avi

Com cada any, avui tornaré a llegir-li uns poemes. L’avi m’ho va demanar “deixa’t de flors i porta’m paraules”. Plogui o nevi, al cementiri de Vilassar de Dalt, assegut sota un xiprer semblarà que resi:

Tristes banderes
del crepuscle! Contra elles
sóc porpra viva.
Seré un cor dins la fosca;
porpra de nou amb l’albada.

Carles Riba


Vladimir

Clatellot

Hi ha dies com avui que l’agafaria de la mà i me l’enduria bosc endins. Buscaríem el millor dels roures i treparíem tronc amunt fins a la branca on dorm el mussol banyut. Ens acomodaríem damunt la vànova de l’ocellot i ens extasiaríem davant un panorama del bosc incomparable. I jo li bufaria el borrissol de la nuca i li parlaria de la brisa; li lleparia l’orella i li excitaria formigueigs a la panxa. I fins i tot, fins i tot, si la positura m’ho permetés, li estiraria un pèl negre per dessota la faldilla.

Vladimir

Diana Power

Ben bé no sé com m'he deixat entabanar.

Jo surto a córrer per compensar les hores de cadira. Saludo els pins de Sant Julià, fent gambades curtes, mirant de no perdre massa l'alè. L'impuls competitiu no m'ha arribat a les bambes. Però ella és d'una dolça persistència i m'hi ha empès.

A l'escola, em van seleccionar per fer les proves d'atletisme que, cada any, la JAS oferia als col·legis. Era la més ràpida, més que els nois. Però em van detectar un "buf" al cor, i la meva carrera d'atleta va cloure's amb unes llagrimetes quan ningú no mirava. Per consolar-me, em van apuntar a piano i allí començà una vida anaeròbica on els músculs més desenvolupats foren els flexors cubitals del carp.

Vint-i-dos anys després, surto de sota l'Arc de Triomf amb quatre mil dones més, corrent per una Barcelona contra el càncer. I tot i que ja no cal passar cap prova, i per venjar l'infant que es vestia després de l'electro, amb posat abaltit, Diana pren el relleu i fa la pujada de Lluís Companys apretant el ritme i obrint l'angle de les cames al màxim, lliscant com una pantera que quasi vola, sense esbufegar.

Ella ha dit: m'has deixat de pedra! L'he avançada, perquè volia arribar exhausta, mig ofegada, bo i notant-me el cor, aquest buf que he arrossegat mentalment fins avui i que dedico a tots els metges babaus que podien haver dit: però pot fer esport, eh, amb un esforç progressiu, gaudint-lo, no tot és competició.

No tot és competició. Digueu-l'hi a Diana.

Lu

Morfeu

És perquè penso que la vida és massa curta?, o massa intensa?, o que ho vull fer tot i ara?, potser he adoptat literalment allò de "ja dormirem al cel"?

No sé, però tinc son. Fa temps que n'acumulo i em vaig adormint per les cantonades, com avui, que ni m'he esperat a les herbes de la sogra, i m'he entaforat a la butaca reclinable, tapadeta fins el nas amb una manta nova. Cinc minuts o deu, suficients per enamorar-me.

L'he vist ajagut panxa enlaire, en un mig perfil marmori, lliurat a l'hedonisme inconscient de la son.

Quina enveja. El seu abandonament tenia el punt just entre la insolència i l'espontaneïtat.

Gairebé he estat temptada de deixar els meus costums, de començar a fer sistemàticament migdiada. De ficar-me al llit tan bon punt toquin les onze. Permetre que la pila de llibres i d'articles es vinclin i comencin a desbordar-se fins omplir la saleta, trabant la porta, impedint-me el pas.

Però la lluita no és fàcil. Som esclaus del costum, de la nostra moral kantiana. I com a molt, segueixo llegint al tard, quan la nit fa olor d'almesc, desitjant-lo quasi amb dolor i resistint-m'hi, fins que el cos abaltit m'arrossega sota les mantes, quan el qui m'altera els sentits ja és més enllà del plaer.

Potser, subconscientment, espero que s'adormi per robar-li les línies i el clarobscur.


Lu

Sonatina

Ell tocava el violí i ella el piano. A to, a temps, ben compenetrats en un mateix sentiment musical. Eren el duet perfecte de l’acadèmia, la parella indestructible triada pels déus; ell sempre amb el seu violí darrere d’ella, que amb els ulls tancats sabia que el seus destins estaven cosits a la mateixa estrella.

Ell encara toca el violí i ella el piano. De tant en tant erren alguna entrada, i aquella intimitat musical compartida s’ha convertit en un sentiment imperfecte, quasi personal; ell, a petició d’ella, ara sempre s’ha de posar dret al seu davant. Ella necessita veure el moviment de l’arquet i dels dits del seu company fidel, els canvis de postura, els ritmes de la seva respiració, l’expressió dels ulls. Seguir la mateixa música a través de la vista és el seu drama, s’està tornant sorda.

Però es van prometre compartir la vida i la música, i ella no faltarà a la seva paraula. Fins al final, tot i que mica a mica, se li faci malbé el cervell.

Vladimir

Amics que viatgen

ioioioioioi

Adéu, vés on hagis d'anar. He estat feliç amb tu. Tu amb mi. Hi tornaria, a tot.

ioioioi

Lu

Lascia ch'io pianga

Anem per feina

Mail 1 (Vladimir) 17:05h.

Ei videta, com van les programacions aquestes? He sentit que et trucaven amb pressing i fotaré un cop de puny a la taula (en el millor dels casos) que semblarà que caiguin els fluorescents. Tanta conya per una merda de guies que ni la senyoreta més oca es mirarà. A cagar! Escriu qualsevol cosa, que això bàsicament va al Departament d’Educació.
Em sembla que avui estrangularé a algú-na.

