dijous, d’agost 30, 2007

Despullant-los

Tot i que la Mery Cherry no l'ha fet córrer, noto com si aquest meme fos per a mi i en Vladimir. I de pas alleugerim les sessions amb la doctora, que sempre vénen bé, però que fan pensar massa i, això, certes persones ho troben de mal gust.



Som-hi, doncs, vuit coses que no sabeu sobre algú. Miro de ser menys egocèntrica del que em demana el cos i no seran específicament sobre mi.


Desvetllaré secrets de quatre persones:

  1. En el moment àlgid d'una cita, sempre intenta fer alguna cosa que l'esguerri. Crec que és per por a que tot sigui "massa macu" i quedar tocat, després.

  2. Va estar dels 12 als 16 al seminari. Sap cantar gregorià millor que un àngel. És ateu per gràcia de Déu.

  3. Quan tenia 11 anys, un que li treia un pam d'alt i d'ample li va trencar la cara, i encara li cou.

  4. Té els rínxols i la regatera més sexis de la capital.

  5. Un dia va saltar sobre la meva taula. Vaig entendre que me les havia amb un ésser extraordinari i perillós en les distàncies curtes.

  6. Cuina molt malament, però sempre té suc fresc per oferir-te.

  7. Si depengués d'ell, l'espècie evolucionaria molt ràpid. És l'autosuperació feta carn.

  8. És possible que no hagi dit una paraulota en la seva vida. Al seu costat, fins i tot jo no en dic.


Lu

dissabte, d’agost 25, 2007

¡No cambies nunca!

És la típica frase que es diu quan tens catorze anys i t'acomiades a la festa de fi de curs, amb els sentits afluixats pel primer cubata.

També se sol dir a programes com Gran Hermano, OT i similars, quan a algú el foten fora. "No canviïs", amb l’afegitó que jo li suposo: "perquè gràcies a ser com ets, te’n vas al carrer i jo encara tinc possibilitats".

Aquesta expressió parmenidiana de la immobilitat (el que és, és, i punt) té dues lectures: se suposa que quan la dius a una persona propera, li estàs manifestant que t'agrada o et cau bé, però compte, té un perill implícit: animar el personal a creure que a la vida no cal canviar, que canviar és de bledes, que ja s'està prou bé com s'està o, encara pitjor: que un és com és i que això és una realitat estàtica, pot tenir greus conseqüències. Bàsicament, perquè la vida és mudança.

També existeix la creença que com més gran et fas, més costa canviar. No hi estic d'acord. Justament perquè fem anys ens movem i passen coses, que conscientment o inconscientment provoquem, atraiem o allunyem de nosaltres. Tot flueix -i aquí jo m’alineo amb Heràclit (el senyor de la foto), com el meu bon amic i director de tesina, J. Campàs:

El que no flueix, s'estanca, i el que s'estanca, ras i curt, es podreix.

Un altre bon amic, en canvi, es mostra parmenidià: jo sóc així, que m’acceptin com sóc, ja trobaré algú que "encaixi amb la meva forma de ser", a la meva edat un ja està fet, no crec en les teràpies... en resum, que ell no manifesta la més mínima intenció de qüestionar-se, de fer cap esforç per adaptar-se -que s'adaptin els altres, ve a dir, i sinó ja em quedaré sol... El joc d'encaixos és per a mi una mala metàfora de les relacions humanes: les peces dels trencaclosques són massa rígides per a ser comparades amb la nostra personalitat. Prefereixo la imatge més plàstica de l'aigua, que és una substància concreta, definida, però que canvia de forma i color segons el lloc on passa o és continguda.

Per tant, la persona que s'aferra al no-canvi no és un riu, el mar, una font, ni tan sols un got d'aigua on els altres poden xipollejar o treure's la set, sinó un bassal que, amb el temps, fàcilment arribarà a ser estantís i on ningú voldrà banyar-se o bé on quedarà atrapat per les algues i el sorral espès.

La principal crítica a les grans religions actuals és justament aquesta: la seva incapacitat de canvi i d'adaptació, la rigidesa de la seva estructura (el jonc, diuen, es vincla i per això costa de trencar). Si la immobilitat és per interès, costum, ignorància o bé per por, francament, jo no ho sé escatir.

