La vida és plena de tants moments diferents... que quan ens arriba el moment de riure, així, de cop i volta, com un esternut, no ens hi hem de resistir. Tant se val que no hi hagi motiu, a vegades no calen els motius. I si ens prenen per sonats, ja s’ho faran.
Dibuixets de la Montse Adell
.jpg)
Quan s’està molt trist, deprimit, cal trobar forces d’on sigui per reaccionar, ràpid; sinó, no hi ha res a fer, estàs perdut.
Mira, et proposo de riure una estona. Plorar, es pot plorar sol, fins i tot diria que és bo plorar sol; però riure, no: per riure millor dos, o tres, tota una colla per a contagiar-se. Riem, va, tots dos junts a la una, a las dues i...
http://es.youtube.com/watch?v=c1dkTrNH92Y
Del dietari d’un bon amic, un text que em ve de perles per resoldre el meme que m’ha passa en Ramon Bassas. La meva Santera, enguany, la Mariona Galindo: per la seva ajuda en el 4 de 9 de la diada castellera de Santes.
La Doctora Marols m'ha donat l'alta.
Han estat dos anys intensos, de divan, d'indagacions.
Ara vull surfejar una mica, per sobre les pàgines blaves esquitxades d'escuma i d'imatges.
Ella m'ha dit que li han encarregat un llibre per al qual requerirà el poc temps lliure de què disposa, així que m'ha demanat que també l'acomiadi. M'ho ha dit amb el seu somriure d'ulls, el posat inalterable.
Jo tinc l'alta i faig saltirons, agafo la màquina de retratar, el barret de palla i m'embarco a les quimbambes, que fa temps que ho desitjo, que ja no tinc por, que la Dra. Marols m'ha ajudat a superar el mareig.
Vladimir, continua surant a les onades, on pots fer-ho fàcil, espero que per molt temps.
Marxo, Vladi, no insisteixis.
Et deixo el mar.
Lu
Sempre he enyorat ser de la classe social "temps lliure".
I us dic per què voldria tenir-ne, de temps, aquestes vacances: no pas per omplir-lo de més coses, sinó per buidar-me completament.
Llegeixo als blocs que alguns marxen a Corea, després al Kilimanjaro i tot seguit a Cadaqués; altres, faran un trèquing pel Karakòrum i n'hi ha que recorreran en bici la costa Dàlmata o atacaran l'Aconcagua per la seva cara sud. Els menys agosarats, repartiran les vacances entre Menorca i la Vall d'Aran, amb força excursions i esports d'aventura.
I jo només desitjo jaure i dedicar-me a contemplar.
Com a molt, ser la digna model d'una Berthe Morisot més inspirada per les formes de la llum que pel gest ben estudiat d'una aprenent de badoca.
Lu
De tant en tant, la Dra. Marols ens deixa veure l'interior de les sessions. Fa poc més d'un any, vam publicar-ne un tast.
M'identifico amb aquesta imatge, no tant amb la Keira (que n'és, de maca) sinó amb l'Austen (que n'escrivia, de bé). De petita, em sentia reclosa en un món massa correcte, normatiu en excés.
Seure sota el cirerer, a les escales del jardí, llegint qualsevol cosa que trobés mínimament evasiva, desdibuixava la meva realitat fins al punt que em va costar molt de temps i llargues sessions amb la Dra. Marols tornar-la a bastir. 
Un dels efectes de, anomenem-la així, la fugida exhaustiva va ser l'addicció a les alçàries. Sentia que arrossegava unes enormes ales internes, com aquell pobre albatros de qui se'n fomia el personal.
Vaig començar a sospitar de la insostenibilitat d'aquella forma de vida —que m'abocà a un irremissible atzucac— gràcies a l'oximoron: jo sempre volia estar allà. Mirava lluny i em deia: "allà". Però si per ventura aconseguia arribar allà, aleshores tornava a mirar lluny i em deia: "allà".