Mail 2 (Lu) 17:10h.

Pressionen amb mandangues. Ara, que a mi me la sua. Que pressionin. Trobo absurd cremar un bon potencial humà i professional amb les putes programacions. Però que no saben escriure, o pensar, aquests professorets, que els hem de péixer amb cullereta?

En fi... avui sopes amb el meu ocell?
Fes-li una mossegada de Miss Jaid al clatell.

Mail 3 (Vladimir) 17:30h.

No t’esveris, no t’esveris, que encara fotarem un pa com unes hòsties. Tira milles, que tot plegat és una merda lligada amb un cordill. Per cert, si tu ets un potencial humà, jo sóc un putancial diví. Que creus que podria demanar per servei? Sigues sincera, va.

Ah! amb l’ocell sopem dijous,
de part teva li mossego els ous.

Mail 4 (Lu) 17:45h.

Vladi, Vladi, no m'esveris, que encara em queden cinc o sis hores de despatx. Jo penso que pots picar alt, sobretot si et descordes el segon botó i exhibeixes els rulls platejats de la pitrera. Amb mi funciona!

(Això sí, tu calla, no diguis res. Rulls i prou.)

Miss Jaid

Ja deia jo que anava molt esverada. És la gelea. Excés de vitamina B. No pot ser que vagi a córrer i no em cansi, que no tingui son, que pugui treballar quinze o setze hores. He de deixar de prendre'm aquestes ampolletes, crec que m'estan afectant. Ahir mateix, en comptes de jaqueta, em vaig posar una capa fosca que em tapava mitja cara. I en lloc d'anar al centre per la Rambla, ho vaig fer per carrerons solitaris. Em sentia tan forta!, tan immune! Em sembla que vaig trepitjar un home vell que demanava almoina. No sé què m’està passant. Potser menjo massa amanides. Seran les algues? Vaig dir-li a Rémi que no m’esperés despert. Quina energia que em sortia pels dits, no podia controlar-la quan vaig prémer els músculs del seu coll. Ara sé que cal que torni, indefectiblement, a la llet de vaca i deixi la soia. Però és massa tard. Trobaran les meves empremtes als seus cossos. Per fortuna, la meva advocada ja n’està al corrent: al·legarem daltabaix transgènic. He hagut d’assegurar-li que deixaré d'ingerir pròpolis amb equinacea. Quan m’acabi les dues caixes que tinc a l’armari de la cuina, no en tornaré a comprar. No sé si el cos de la veïna ja haurà començat a pudir.

LU

"Gran reserva"

Hi ha nits que em sento francament sol. En aquests moments és quan més agraeixo la meva petita biblioteca i els “gran reserva”. Ahir vespre, les afirmacions d’un bon amic lisboeta, el doctor Pereira:

Afirma Pereira, que la noia que va arribar portava un barret de punt. Era bellíssima, de pell clara, amb els ulls verds i els braços tornejats. Duia un vestit amb tirants que s’encreuaven rera l’esquena i que li ressaltaven les espatlles suaus i ben escairades.

Pereira, sol a la taula, afirma, va demanar un Porto i se’l va beure a glopets tot mirant la noia que ballava lentament amb un noi, galta contra galta. Afirma Pereira que en aquell moment va pensar en la seva vida passada, en els fills que no havia tingut, però sobre aquest punt no en vull parlar.

Després del ball la noia van anar a asseure’s amb ell, i es va treure el barret i el va deixar sobre la taula. Del barret en va sortir una cascada de cabells castanys que tenien reflexos rojos. I vostè a què es dedica?, afirma Pereira que li va preguntar. Escric cartes comercials en una empresa d’importació-exportació, va respondre la noia, treballo fins a mitja tarda, no em canso massa, i així la resta de la tarda la puc dedicar a llegir, passejar... i de tant en tant anar amb nois. I just en aquell moment la petita orquestra va atacar un vals en fa, i la noia va dir: doctor Pereira, m’agradaria ballar aquest vals amb vostè. Pereira es va aixecar, afirma, va donar-li el braç i la va conduir fins a la pista de ball. I va ballar aquell vals quasi transportat. I mentrestant mirava el cel damunt les bombetes de colors de Praça da Alegria, i es va sentir minúscul, confós amb l’univers que també girava amb tots els seus astres... i algú els mirava des d’un observatori infinit i reia.

Després va tornar a la taula i Pereira, afirma, pensava: per què no he tingut fills? I va demanar un altre Porto.

Vladimir

* Variacions sobre fragments del llibre “Afirma Pereira” d’Antonio Tabucchi.

Quan la petita realitat supera el somni més bonic…

En algun lloc molt a prop meu hi viu una noia que sap fer-me somiar. Generalment es manté en silenci dies i dies. Després, de cop i volta, un matí darrera l’altre, els seus breus escrits brillen amb molta gràcia dins la llum fosforescent de la pantalla de l’ordinador. I és en aquests dies, que de sobte, la meva vida minúscula i avorrida s’omple de forma i color, sentit i ànim, i el cor vibra com el maleït dimoniet del picapoll.

Somni o realitat, veritat o mentida, boira o fum… No ho sé, un és com un nen confós pel misteri de la més antiga de les màgies. I no menteixo si us dic que aquest vespre he estat amb ella, als peus de la Seu, a prop d’un petit precipici, envoltat d’una dolça nit de tardor i trepitjant una gespa verdíssima d’esperança.

Obrigado. Mademoiselle. Un placer. Per al que vos vulgui.

Vladimir