Que canviar costa? És possible. Que has de superar la força centrípeta de la inèrcia? També. Que hi has d'esmerçar energia i que ens en queda poca després de gastar-la en el manteniment de la rutina? Sí. Els que en saben diuen que t'has de marcar objectius propers la realització dels quals sigui satisfactòria, per començar. Si reeixes en les primeres passes, ja ho tens tot guanyat.

Perquè m'agrades et dic: canvia, canvia sempre.



Dra. Marols


divendres, d’agost 17, 2007

Deures Maria

Vladi,
la
Maria ens ha posat deures.

Un bloc en català
Deixeu-me ser endogàmica: el d'en Vladi, quan escriu ell.

Un bloc en un altre idioma
El de la
Marisa Soleto, treballant per millorar les condicions de la meitat de la humanitat.

Un post d’especial interès
"Jaleando la masculinidad",
d'Ángeles Álvarez. Em quedo, sobretot, amb la frase: quienes no superan los ritos iniciáticos se convierten en marginados

Un web
Jo tampoc sé viure sense els dibus del Salo, però li seré infidel amb El poder de la palabra. Pots escoltar un munt de bona música, llegir fragments d'una pila de gent, mirar quadres... (hi falten, però, moltes dones, l'eterna cançó...).


Una eina d'internet

També és un bloc, però és que va molt bé tenir a mà un bon geek!

Un Video/ un Audio
Tot i que ja fa temps que he deixat de ser-ne fanàtica i anar als concerts, i donat que no us puc aconseguir el Nocturn opus 9 tocat pel mateix compositor, us deixo amb l'altre exnovio místic de la meva adolescència (està desactivat l'embed, cal clicar primer per anar al utub). Bonanit d'estiu.

http://www.youtube.com/watch?v=euFmx_wtsoo


Lu

divendres, d’agost 10, 2007

Sant Llorenç del Munt i l'Obac


Dies de treball envoltats de l'alè aromàtic de la farigola, la sajolida, el fang de la pluja, el pa cuit amb llenya...


L'estiu es va desgranant amb una mica de frescor i moltes idees literàries.


Lu

divendres, d’agost 03, 2007

Tarda d'agost a la biblioteca

I quina sorpresa, aquesta tarda-vespre!

Anava carregada amb deu o dotze llibres d'una temàtica que em valdria el descrèdit en l'àmbit de l'acadèmia, quan del darrere d'unes ulleres i del davant d'una llarga cua de cabell castany m'he creuat amb la mirada del passat.

Deu anys... Ens hem saludat amb efusió i jo no he sabut trobar-li cap signe d'envelliment. Més aviat al contrari: exhalava frescor. Me n'he alegrat, de veure'l bé; i ell se n'ha alegrat, de veure'm bé; i jo me n'he alegrat, que se n'alegrés.

Hem recordat els aspectes principals de la torre de vidre que va caure i esmicolar-se amb gran trencadissa i posterior silenci: l'atracció de l'abisme, el laberint inconscient, la manca d'autoestima camuflada per un excés d'entusiasme, la dispersió, certes caigudes amb cicatrius, conduccions temeràries (també metafòriques), rauxa i creació, impuls vital mal enfocat, rialles, coses...

Deu anys després veus el bosc cremat millor que abans de l'incendi. Respires aire net i sents el cant de l'aigua, brollant on abans era estantissa.

Quina alegria, quina trobada.
Això és bona sort.

Agraïments a les deïtats i estrelles corresponents.


Lu

Dedicat

M’agradaria explicar-vos que he sortit de nou a ballar. M’agradaria explicar-vos-ho, i que fos veritat... que he tornat a claquejar dins els bassals de l’Astaire, trepitjat valsos de damunt els quadres del Berg, bellugat com el pardalet més amic Riera amunt camí d’un parc... Sí! m’agradaria explicar-vos que he parat sense por l’orella als sentiments, i que m’he atrevit a obeir-ne alguns al ritme de les pampallugues de les cuques de llum. Com m’agradaria explicar-vos-ho, com m’agradaria confessar-vos amb orgull que en el canvi de parella, la música d’un envelat d’estiu ha fet caure a les meves mans la noia de la bossa de flors, la de les pessigolles creatives i els pened(t)ons inesperats, la que bufa angelets i sap que m’agrada sense conèixer-la del tot (i qui coneix a qui, del tot?).

