Mort a Venècia (i a la butaca)

Aviam com m'ho manego per no fer el paper de postmoderna i no caure en l'esnobisme de signe contrari, però ho he de dir: he trobat Mort a Venècia (la peli) un autèntic bodri.

Ara intentaré justificar l'afirmació, i demano paciència als qui sí us ha agradat.

En primer lloc, indicaré per què crec que aquesta pel·lícula s'ha d'anar a veure i, tot seguit, li passaré el pànzer pel damunt.

ioioioi

• S'ha d'anar a veure perquè forma part d'un cànon, ni més ni menys que el cànon que ens configura, el de la cultura occidental.
• S'ha d'anar a veure per constatar quin tipus d'experiments es feien als anys setantes, en la línia de l'art i assaig, en concret, a Itàlia.
• S'ha d'anar a veure per verificar què passa quan s'agafa una obra literària considerada important i una de musical també molt ben valorada, i s'apliquen al setè art.
• S'ha d'anar a veure perquè al costat, a la cartellera, hi ha Invasión i La abuela del novio.

I ara, la debacle:


Començo pel que domino: Mahler hi està ficat amb calçador i força mal gust. Els crescendos del leitmotiv del protagonista no només no vénen "a cuento", sinó que posen la pell de gallina, de l'esfereïment que provoquen. En una mateixa seqüència en què no passa res de res -un primer pla de l'actor, amb un bigotet que recorda l'Aznar-et claven aquell crescendo terrible que sorgeix després d'uns segons de silenci, i et fan fer un salt de la butaca. Quin ensurt!
Amb això no vull dir que Mahler no sigui bonic, que ho és, tot i que no jo no mataria per ell; vull dir que l'adequació de la música a la imatge és nul·la. Ara, si la pretensió, com a tota la pel·lícula, era el rupturisme, saltar-se certes normes i provocar neguits, doncs aleshores sí, bravo Visconti.

L'adaptació de la novel·la. D'acord, és una adaptació, i tant fa si el protagonista de Thomas Mann és escriptor i no músic, o si la novel·la se centra més en els aspectes psicològics que en els visuals, el cine és imatge, al capdavall. El problema és que no hi ha evolució psicològica del protagonista: de bon principi veiem que és un absolut capullo, narcisista, afectat i odiós. Perversió progressiva i decadència moral paulatina? Nooo! El pavo és pervers des del primer moment, en què no para de mirar Tadzio, el nen polonès, amb luxúria i perseguir-lo per les cantonades. Les passejades pels carrerons es fan repetitives i monòtones, malgrat l'intent de metàfora establerta amb la peste i la infecció. Ah, i l'escena final, amb l'efeb entrant al mar a contrallum i el prota agonitzant de plaer/dolor (la típica reducció Eros/Tanatos als seus aspectes més vanals i barats), senzillament, fa cagar.
El ritme, la cadència narrativa, les composicions pictòriques que recorden Renoir (en concret la del saló de l'Hotel des Bains, amb aquells floripòndius blaus que fan estremir, o la dels barrets de les dames que ocupen mitja pantalla, i, sobretot, el grup grotesc que amenitza les vesprades dels burgesets morts de desídia), tot plegat molt italià, però, què voleu que us digui, em quedo amb el Passolini de Les Mil i una Nits i el Fellini del Satiricó.

La conclusió a què vam arribar amb l'il·lustrador és que no n'hi ha prou amb el talent, que li presuposem al realitzador, ni amb les subvencions i apadrinaments, sinó que cal tenir una mirada d'amor sobre els consemblants, mirada que dubto que Visconti tingués quan va rodar la Mort a Venècia. Una gran escopinada a la penya, una fonda misantropia, això és el que transmet aquest film. I aquesta mirada la trobem ara i adés a totes les disciplines. Hi ha pupil·les molt agudes i lúcides connectades a esperits freds que mai no han roçat l'empatia ni la tendresa. A mi, francament, aquesta mirada fa temps que va deixar d'interessar-me.


Lu