Tarda d'agost a la biblioteca

I quina sorpresa, aquesta tarda-vespre!

Anava carregada amb deu o dotze llibres d'una temàtica que em valdria el descrèdit en l'àmbit de l'acadèmia, quan del darrere d'unes ulleres i del davant d'una llarga cua de cabell castany m'he creuat amb la mirada del passat.

Deu anys... Ens hem saludat amb efusió i jo no he sabut trobar-li cap signe d'envelliment. Més aviat al contrari: exhalava frescor. Me n'he alegrat, de veure'l bé; i ell se n'ha alegrat, de veure'm bé; i jo me n'he alegrat, que se n'alegrés.

Hem recordat els aspectes principals de la torre de vidre que va caure i esmicolar-se amb gran trencadissa i posterior silenci: l'atracció de l'abisme, el laberint inconscient, la manca d'autoestima camuflada per un excés d'entusiasme, la dispersió, certes caigudes amb cicatrius, conduccions temeràries (també metafòriques), rauxa i creació, impuls vital mal enfocat, rialles, coses...

Deu anys després veus el bosc cremat millor que abans de l'incendi. Respires aire net i sents el cant de l'aigua, brollant on abans era estantissa.

Quina alegria, quina trobada.

Això és bona sort.

Agraïments a les deïtats i estrelles corresponents.


Lu