TANT DE BO pugui explicar-vos que he tornat a ballar, que m’han tornat a convèncer que l’amor pot ser com una pedra voladora que no cau mai, tant de bo! (tot i que sé massa bé que les coses importants s’han d’embolicar en el millor dels silencis, amb un llaç vermell, i no explicar-les gaire).

Aaah! senyoreta ESPERANÇA,
fa dies que la sento cantar sobre les onades més verdes, va i ve, va i ve, cada vegada amb més força. Si aquest agost veieu que neva a la meva platja, brindeu per mi.

Bones vacances!


Vladimir

divendres, de juliol 27, 2007

Santes

Vespre d’estiu, l’àvia ens cita a berenar al jardí. Fa unes setmanes que li van diagnosticar un càncer a l’estomac, una mala cosa que li ha xuclat totes les forces de manera fulminant. Amb fermesa, sempre ha estat una dona “d’armes tomar”, decideix que no vol confiar a la medicina la recerca d’un miracle contra les lleis de la natura. Ara toca morir, i, després de molts anys, ens retrobem al seu voltant. No falla ningú, és un moment especial. Tothom posa de la seva part per complir amb la darrera voluntat d’una senyora de noranta-dos anys.

-S’ha acabat... Estic cansada... No tinc força i no vull viure sense força. Us estimo i em sento mol estimada. Ara ha de ser el que Déu vol... No ploreu, abans o després, tots ens hem de morir, és natural. Us agrairé un parenostre, això sí, i tant me fa que no creieu... Sóc feliç, i em sento orgullosa de vosaltres... la meva família.

La felicitat de la seva mirada ens arriba al cor.

Lenta, insegura, però amb gran dignitat, se’n va a descansar. Els seus peus llisquen amb dificultat per la gespa que tantes vegades ha segat. Es recolza al braç d’una de les filles, amb prou feines els nervis i muscles l’obeeixen. Tots li fem un petó de bona nit, un centenar de petons de comiat. Passa per darrera vegada per davant de la capelleta de les seves santes, la Juliana i la Semproniana, i la mica de llum que encara brilla als seus ulls s’apaga.

Vladimir

dijous, de juliol 26, 2007

Ubi sunt


On són aquells prats de fenc arrodonit, de faig i freixes? On, la cúpula d'estels ben endormits? On, el suau onatge de les valls per on saltironeges? I el dolç batec d'atzur de verges flors que et fan mig deixondir?

Lu

dimarts, de juliol 24, 2007

Locus amoenus


... I ara, qui torna a treballar com si res?



Lu

dijous, de juliol 12, 2007

La gelosia


La gelosia és una malaltia terrible. TERRIBLE, sí, amb majúscules. Ho destrueix tot: els sentiments més nobles, la dignitat, l’alegria... tot. Us ho vull explicar perquè en conec la història, perquè per culpa d’aquesta malaltia vaig perdre la noia que més m’estimava... Pobre Anna, amb la il•lusió que teníem al principi, quan passejant a tocar d’onades convertíem els nostres nervis, encara blancs, en les cordes d’una guitarra.

Però jo era jove i insegur. Viatjava molt i estàvem massa temps sense veure’ns. I, durant les meves absències pensava massa en els xavals que estaven penjats d’ella (als homes ens sembla saber detectar aquestes coses)... I Ella era tan voluble... i jo sempre desconfiant de la titola i els ous dels més íntims, aquells caps de cony que anomenava amics. I després, quan tornava, ho volia saber tot: on havia anat, què havia fet, amb qui havia estat... I la vaig esgotar fins a la tortura, i encara gràcies que tingués força per fugir (sort que no va confiar més en els petits moments de plaer que semblava que ens podien salvar).

Amb el temps, aquell dolor juvenil el recordo amb una mena de tendra nostàlgia. La vida va donant voltes i ara sóc capaç de veure les coses d’una altra manera. S’aprèn a cops, diuen. És així, creieu-me.

Vladimir

dimarts, de juliol 03, 2007

Animal salvatge


Benvolgut Vladimir,

no estimis mai cap animal salvatge. Vet aquí el meu error, em sentia forta i segura, invulnerable; no intuïa el perill. Dia sí, dia també, portava a casa bestioles salvatges de tota mena. Una guineu, ben gran ja, amb una pota trencada. Un altre cop, un falcó ferit d’una ala... No convé de donar el cor a una cosa salvatge, com més l’hi dones, més forta es torna. Fins que és prou forta per a fugir als boscos. O per a volar a un arbre. Després a un arbre més alt. Després cel amunt. I acabaràs així, si t’enamores d’una bestiola salvatge. Acabaràs així com jo, mirant al cel.

