És la típica frase que es diu quan tens catorze anys i t'acomiades a la festa de fi de curs, amb els sentits afluixats pel primer cubata.
També se sol dir a programes com Gran Hermano, OT i similars, quan a algú el foten fora. "No canviïs", amb l’afegitó que jo li suposo: "perquè gràcies a ser com ets, te’n vas al carrer i jo encara tinc possibilitats".
Aquesta expressió parmenidiana de la immobilitat (el que és, és, i punt) té dues lectures: se suposa que quan la dius a una persona propera, li estàs manifestant que t'agrada o et cau bé, però compte, té un perill implícit: animar el personal a creure que a la vida no cal canviar, que canviar és de bledes, que ja s'està prou bé com s'està o, encara pitjor: que un és com és i que això és una realitat estàtica, pot tenir greus conseqüències. Bàsicament, perquè la vida és mudança.
També existeix la creença que com més gran et fas, més costa canviar. No hi estic d'acord. Justament perquè fem anys ens movem i passen coses, que conscientment o inconscientment provoquem, atraiem o allunyem de nosaltres. Tot flueix -i aquí jo m’alineo amb Heràclit (el senyor de la foto), com el meu bon amic i director de tesina, J. Campàs:
El que no flueix, s'estanca, i el que s'estanca, ras i curt, es podreix.
Un altre bon amic, en canvi, es mostra parmenidià: jo sóc així, que m’acceptin com sóc, ja trobaré algú que "encaixi amb la meva forma de ser", a la meva edat un ja està fet, no crec en les teràpies... en resum, que ell no manifesta la més mínima intenció de qüestionar-se, de fer cap esforç per adaptar-se -que s'adaptin els altres, ve a dir, i sinó ja em quedaré sol... El joc d'encaixos és per a mi una mala metàfora de les relacions humanes: les peces dels trencaclosques són massa rígides per a ser comparades amb la nostra personalitat. Prefereixo la imatge més plàstica de l'aigua, que és una substància concreta, definida, però que canvia de forma i color segons el lloc on passa o és continguda.
Per tant, la persona que s'aferra al no-canvi no és un riu, el mar, una font, ni tan sols un got d'aigua on els altres poden xipollejar o treure's la set, sinó un bassal que, amb el temps, fàcilment arribarà a ser estantís i on ningú voldrà banyar-se o bé on quedarà atrapat per les algues i el sorral espès.
La principal crítica a les grans religions actuals és justament aquesta: la seva incapacitat de canvi i d'adaptació, la rigidesa de la seva estructura (el jonc, diuen, es vincla i per això costa de trencar). Si la immobilitat és per interès, costum, ignorància o bé per por, francament, jo no ho sé escatir.
Que canviar costa? És possible. Que has de superar la força centrípeta de la inèrcia? També. Que hi has d'esmerçar energia i que ens en queda poca després de gastar-la en el manteniment de la rutina? Sí. Els que en saben diuen que t'has de marcar objectius propers la realització dels quals sigui satisfactòria, per començar. Si reeixes en les primeres passes, ja ho tens tot guanyat.
Perquè m'agrades et dic: canvia, canvia sempre.
Dra. Marols
.jpg)
.jpg){kind=link}
