divendres, de novembre 02, 2007

Mort a Venècia (i a la butaca)


Aviam com m'ho manego per no fer el paper de postmoderna i no caure en l'esnobisme de signe contrari, però ho he de dir: he trobat Mort a Venècia (la peli) un autèntic bodri.

Ara intentaré justificar l'afirmació, i demano paciència als qui sí us ha agradat.
En primer lloc, indicaré per què crec que aquesta pel·lícula s'ha d'anar a veure i, tot seguit, li passaré el pànzer pel damunt.

ioioioi

  • S'ha d'anar a veure perquè forma part d'un cànon, ni més ni menys que el cànon que ens configura, el de la cultura occidental.
  • S'ha d'anar a veure per constatar quin tipus d'experiments es feien als anys setantes, en la línia de l'art i assaig, en concret, a Itàlia.
  • S'ha d'anar a veure per verificar què passa quan s'agafa una obra literària considerada important i una de musical també molt ben valorada, i s'apliquen al setè art.
  • S'ha d'anar a veure perquè al costat, a la cartellera, hi ha Invasión i La abuela del novio.

I ara, la debacle:


Començo pel que domino: Mahler hi està ficat amb calçador i força mal gust. Els crescendos del leitmotiv del protagonista no només no vénen "a cuento", sinó que posen la pell de gallina, de l'esfereïment que provoquen. En una mateixa seqüència en què no passa res de res -un primer pla de l'actor, amb un bigotet que recorda l'Aznar-et claven aquell crescendo terrible que sorgeix després d'uns segons de silenci, i et fan fer un salt de la butaca. Quin ensurt!
Amb això no vull dir que Mahler no sigui bonic, que ho és, tot i que no jo no mataria per ell; vull dir que l'adequació de la música a la imatge és nul·la. Ara, si la pretensió, com a tota la pel·lícula, era el rupturisme, saltar-se certes normes i provocar neguits, doncs aleshores sí, bravo Visconti.

L'adaptació de la novel·la. D'acord, és una adaptació, i tant fa si el protagonista de Thomas Mann és escriptor i no músic, o si la novel·la se centra més en els aspectes psicològics que en els visuals, el cine és imatge, al capdavall. El problema és que no hi ha evolució psicològica del protagonista: de bon principi veiem que és un absolut capullo, narcisista, afectat i odiós. Perversió progressiva i decadència moral paulatina? Nooo! El pavo és pervers des del primer moment, en què no para de mirar Tadzio, el nen polonès, amb luxúria i perseguir-lo per les cantonades. Les passejades pels carrerons es fan repetitives i monòtones, malgrat l'intent de metàfora establerta amb la peste i la infecció. Ah, i l'escena final, amb l'efeb entrant al mar a contrallum i el prota agonitzant de plaer/dolor (la típica reducció Eros/Tanatos als seus aspectes més vanals i barats), senzillament, fa cagar.
El ritme, la cadència narrativa, les composicions pictòriques que recorden Renoir (en concret la del saló de l'Hotel des Bains, amb aquells floripòndius blaus que fan estremir, o la dels barrets de les dames que ocupen mitja pantalla, i, sobretot, el grup grotesc que amenitza les vesprades dels burgesets morts de desídia), tot plegat molt italià, però, què voleu que us digui, em quedo amb el Passolini de Les Mil i una Nits i el Fellini del Satiricó.

La conclusió a què vam arribar amb l'il·lustrador és que no n'hi ha prou amb el talent, que li presuposem al realitzador, ni amb les subvencions i apadrinaments, sinó que cal tenir una mirada d'amor sobre els consemblants, mirada que dubto que Visconti tingués quan va rodar la Mort a Venècia. Una gran escopinada a la penya, una fonda misantropia, això és el que transmet aquest film. I aquesta mirada la trobem ara i adés a totes les disciplines. Hi ha pupil·les molt agudes i lúcides connectades a esperits freds que mai no han roçat l'empatia ni la tendresa. A mi, francament, aquesta mirada fa temps que va deixar d'interessar-me.