Cada vegada que llegeixo “Breakfast at Tiffany’s” se m’apareix l’ Audrey (adorable per sempre) a repetir-me aquestes paraules: Never love a wild thing, Vladimir, you’ll end up looking at the sky. Never love a wild thing.

divendres, de juny 29, 2007

Conversa de mitja tarda


Fa calor, l’aire condicionat s’ha espatllat i hem d’obrir la finestra; un ventijol ens posa els pèls de rata. Un ginecòleg que ens està fent un llibre de sexologia ens explica que a les monges, per respecte a la seva virtut, no se les examina com les altres dones sinó que se’ls fa una exploració anal, és a dir, via forat del cul. Ens sorprèn l’explicació, però sí, sí, sembla ser que a traves del tacte rectal pot obtenir-se igualment la informació de l’estat de la cova. Evidentment que tots plegats ens podríem morir sense saber com s’eixarranca una monja al ginecòleg, però que voleu que us digui, el saber no ocupa lloc.

Un tema porta a un altre, i un cop el metge i tota la seva ciència és fora de la sala de reunions, comencem a especular sobre les circumstàncies que poden comportar la ruptura de l’himen femení. La penca d’un mascle, el més habitual, un dit, una llengua experta, el cap d’una gallina... Em sorprèn la sinceritat de la M. “a mi se’m va trencar fent l’espagat”, i de la Gi. “a mi saltant un poltre”...

Parlar per parlar, com si no tinguéssim feina, i amb el més calent a l’aigüera les companyes em fan enrojolar.

Vladimir

dilluns, de juny 25, 2007

Al·lucinació del solstici


I la retroba ballant sobre la sorra de la platja, tan gitana com sempre, tan bruixa. La lluna i el sol juguen com ximplets a tocar del foc del carrer Sant Joan. Estels de mil colors centellegen, coca de colors, cava amb bombolles (també de colors).

Viva, lleugera i subtil, es mou graciosa dins el seu vestidet de fil blanc. A voltes tímida a voltes descarada, mira i no mira, l’excita i el calma. I llavors, en aquell instant sublim on tot és possible, tanca els ulls i la fantasia l’atrapa com un cavall alat disposat a estavellar-lo amb el seu galop (per darrera i amb la mà dreta li agafa el pit bo –i amb l’esquerra per baix juga a cremar-se amb la foguera més màgica... després abraçades, unió, ventura, felicitat completa... I per fi, el món enfonsant-se als seus peus entre pluja de pessigolles).

Quan amb dits rosats l’aurora desperta les petites bestioles, sobre la línia de l’horitzó els deus s’allunyen en barca. Tots dos es miren, no es reconeixen, però s’agraeixen el somni.
...................
Vladimir

dimecres, de juny 20, 2007

Immersió


Què no perdonaries?
El primer maltractament, verbal o simbòlic.

Què no pots dir de tu?
...

De què et solen acusar?
D'excés d'intensitat.

Per on no passes?
Per la manca de penediment.

Què no t'empasses?
Les notícies. La publicitat.

Què enyores?
La llibertat d'abans amb l'autocontrol d'ara.

Què estaries disposat/ada a cedir?
El meu regne per una major consciència social.

Qui t'ha ferit més i on?
M'està sortint car esbrinar-ho.

Cap a on et dirigeixes?
Ommm...


Extracte de les Entrevistes de la Dra. Marols

dimarts, de juny 12, 2007

A la foguera

No és ben bé això de llençar-los a les flames. Com la Mery Cherry, jo també he abandonat:

  • Ulisses, de Joyce .........i crec que els que l'han llegit només han fet això: llegir-lo. Quan s'omplen la boca dient que l'han entès, no me'ls crec. I si diuen que els ha agradat, intento que no passin a formar part del meu cercle íntim d'amistats: són perillosos!
  • El hòbbit, de Tolkien
  • Atentado, d'Amélie Nothomb
  • L'evangeli segons Jesucrist, d'en Saramago
  • La repetició, de Kierkegaard........vaig repetir moltes vegades les tres primeres pàgines.
I he rellegit:

