pas que el desig sigui menor, sinó que el protocol pot ser diferent. Qui ha tingut sempre el poder ha decidit que vol ser complagut de cop. Però qui ara pren, a poc a poc, el relleu per compartir els significats, diu que hi ha moltes formes de complaença. A elles també els agrada glatir. També els posa allargar la passió, prendre-la a preses. I saber que encara n'hi ha, treient un foc dolç, al costat de les galetes.

Salomònica

Videta

Videta,

en dies com avui et trobo a faltar. Debat dels dissenys de les maquetes dels nous llibres de text de religió. Quina batalleta. A la sala de la taula de vidre negre: dos autors (mossèn Anton i Jesús Cruz), el director i la coordinadora editorials, els caps de comercial i producció, una becària melindrosa que vol aprendre l’ofici i un servidor a qui han demanat que exposés les seves teories sobre els bons materials escolars. Ja veus, el teu Vladi de director de cerimònia, explicant les gràcies i desgràcies de l’art de fer llibres comercials.

Videta, m’han posat tan nerviós amb les seves preguntes (que si les caixes altes ideològiques, que si les negretes o les cursives, que si el text justificat o bandera...) que la meva sinceritat s’ha disparat com un tap de xampany. M’he mirat tothom de fit a fit i, amb veu de tenor constipat, els he etzibat: «senyors, el text m’importa un rave, els correctors l’afilaran i el jardiner hi farà podada; dibuixos i fotografies a “tope” i llampants, aquí és on cal deixar-hi els ous i les esquelles; els fulls prims i ben suaus, i si “xupen” la tinta, doncs que la “xupin”. En definitiva, del què es tracta és de donar als mestres la discreta oportunitat de demanar als alumnes que arranquin les pàgines per eixugar sense por els seus culs delicats.»

Endevina la reacció dels assistents. Només et diré que a mossèn Anton, quan ha sentit quin havia de ser el destí dels sants escrits, se li ha bellugat el dent postís i s’ha convulsionat com si hagués sentit caure la llumeta del sagrari.

Vladimir

Hedonisme un dilluns

Termes Montbrió,
el camí ja és un regal, des de La Bisbal de Falset, per la Serra del Montsant.

El jardí modernista veu com li guanyo a l'il·lustrador la seva primera partida d'escacs gegants. A la zona termal fem un bany íntim, com si fos la gran banyera de la cambra de Cleopatra -és dilluns, no hi ha ningú, plaers de free lance- i a la sauna... suem.

Llits d'aigua, coves romanes contemporànies on s'atura el so exterior, a la fi.
Aquí podries deixar-te bressolar eternament, surar.

Res d'obligatorietat, de deu coses alhora. Suspens la ment i el cos sura, com si fos màgia. Després una pizza, no fos cas que perdéssim l'est o ens arruïnéssim.
Algunes, només sabem gaudir per uns instants i sense exagerar, per no sentir-nos culpables.

Ja em poso transcendent. I només volia parlar de les termes, on ens desarticulem en funció de la pell i de la gradació suau de la llum.

Ja m'està bé. Jo vull bastir un imperi a escala humana -el meu entorn- i no només deixar-me gronxar per blaus maragdes. Què n'opines, Vladimir?

Ara que... i que bé, flotar!

Queen Pleasure

Esperant Tots Sants

El peixet vermell se sentia trist i sol dins la peixera. Vaig pensar que si li posava un mirall davant trobaria el remei a la seva pena. I certament es va eixoriví: l’angoixa es va transformar en una mena d’alegria absurda al voltant del ventre. El cap va deixar de ser el centre. D’un bon cop d’aleta va volar com una lenta papallona a l’altra costat de l’esfera d’aigua. Príncep de l’aire va sentir que la llibertat era vodka glaçat.


Estès ben arran del mirall jeu fred amb l’amant. Mai més toparà amb els límits del vidre. Els seus ulls ben oberts són buits per darrera.
A l’aigua sura una transparent cinta d’excrement. El llast d’una lluita camí d’un miratge. Herència.
Penso que la mort és una petita merda i me’n vaig a pelar quatre castanyes.

Vladi i Matrioixka (mà a “mè”)

Pardalet vola, vola (duet)

Entrada la nit ens comuniques que Viena i Salzburg t’esperen aquest cap de setmana.

Pensem, cal que dediquem al nostra pardal un post volant amb les coses que ens agraden d’aquestes dues ciutats:

Viena: la matinada al Cafè Central, la tarda al Frauenhuber. Passejades pels voltants de la catedral de Sant Esteve i l’Opera, carícies a Schönbrunn i el Belvedere; molts petons al gran palau imperial de Hofburg.

Trepitjar fulles i fulles pels grans jardins centrals i foto Strauss. Descobrir la nostàlgia del crepuscle a la Gran Roda i passeig nocturn amb el tramvia que circula pel Ringstrasse (el tric-trac ajuda a preparar la nit i totes les promeses de felicitat).

Salzburg: la ciutat, tota. Pura, bella i freda com els pits d’una verge.

I a la tornada, sàpigues que t’espera un petit Mozart dedicat per la Salomònica i en Salomó. A canvi del teu melindro, és clar.

