dissabte, d’agost 25, 2007

¡No cambies nunca!

És la típica frase que es diu quan tens catorze anys i t'acomiades a la festa de fi de curs, amb els sentits afluixats pel primer cubata.

També se sol dir a programes com Gran Hermano, OT i similars, quan a algú el foten fora. "No canviïs", amb l’afegitó que jo li suposo: "perquè gràcies a ser com ets, te’n vas al carrer i jo encara tinc possibilitats".

Aquesta expressió parmenidiana de la immobilitat (el que és, és, i punt) té dues lectures: se suposa que quan la dius a una persona propera, li estàs manifestant que t'agrada o et cau bé, però compte, té un perill implícit: animar el personal a creure que a la vida no cal canviar, que canviar és de bledes, que ja s'està prou bé com s'està o, encara pitjor: que un és com és i que això és una realitat estàtica, pot tenir greus conseqüències. Bàsicament, perquè la vida és mudança.

També existeix la creença que com més gran et fas, més costa canviar. No hi estic d'acord. Justament perquè fem anys ens movem i passen coses, que conscientment o inconscientment provoquem, atraiem o allunyem de nosaltres. Tot flueix -i aquí jo m’alineo amb Heràclit (el senyor de la foto), com el meu bon amic i director de tesina, J. Campàs:

El que no flueix, s'estanca, i el que s'estanca, ras i curt, es podreix.

Un altre bon amic, en canvi, es mostra parmenidià: jo sóc així, que m’acceptin com sóc, ja trobaré algú que "encaixi amb la meva forma de ser", a la meva edat un ja està fet, no crec en les teràpies... en resum, que ell no manifesta la més mínima intenció de qüestionar-se, de fer cap esforç per adaptar-se -que s'adaptin els altres, ve a dir, i sinó ja em quedaré sol... El joc d'encaixos és per a mi una mala metàfora de les relacions humanes: les peces dels trencaclosques són massa rígides per a ser comparades amb la nostra personalitat. Prefereixo la imatge més plàstica de l'aigua, que és una substància concreta, definida, però que canvia de forma i color segons el lloc on passa o és continguda.

Per tant, la persona que s'aferra al no-canvi no és un riu, el mar, una font, ni tan sols un got d'aigua on els altres poden xipollejar o treure's la set, sinó un bassal que, amb el temps, fàcilment arribarà a ser estantís i on ningú voldrà banyar-se o bé on quedarà atrapat per les algues i el sorral espès.

La principal crítica a les grans religions actuals és justament aquesta: la seva incapacitat de canvi i d'adaptació, la rigidesa de la seva estructura (el jonc, diuen, es vincla i per això costa de trencar). Si la immobilitat és per interès, costum, ignorància o bé per por, francament, jo no ho sé escatir.

Que canviar costa? És possible. Que has de superar la força centrípeta de la inèrcia? També. Que hi has d'esmerçar energia i que ens en queda poca després de gastar-la en el manteniment de la rutina? Sí. Els que en saben diuen que t'has de marcar objectius propers la realització dels quals sigui satisfactòria, per començar. Si reeixes en les primeres passes, ja ho tens tot guanyat.

Perquè m'agrades et dic: canvia, canvia sempre.



Dra. Marols


22 comentaris:

vladimir ha dit...

Marols, et tocaré el crosto,

Suposo que aquest bon amic que no vol canviar ja s'accepta com és, amb els seus defectes i les seves virtuts. Suposo que aquest bon amic ja li va bé la vida relaxada del poc moviment. I suposo que aquesta quietut que ha triat no ha de ser tan dolenta des del moment que és un bon amic seu.

Marols, sí, és cert, estem en construcció, però hi ha persones que trien ser una petita caseta i d'altres un bonic gratacels, i les dues són bones opcions. Ai Marols, com me l'estimo (espero que això no canvïi;)

perdedor ha dit...

Dra, aquí ha estat sublim. Ho dic de debò. A excepció del paragrafet de les religions (moooolt benevolent, crec jo) és un post rodó. La última frase podria salvar ànimes.

Però és un postura condemnada al fracàs.

Dra. Marols ha dit...

Amic Perdedor, és fantàstic que vostè, amb un pseudònim com el que du, acabi un comentari amb la paraula fracàs. Com dirien alguns dels meus col·legues: "interessant..."