  • El gran Gatsby, de Scott Fitzgerald
  • Cien años de soledad, del Márquez
  • A room with a view, d'E. M. Forster
  • El lotus blau, d'Hergé (15 vegades, mínim)
  • La pau perpètua, de Kant
  • El petit príncep, de Saint-Exupéry (més de 5 vegades)


Lu

dilluns, de juny 11, 2007

El mascle maternal


Cavallet de mar
Hippocampus gutulattus

Quan la femella ha generat ous fèrtils, és ella qui penetra el mascle i els introdueix en el seu cos, que els coba i els pareix al cap de 30 o 40 dies. El mascle pot ser "fecundat" per diverses femelles en una sola tongada (amb la qual cosa, realment no sap qui és la mare de cada nou cavallet, un cop ha parit). Font: Marenostrum.

He trobat que valia la pena fer-ne esment, perquè de vegades apel·lem a la natura per explicar comportaments humans (normalment per defensar cert statu quo), i anem a buscar l'exemple que ens convé.

He volgut donar un contrapunt curiós i tendre sobre un animal que -en desconeixia, fins avui, aquest detall- sempre m'ha fascinat. Com l'home que accepta la seva part femenina.


Dra. Marols

dijous, de juny 07, 2007

Fan per un dia

Jo sempre arribo tard a les novetats tecnològiques, però quan m'hi poso, és per tremolar.

Ara li ha tocat al Youtube.
Fins ara, ho veia com el regne del freak. Però, ho admeto, els vídeos de l'Aznar i la campanya del vi i les posteriors paròdies m'han obsedit. Després vaig descobrir els meus cantants francesos d'adolescència, i ara m'ha donat per mirar entrevistes al Christian Bale, que és molt guapo (quins pòmuls!) i bon actor.

Vegeu-lo a El maquinista. Thriller psicològic on el nano va perdre uns quants quilos i va quedar en l'espinada i poc més. El vaig descobrir a American Psycho i em va enamorar malgrat la destral. A Batman, on em va dur arrossegada el meu cor de paper, estava un punt passat de múscul (a mi m'agraden menys hipertrofiats), però guapo com un tren.

No l'he vist fent de mag, no em cridava la cosa.

En fi, fa calor, el dia s'allarga, hi ha temps per tot, fins i tot per a això.(sospir)
You Know


dimarts, de juny 05, 2007

Conte curt

Surto a passejar per l’escullera i els núvols em porten el record d’un petit conte del meu país. És la història d’un cotxer rus que perd el seu fill petit. Li agradaria confiar la seva desgràcia als passatgers mentre els porta en el seu carruatge, però cap d’ells està disposat a prestar-li atenció (el troben pesat, no estan per romanços). Empès per la soledat, no li queda més remei que desfogar-se amb el seu cavall. “Així és, cavallet meu… el petit kuzmá ja no és amb nosaltres… Ens ha deixat… Es va morir de sobte, així com així…” La ciutat esta coberta de neu i fang, és una nit freda, a la cotxera l’aire és gelat; la gent entra i surt, té pressa, es mou indiferent als detalls, cadascú capficat en el seu problema. En un racó, el noble cavall llença l’alè a les mans del seu amo, menja civada, escolta atentament. El cotxer li explica tot.

Vides minúscules, històries discretes, solituds sense lliçó de conducta. A vegades, parlant amb el mar, em sorprenc quan una llàgrima llisca per la galta i no sento res d’especial.

*Post sobre un conte d’Anton Chejov, no en recordo el títol.


Vladimir

dijous, de maig 31, 2007

Pourquoi pas?

Francis Cabrel


"Je n'avais pas vue que tu portais de chaines. À trop vouloir te regarder je n'ai oublié les miennes"



dilluns, de maig 28, 2007

La meva candidata


En Pardal m'ho va demanar i jo, un dia després de les eleccions, penso que la meva candidata preferida hauria estat ella.

Apa, a suportar el Busts uns anys més, amb el seu gabinet de comunicació: els 3 reporters i 4 fotògrafs que el segueixen a tot arreu.

Gasta-te'ls en arreglar els barris que no et voten, Manelet, i no amb tant d'autobombo!

Jo estic, com li dic a la Petjada, pels partits petits, que encara són una promesa, o pel vot en blanc, o per escriure a la papereta: Pits enforaaa!!!


Sayaka