VLADIMIR


Pardalet melindrós,

jo et recomano agafar una barca amb motor pel Donau, encara que faci fred, si en lloguessin.
Et recomano, no te'l perdis, el jardí botànic, al costat del Belvedere.
Sobretot, fes-me cas, puja amb l'autobús que hi du, al Grinzing, a sopar. Puja-hi amb llum crepuscular i baixa'n tot alegre, com un bocoi que rodola carrer avall.
Si et cal airejar-te després d'una warme Schokolade, fes cap al Pratter i agafa una bicicleta. Ves enllà de les demarcacions civilitzades i que tot et sigui igual durant unes hores.

I quan tornis, si estàs content, ens deus una xocolata -no pateixis, sense acompanyament.

SALOMÒNICA

La jaqueta i la maleta (Mery Cherry)

Al fil d’un pensament de la Mery Cherry (La jaqueta i la maleta) em faig una meva pel·lícula:

Per un instant el senyor de la jaqueta i la maleta nota la mirada d’una noia a l’estació, i es desconcerta. Però aquest noia també se sent mirada de la mateixa manera, i no n’està menys inquieta. Un breu silenci dins el cor s’encomana. El senyor de la jaqueta i la maleta puja al tren, i seu arran de la finestra oberta a l’andana. Per un instant oblida l’estrès del proper concert, l’angoixa freda de la perfecció, alguns amors sense plaer... Busca la noia per a tornar-la a mirar, quan la trobi no sap que farà, però la busca neguitós. Un rellotge gran i vell mata els darrers segons. El tren es perd dins el buit.

El senyor de la jaqueta i la maleta, de tant en tant, juga a tornar. La vida no li ha anat malament, no, però sovint el visita la mirada furtiva d’aquella desconeguda. De tant en tant es pregunta si potser no va deixar que algunes coses importants se li escapessin entre les mans. Es pregunta com haguessin pogut ser les coses si no hagués estat tan tímid. Una mica menys tímid i una mica més apassionat. Ara, amb els daus buits de sentit, ja no hi ha joc possible.

El senyor de la jaqueta treu de la seva maleta un vell violoncel plegable. Només en la música troba consol.

VLADIMIR

Un suís a les set

Demà anirem amb la Matrioixka al Museu de la xocolata.



Greix, cafeïna i espècies picantones que poc ens convenen.
Però, aleshores, què ens reserven, els qui dicten què és convenient?
Treball i spinning?
No m'hi apunto.
Estrés i èxit?
Incerta batalla.
Correccions i galerades?
Una estoneta.

Au, que farem un suís i berenarem com una colla heterogènia de burgesets i rebels moderns.
Tu entre nosaltres dues, i la nata als llavis i el sucre volàtil de l'ensiamada voleiant com talc.

Per a l’Anna Politkòvskaia

Deia l’Anna : “A vegades les persones paguen amb la seva vida el fet de dir en veu alta el que pensen.” Això escrivia en un llibre poc abans que uns miserables l’assassinessin de quatre trets en l’ascensor de casa seva. El Novaia Gazeta (on publicava assíduament) i tots els diaris mínimament dignes regalimen sang per una mort més que quedarà impune. Estic trist, però serà així, ja ho veureu.

Deia l’Anna: “Només sóc un esser humà, entre molts, que pren notes del que veu.” Sí, però les seves eren notes lliures, massa lliures. Dia rere dia ens explicava des d’una perspectiva independent i sincera el que passa avui a Rússia. La llibertat és un hàbit que no resulta gens fàcil d’adquirir (ni allà, ni aquí) i l’Anna s’arriscava a practicar-lo. Aquí el mèrit. Però els que manen sempre volen que els manats siguin dòcils. Tan senzill com això. Covards, us repugno!

L’Anna no dirà res més, l’han callat per sempre. Això de la mort va així. La nit és fosca perquè és nit. Dies de pluja fina a Rússia. Anna, siguis on siguis, penso en tu; i no com qui pensa, com qui respira, com qui vol seguir respirant LLIBERTAT.


VLADIMIR

Alfonsitos

L’altre dia, en Vladimir, un amic i jo vam anar a fer una copeta. En Vladi, que és un home de món, ens va portar a Casa Alfonso, un restaurant de Barcelona amb molta solera.

Mentre preníem una copeta de vi i una tapeta de formatge, vam xerrar molt a gust i vam riure de valent. Aquell dia, a més, tots tres estàvem de molt bon humor i en Vladi estava especialment animat i intens. A més, cinc minuts abans de marxar, ens tenia reservada una sorpresa: va fer un senyal al cambrer i va dir-li: Tres "alfonsitos", si us plau! El meu amic i jo ens vam quedar expectants i neguitosos fins que els alfonsitos van arribar: uns deliciosos xarropets de whisky, cafè i nata. Boníssims!

I si ja estàvem animats, allò encara ens va alegrar més. Les neurones se’ns van revolucionar, especialment a mi! (Vaig proposar als meus acompanyants que féssim un trio. Llàstima que no s’hi animessin!)

Ai, tant de bo totes les tardes fossin com aquella, tot i que les
tardes especials ho són precisament perquè no sovintegen.
Les coses bones s’han de dosificar per poder valorar-les.

Salut!


Matrioixka

Vladimir al bar

Ai, Vla,

quan estem tocats, pensem en tu a un dels bars de disseny assèptic on et coneixen (no et faig assegut sobre vellut vermell) amb el vas llarg a la mà i el puret. Alguna senyora de quaranta se t'acosta i fa lliscar una nota, per la butxaca del pit, que mig mostres, on deu dir-hi nou números que no marcaràs perquè:
--no és el meu estil, no té cap possibilitat.

En el fons, i gràcies a la teva neurosi de la perfecció, ets un pou de virtut.


Doctora Marols