Lu

9 comentaris:

Anònim ha dit...

Tenia el catàleg d'arguments ben preparat (he fet trampes, vale), però me n'adono que el discurset, tal i com et vaig "retreure" a tu l'altre dia, era epistemològic, no científic. Per tant, i que no serveixi de precedent, no discutiré.

Però el 90% de coses que critiques, que poses a la banda dels "contres", també es podrien posar a la dels "pros".

I no. No hi ha tendresa en el personatge. Hi era al llibre? Jo no li vaig saber trobar, la veritat. Hi ha tendresa en Mann? Uf, no ho sé, però no la meva, això segur.

En general, diria que la postmodernitat és un petit pet que no arriba ni a gamberradeta. Ells es miraven i es tocaven i es donaven plaer, però només per a ells, i entre ells.

No mataries per Mahler? Per què, Lu? Jo mataria per qualsevol...

En fi, t'ho has buscat. ;-)

Anònim ha dit...

Quan el cinema intenta transcendir al seu rol d'art menor, solen passar cose com les que comentes. Estic absolutament d'acord que "Mort a Venècia", la pel·lícula, a envellit fatal.

La novel·leta de Mann és un altre cantar, absolutament magnífica. Poques vegades s'ha descrit tan bé el dolor que pot causar la idíl·lica bellesa platònica, la bellesa acabada,pura,perfecta, objectiva, freda... final, la que s'assembla a la mort, la que és la mort.

En les petites imperfeccions de les coses belles hi ha gran part del caliu humà que salva, sí, que salva de la sageta mortal de la cosa perfecta que dispara a l'incaut que la pretén o que l'obté (cony! quina sentència més tràgica m'acaba de sortir;)

Anònim ha dit...

ehhh! quan vagis a veure aquestes pel·lícules deixa l'il·lustrador que pinti i avisa'm: no t'adormiràs, no (a la darrera fila i a cops de llengua).

Anònim ha dit...

Perdi,

Què vols que et digui, m'he resistit a la postmodernitat, però al final, ja veus, sóc filla del meu temps.

Vladi, gràcies, home, sabia que per un cop estaríem d'acord.

Trabucaire, "a cops" de llengua em penso que no, però és la subtilesa i lo trabucaire són termes excloents.

Anònim ha dit...

A mi no em deixen entrar als cines i per la tele totes perden molt

Anònim ha dit...

Estimada Lu:

Gràcies per l'anàlisi. Abans que em rapès al zero i de fer-me l'últim tatuatge a l'aixella esquerra, vaig anar al cinema i vaig veure la pel·lícula en qüestió.
Comparteixo la pràctica totalitat de la seva exposició, i l'acompanyo en el camí de la recerca de la tendresa.
Li proposo, a vostè i als seus contertulians, cremar en un contenidor ple de pells de plàtan pel·lícules com ara "El Halcón Maltés" o la insalvable "Mort a Venècia".
Quant de mal han fet aquests clàssics maldestres.


Als altres:

No aguanteu el tipus.
No us faci vergonya llençar les disfresses de la cultura occidental pel terra. Sigueu autèntics, crideu als quatre vents que "Mort a Venècia" és inaguantable, i tot just després, toqueu-vos els baixos tot dient: DADÁ.


Vostre,


Britney spears.

Elrohir ha dit...

Pardalet ... perquè no et deixen anar al cinema? Hi ha pel·lícules que si no és al cinema no cal ni veure-les.

En fi, no he vist la pel·lícula, però tinc la sensació que aquesta és "de video", i d'un dia que tinguis bon dia. Tampoc he llegit el llibre.

Anònim ha dit...

Perquè no m'agraden les crispetes.

Anònim ha dit...

Estimada (estimat) Britney,

no comparteixo en absolut el seu odi a "El falcó maltès", adoro en Humprey, s'assemblava al meu avi.

Elrohir, en aquest cas, la pantalla gran encara li feia un favor.

Pardalet, uneixi's a mi en la lluita anti-crispetes (ara que jo sempre duc alguna llepolia a sobre...)