Gràcies, però, vostè m'honora.

Vladimir, només podem canviar des de l'acceptació. Per tant, aquest bon amic ja fa bé d'acceptar-se. I si no confon relaxació amb deixadesa, també va bé; és des de la relaxació que modifiquem coses.

Per tant, aquest amic té dues bones motivacions per assumir qualsevol transformació sense reserva.

I que me n'alegro, que m'estimi. És mutu. Però mutable. Espero saber-lo estimar millor d'aquí unes dècades.

perdedor ha dit...

Diria que és el més normal: acostumo a trobar sublims les postures que fracassen (o perden). Però la derrota no les invalida (al contrari, potser?).

A més, i no me'n disculparé, em perd l'estètica. I perdre és més maco.

Es quedi sola cridant en el desert o ho posi de moda, demanar canviar em sembla sublim.

Pardalet ha dit...

Ai. Canvis.
Sí. Són necessaris però no crec en res més que en els retocs. L'aigua pot fer-se gel però sempre tornarà a desfer-se. Pot evaporar-se però sempre tornarà a condensar-se.
Per sort tot es belluga i els retocs són inevitables.

Xocolata?

Nao Sampac ha dit...

Contra Parmènides (i Plató, i Agustí d’Hipona, i Tomàs d’Aquino, i Descartes, i Hegel...) i el misteri de la Santíssima Trinitat
Per què ens costa tant acceptar el canvi i solem preferir les essències?
Respondre qui som i què vol dir ser estan entre les primeres preguntes que es va formular la filosofia occidental, com ho palesa el “coneix-te a tu mateix” de Sòcrates. Els primers filòsofs van assumir que “alguna cosa” havia existit des de sempre, un únic principi (arché) que és l’origen de tots els canvis, alguna cosa d’on tot ve, i on tot torna. I es preguntaren com podia ser que els peixos vinguessin de l’aigua, o els arbres de la terra. Observaren els canvis, però com es produeixen? Els filòsofs de Milet creien que només hi havia un únic principi que fos l’origen de totes les coses. Però com podia ser que un principi, de sobte, es convertís en alguna cosa diferent? És pensable el canvi?

El pensament occidental ha exclòs la possibilitat de l’alteritat i la pluralitat. Plató/Parmènides marquen el predomini de la unicitat i l’oblit de la diferència en l’àmbit del pensament.

Alteritat i pluralitat han estat, des de sempre, reduïdes a identitat i unitat. Així ha estat formulat: el que és vertader, el que és real, és u i idèntic. Només el ser pot ser pensat, ja que el no ser, com que no és, no pot ni tan sols ser concebut (d’aquí allò de pensar = ésser). Segons Parmènides només el ser és, i és immutable, etern, ple, u, immòbil i esfèric. Aquest ser es caracteritza per la seva identitat única, singular, oposada a la pluralitat. Hi ha, doncs, una única realitat de la qual no és possible que hagi sorgit la pluralitat; aquesta, com el moviment, és irracional, inintel•ligible i no té el rang de ser. D’aquesta manera, la primera reflexió sobre el ser va acabar amb el rebuig de l’esdevenir i del canvi

Plató, per la seva banda, pensava que totes les coses canvien i no podem conèixer allò que està contínuament canviant, ni el que captem amb els sentits, només el que podem entendre amb la raó. Conèixer és recordar les Idees que ja estan a dins nostre. Per a Plató el que és veritablement, el que és autènticament real és u i el mateix: només el que és idèntic té una essència i aquesta és el que caracteritza a allò que és veritablement. Però Plató no podia negar l’evidència: també ha d’admetre algun tipus d’entitat per allò que canvia, per allò que s’esdevé, i defensa una certa entitat de segona fila per al món sensible, una mena de no-ser relatiu que és l’alteritat. El món de l’esdevenir “és” imitació, còpia, i precisament per això no constitueix un objecte de veritable coneixement, sinó d’opinió.

Vivim, tanmateix, en un món plural, fet de mestissatges i barreges, de diferents tradicions culturals, d’intercanvis i de préstecs. No només això: cadascú de nosaltres també és plural: tothom és mestís i bastard. Però el seguim pensant, i ens seguim pensant, com a únics i idèntics, sense assumir com a valors positius la diferència, l’alteritat, la pluralitat i el mestissatge. Som fruit d’una concepció, exclusivista i simplista, que redueix tota identitat a una sola pertinença. Sembla que no siguin pensables l’alteritat, la diferència i la multiplicitat des dels esquemes canònics del pensament occidental.

