dimarts, de febrer 19, 2008

Capítol VI (fi)

M’hagués agradat dir-li que n’havia estat molt d’ella, tot i que segur ho sabia; que també havia arribat a fantasiejar amb la possibilitat d’una vida compartida. M’hagués agradat explicar que la nostra relació havia estat com una gota d’alegria dins l’esquerda deixada per un d’aquells buits que de tant en tant sobten el cor. M’hagués agradat confiar-li aquestes i d’altres coses, però les circumstàncies mai van ser favorables a les meves confidències. Ni quan compartíem feina vaig parlar, ni ara em semblava el moment oportú de fer-ho. Suposo que ja sol passar que les coses importants sovint s’han d’intuir més que no pas explicar, com la música més íntima es composen de silencis ben triats.

I només quan ella ja és a punt de pujar a l’autobús, sospesant la possibilitat que segurament tardaríem a veure’ns, li he dit amb un somriure que flotava entre les galtes: «Cuida’t molt, si us plau. No miris enrere. Sempre endavant.» I ella, ràpida i segura m’ha respost: «vlad, una mirada agraïda al passat i una altra esperançada al futur».

Els fanals de Passeig de Gràcia fa estona que projecten una llum molt freda. Camino. Alguna de les seves frases em volten pel cap: «Quina gran equivocació he tingut amb la meva vida», «No podem pas tornar enrere»... Camino i m’aturo a escoltar la música d’un orgue que s’escapa d’alguna finestra mal tancada. A Plaça Llibertat una ala molt negra fa caure definitivament la nit. Sec en un banc amb el paraigües tancat entre les cames, al diari personal escric: damunt el mar, el sol reneix cada matí per sorprendre’m amb vermells pàl·lids.
vladimir

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquest paràgraf final, per a la teva futura novel·la.

Un ala molt negra... bravo.

Anònim ha dit...

hijo,
si te apetecen un par de jovencitas frescas como la lechuga pásate con un buen Rioja. El convento no debe ser refugio para nadie y esas mozas andan un poco perdidas... La vida no es fácil, ya sabes, y a Dios le ponen las yeguas salvajes... voy a por vinagre.

Anònim ha dit...

això de l'orgue em desconcerta, recordes quina peça sona?
és que voldria acotar una mica el sentit d'aquest final (tragicomèdia romanticona? cutreterror? humor britànic?, no sé per on tirar...)

Anònim ha dit...

Voyeur, necessito saber qui ets...
una pista, per caritat!!

ÀnimaAlada ha dit...

esperem que hi hagi molts vermells...

Anònim ha dit...

la grego no diu res; pensa: "cada qual a lo suyo, o així ho creu aquesta raça de micos mecs"

Anònim ha dit...

una pista? deixa que m'ho pensi (sóc de naturalesa esquiua)

Anònim ha dit...

Lu,
L’ala negra de la Verge Santíssima de la Salvació. La que tanca la llum i es posa caxonda.

Ginesa,
Un Rioja y una pequeña sentencia: la vida es para vivirla, no para morirla en un escondite. Aunque entiendo que para muchos la cosa no es fácil y su convento una buena estación de paso.

Un abrazo. Pasaré.

Voyeur,
No sabria dir-te, no sóc bon escriptor ni en tinc excessiva vocació. És un text on descric automàticament el que m’ha passat en la realitat i en la fantasia, sense cap mena de voluntat per encabir-lo en generes concrets... com una mena de collò lliure que defuig l’opressió de calçotets i calces.

Ben mirat tens raó, un text tragicòmic, cutreterrorífic, còmic... com la vida, vaja (i que per molts anys)

L’orgue? Bach, com no. Amb un tempo un pèl afectat, com la curiositat de la nostra Lu (t’aviso, és molt femenina)

ànima,
des de fa temps m’arriba la sensació d’afecte de tots els teus comentaris, m’encanta.

Des del primer capítol que t’he intuït sobrevolant el relat... he seguit les teves petjades per Rambla i Passeig de Gracia fins la fosca.

Veueta en off,
Imprescindible. Espero que al cau de la meva cuca les finestres estiguin un xic obertes, arriba la primavera i les ganes de les pessigolles ;)

Anònim ha dit...

una història tan bonica com si fos mig de veritat, mig de mentida

Anònim ha dit...

Cherry,
una mica com el "Coll de la Trapa" d'en Pere Porquet. Em va agradar molt.

Anònim ha dit...

ai, quanta veritat o quanta fantasia???!!!
alguns ho sabem o ho sabrem???!!!

Anònim ha dit...

Alguns o algunes o sabeu, d'altres o sabreu. La meva fama de misteriòs és falsa, això no vol dir que ho expliqui tot (no cal).