Al final vaig provar de fer el salt i va ser el dia que es va trencar el mirall i vaig alliberar-me. A l'altra banda, lluïa un sol vespral i algú a qui no coneixia va reconèixer-me.
Ara, com Hermes, compto amb unes petites ales als turmells. I amb ell, comparteixo també l'anhel viatger de les paraules.
Lu
Avís: aquest post pot ferir la sensibilitat d'alguns lectors.
A Vladimir no ens fem responsables de les aportacions dels col·laboradors esporàdics.
No ho he pogut evitar. Ni ho volia. Sé que aquesta vella escrupolosa de la Jeckyll s'horroritzarà i tindrà motius per seguir anant a sessions psicoanalítiques, perquè aquell divan és l'únic lloc on gosa admetre el lligam que la uneix amb mi.
Ancestral. Transmès de generació en generació durant segles, viu com el foc vermell dels millors llavis (aquesta nit, qui sap si meus). Simbòlic com la foguera que cremarà la barca del vell pescador en un petita plaça que estimo, càlida nostàlgia.
He acabat. Sí, ja està. Els darrers metres no sé si els he fet jo o m'ha dut el meu alter ego a coll i be. He viscut aquests dies finals com una zombie.
He acabat la tesina.
Un any de cursos de doctorat rematat amb un intens treball per fer l'article del Quixot i l'economia. Tot seguit, un altre any de recerca, de treball de camp, de teoria, de gratar-te els axons a veure si pareixes alguna cosa original o almenys una mica fina. Dies, dies. Endarrerir la feina, acumular-ne. Sacrificar caps de setmana, vespres. Insomni, neguit, el camí abruptament fa pujada i es fa fosc. I si ho deixo?, total, qui ho notarà... Anèmia mental.
Però en els últims metres... unes quantes mirades de suport, alè dels que t'estimen de veritat i que són més dels que pensaves, i potser no tots els que et pensaves, i sí alguns que no et pensaves.
Això sí, anar a córrer una mica pels boscos de fades amb les fades, sinó, ni de conya. I gràcies també al ioga, i a la quínoa, i al XS, i a la lluna amb majúscules, al perdedoret, a la mestra bufaruda, a l'Oracle de Delfos CG, al dire incombustible, a aquell senyor que tant li costa dir-me "que bé, filla", però que em porta els macarrons, al gat divertit, a la veïna perruquera, a l'impressor rus, al Senyor dels Bits, al coach que em mostra els bidons tòxics, a la dona que mai no l'encerta amb els regals excepte amb el que em va fer un Nadal llunyà, a les editores/ors del Casal de xocolata, a tot d'ulls que sorgeixen en la fosca, dels troncs dels arbres, dels nenúfars, en l'aire que respires i que fan amb tu el tram final.
Un super gràcies ple a vessar de cava fresc.
Ja està, companys, ja deixaré de dir que estic liada amb la tesina.
Sí!!!!!! SSSSÍÍÍÍÍÍ!!!!!!!!!!!!!
O és un somni?
(Em pessigo la cuixa.)
Epíleg: com aixafar la guitarra i acabar-me de rematar amb alevosia. Imagino que ve el meu dire i diu:
--I ara, a per la tesi!
Lu amb el cos jacent i l'ànima flotant.
(Iuhu!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)
Hi havia de dir la meva, scusa.
L'Espanya carpetovetònica està nerviosíssima i ho demostra la quantitat de fulles (de bits) que ha generat el lapsus d'Aído.
Jo, la veritat, els entenc:
Primer, els casquen una Ministra de Defensa (i embarassada).
Segon, creen un Ministeri d'Igualtat.
Tercer, es troben que una Ministra jove fa un ús excessiu del llenguatge no sexista.
Quart, la familia se desmiembra.
Cinquè, la penya surt dels armaris diversos.
Sisè, el Losantos a pagar.