Acabo amb un exemple: segons el pensament occidental i segons la nostra tradició cultural, es pot ser monoteista o ateu, però difícilment politeista. L’herència judeocristiana, ben acoblada a l’ontologia grega, han fet impossible que hi hagi més d’un déu i més d’un ser, i han fet pensable la pluralitat reduint-la a unitat (podem pensar el misteri de la Santíssima Trinitat com un exemple més d'aquest predomini de la unitat per sobre la diversitat: malgrat ser tres, preval l'U; és la negació, en clau teològica, de la diversitat). S’ha caracteritzat la divinitat (o l’ésser, o la substància, o el jo) de tal manera que aquesta ha de ser única; per tant, tampoc poden existir diverses substàncies, ni éssers, ni jos en peu d’igualtat. Per això, la pluralitat i la diversitat s’han de mostrar com a realitats de segon ordre, de rang inferior. És el que s’esdevé en la dialèctica hegeliana: la realitat es construeix amb una barreja de dos conceptes antitètics, el pensament enllaça un concepte amb el seu contrari, i d’aquesta manera tots els conceptes s’agrupen en parelles de manera que el primer sol ser el positiu i absorbeix al segon: esperit-matèria, substància-accident, ser-esdevenir, u-múltiple, etern-mutable, idèntic-diferent... La primera part de cada parella són atributs de Déu, la segona, del que és finit. La realitat (canviant, inestable, híbrida...) és, per tant, impensable (com es pot conèixer allò que canvia constantment?) és, doncs, un no-ser. No és possible el politeisme un cop caracteritzats Déu i el Ser: només l’esperit és ser, és vida, és veritat, és tot; la resta està a segon terme, és inferior.
Potser ja seria hora de desar Parmènides a les golfes i treure la pols d’Heràclit...

Jasmine ha dit...

Doctora, crec que la frase “No canviïs mai” molta gent la fa servir quan no sap ben bé què dir en certes situacions de comiat. Sí, jo de vegades l’he feta servir, i per mi, té un significat concret: aquesta persona m’ha marcat i m’ha aportat coses positives a la meva vida, per aquesta raó no m’agradaria que canviés la seva manera de ser. Potser és una visió una mica egoista, ja que no li desitjo el canvi per que a mi em beneficia tal com és. Però és cert que les persones hem d’estar en constant canvi. Tal com bé diu, el canvi pot ser molt beneficiós, sempre i quan sigui a millor; i... si és a pitjor, que serveixi per aprendre alguna cosa i finalment canviar a millor...
Aprofito per dir una cosa: doneu una oportunitat a aquelles persones que necessiten canviar per poder seguir al vostre costat, i eviteu la frase “No canviaràs mai!” encara que ho penseu, és molt desanimant i no ajuda.

anna ha dit...

Marols,
El teu bon amic, si és el que em penso, no canviarà gran cosa. És com és, un tros de pa una mica torrat, capaç d’alimentar si tens bona dentadura, o de fer-te saltar les dents si les tens poc arrelades. I a mi, ja m’està bé com és, perquè és de bona pasta i te’n pots refiar (o no?)

M'ha agradat el post.

Dra. Marols ha dit...

Amic Pardalet,

M'agrada com ha agafat el relleu de la meva metàfora. És vostè un poeta contingut.

Li accepto la xocolata tan bon punt les temperatures baixin de 24 graus, o bé m'haurà de dur després a urgències a coll i be.

Dra. Marols ha dit...

Jasmine,

Benvinguda. El teu comentari és d'una intel·ligència i sensibilitat pregones per la teva jove edat.

Tens raó: som una mica el que reflecteixen els múltiples miralls on mirem. "Ets un inútil", "campió!", "que cauràs!", "has vist que guapa és la meva filla?", "aquesta acabarà amb qualsevol gamberro"... configuren la nostra autoimatge i poden esdevenir una profecia autoacomplerta.

Dra. Marols ha dit...

Anna,

Et dono la raó completament. Ho has expressat de la millor manera possible. No n'hi ha de més bona.