Estan molt neguitejats i necessiten desfogar-se. Ho comprenc. El seu és un model de societat que ja ha caducat i del qual veiem desfilar les fileres del cotxe-escombra, rabiüts per no poder mantenir gaire més els seus privilegis basats en el por mis cojones o perquè és així, per natura, per la ciència, per... eh, no sé, mira, perquè déu m'ho ha dit, a mi, que sóc el seu elegit, i tu, tu no ets jo, tu fes el que et toca fer, que per això has vingut al món, per servir-me a mi i als que són com jo, que som els guais.
Mireu, no es tracta de
Però la gent està sortint d'aquesta caverna. I tot i que no hem d’engrescar-nos gaire (la majoria ha sortit d’una per entrar en una altra: la dels DIR i
Els que no hem tingut mai gaire privilegis, ens costa de posar-nos en la pell d'unes cúpules que senten com els trontolla el suport del faristol. La visió hegemònica del món s'està difuminant. I això comporta reaccions viscerals.
Encara hi haurà molts bits de ceguesa irada, de posts sorneguers, de ridículs intents de tirar per terra la feina dificultosa de les dones i d'un govern que no vaig votar, però que té el meu suport en alguns àmbits.
Ara toca veure'ls extingir-se, ja han caducat i no ho saben.
O sí ho saben. Per això borden d'aquesta manera.
Lu, miembra de ple dret
Assajaven Romeu i Julieta, ella setze i ell dinou, massa joves. Era la seva primera obra important i se la van creure. Dia sí, dia també, aquelles paraules es van convertir en les seves paraules; el públic vibrava veient-los actuar... I junts van experimentar l’adrenalina de l’èxit, el teatre, l’amor sense xarxa...
Porto tres setmanes que no aixeco cap de la tesina sobre els blocs. I tot un any d'anar-hi donant tombs: bibliografia, treball de camp, reunions amb el meu director (has de centrar més el tema; lliga bé el marc teòric; l'estat de la qüestió és collonut, mira de mantenir aquest nivell; això queda una mica deslligat; que bona, aquesta interpretació, és teva?, sinó, cita-la; no, no,és meva...).
El cos ha quedat desfasat davant la tecnologia o bé s’ha vist transformat per les màquines. El cyborg és la nostra ontologia (Haraway, 1991), és la unió entre organisme i tecnologia, entre cultura i natura i entre realitat social i ciència ficció. Aleshores, quan entrem en l'espai virtual, on el cos s'atura, el que pren el relleu és la identitat, que es basa o se situa en un jo fins ara inexistent. Al ciberespai, les faccions es transformen en bits, deixem de ser visibles per ser perceptibles.
Jo ara faria una tombarella a qualsevol pam de gespa.
El “nick”, pseudònim amb què una persona accedeix a la xarxa quan crea un bloc o entra en ell, és una mena de doble seu. Algú que parla i s'expressa en el medi electrònic i que, com les imatges oníriques de les pintures de Magritte, no és aquella persona. En realitat, no és una persona la que escriu un post o qui el comenta. És una identitat, un ésser percebut. Aquestes transformacions psicològiques passen de l'esfera de l'individual a la social, generant nous tipus de relació intra i interpersonals. Tal com explica MacLuhan, “'l'extensió d'un sol òrgan dels sentits, altera la manera com pensem, com ens comportem. Quan aquests paràmetres canvien, l'home canvia” (McLuhan, 1988). Així, doncs, en un context tecnològic recolzat per una iconització de la persona a través de la publicitat omnipresent, cada cop sembla més plausible el fet de reinventar-se un mateix.
Per cert, Vladi, ja tinc títol:
Vladimir ha dit... Identitat, xarxes socials i ciberperdiodisme en els blocs. Una construcció de la intersubjectivitat dins la nova Internet
No només t'he obert un bloc sinó que t'immortalitzo en la meva tesina... després diràs que...