Llàstima que ell busca dentadures poc arrelades. I s'equivoca, el perd l'obsessió juvenil. Si realment coneix la seva pròpia natura, hauria d'enfocar cap on sap que no causarà cap gingivitis.

Mery Cherry ha dit...

em sembla que només podria jutjar correctament la immobilitat dels altres des de la meva pròpia immobilitat.

Ja m'avisareu pel gelat.

Elrohir ha dit...

Doncs jo no estic d'acord. La gent canvia, si, però no en essència. Jo crec:

Ja des que naixem tenim una serie de trets que ens fan ser nosaltres: Més o menys cabuts, més o menys menjadors, simpàtics, gamberros ... i que es van matitzant fins a finalitzar l'adolescència. A partir de certa edat les fobies i manies que anem agafant s'estanquen i, si es fa un canvi, és precisament per potenciar-les.

La meva experiència és precisament aquesta: La gent canvia ( si, continuament ), però potenciant els caràcters de la seva essència. Si un és cabut amb 25 anys, amb 55 tindrà posicions inamobibles. Excepte si li passa alguna cosa prou greu i "torna" a renèixer.

Tornant a la metàfora del riu, diria que els canvis de la vida en sòn un.

Quan un riu apareix per primer cop comença a marcar un camí, en part marcat de com i on ha nascut. Amb el temps, quan el riu encara és jove, ho té fàcil per canviar la llitera, el camí, però a mesura que es va envellint i fent gran, cada cop la té més marcada, més profunda, i arriba un moment que, després d'haver format el gran canyó del colorado, ja no podrà canviar de curs, només fer-lo més i més profund.

anna ha dit...

Marols,
si parlem del mateix amic, només puc dir que no sé de cap dentadura que hagi patit gingivitis per causa seva. I en contra del meu consell, massa vegades peca d'excès de prudència en aquest sentit.

Si parlem del mateix amic, només puc dir que té un paladar fi i prefereix estar sol que conformar-se amb qualsevol cosa. I accepta estar sol, amb bona resignació i certa tristesa, però ho accepta.

Sento defensar-lo tant, però aquest bon amic m'agrada, que hi vols fer, i em sento contenta de la seva amistat.

Dra. Marols ha dit...

Anna,

a mi també m'agrada, excepte en aquest punt, de mascle poc evolucionat:

un paladar fi que no es conforma amb qualsevol cosa...

És fi el tall tendre, que encara no ha desenvolupat la capacitat crítica i defensiva?

És qualsevol cosa el tall madur que sap discriminar i demana igualtat de tracte?

Bernat "lo trabucaire" ha dit...

Eh! em sembla que parleu de mi i no toqueu bores.

Per cert Vladi, aquestes vacances hem pensat en tu: no ha nevat, ens sap greu.

Cuida't.

Dra. Marols ha dit...

Amiga Cherry,

Jo no en sé gaire, de física, però si vostè es mou més ràpid que els altres, és com si d'alguna forma, ells estiguessin aturats.

Elrohir, algun dia m'ha d'explicar coses sobre les profunditats i el curs d'aquest riu.

Gràcies a tots/es per les vostres aportacions al coneixement.

vladimir ha dit...

Marols,
una inspiració gràfica una mica violenta, no li sembla? Podria haver triat "la verge de la llet", si fa no fum, també és dolça i femenina, no troba?

Trabucaire,
se us saluda. Encara no ha acabat l'estiu; t'asseguro que celebrarem la nevada amb cava i cigrons petits. Cuideu-vos.

Petjada ha dit...

Que heu estat de reformes? o la renovació acompanya el post? Canviar o no canviar, aquesta és la qüestió. I que tal si cadascú fa el que bonament pugui o vulgui?

Dra. Marols ha dit...

Hola, Petjada.

Doncs ens hem renovat. Quin sentit tindria fer apologia del canvi i continuar com sempre?!

Vladimir, la propera imatge recomanada del bloc serà la del teu tors nu.

Petjada ha dit...

Esperarem a la propera imatge doncs ;)

Mery Cherry ha dit...

està clar, dra. marols, però no li ha passat mai que es pensa que el tren s'ha posat en marxa quan, en realitat, és el tren del costat que se'n va?
Amb això només vull dir que sovint em sembla complicat valorar si una persona canvia o no.