Psycho

El psicòpata corrent no sol anar pel món trinxant extremitats amb una serra elèctrica. Més aviat és algú que coneixem i que, si no hi intimem gaire, fins i tot ens cau simpàtic/a.

Quan té poder, pren decisions amb una fredor inhumana. És megalòman per compensar mancances insondables.

Per què penseu que algunes persones volen arribar "a dalt de tot"? Per arreglar les coses? O per veure’ns a tots per sota seu? És habitual, doncs, que el poder atragui individus narcisistes i psicopàtics.

Els psicòpates són un 3% de la població (dels quals, un terç, dones). El narcisista és la versió reduïda del psycho. Si t'hi pares a pensar, a Barcelona, unes 60.000 persones podrien ser psicòpates en major o menor grau.

ioioioioioioiioiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii

Els trets psicopàtics bàsics són:

• manca d'empatia,
• cosificació de l’altre,
• seducció (sol resultar agradable, divertit, en un contacte superficial),
• manipulació,
• discurs tèrbol (si vas a fons, no n’acabes de treure l’aigua clara),
• manca d’escrúpols,
• falta d’emoció (ho pot aparentar, però aviat notaràs que “alguna cosa no quadra”).

Un exemple: el psicòpata pot tenir una forta discussió. En acabat, es fumarà una cigarreta, ben tranquil. Si li convé, dirà que està afectat. Però no li notaràs ni en la vibració de la veu ni en la subtilesa amb què es contrauen les faccions la més mínima alteració.

Però... per què ens hi aproximem?, per què ens enganxa? Perquè el cant de sirenes de la psicopatia connecta amb elements irracionals del nostre psiquisme, actua d’atractor de la pròpia foscor interna. En psicologia moderna, distingim entre víctima (existeix coacció) i complementari (hi ha voluntat). El complementari del psicòpata té trets neuròtics que ell detecta i dels quals se n’aprofita per nodrir el seu desmarxat Jo.

Un altre dels trets del psicòpata és que no posseeix Superjò. No ha interioritzat el paquet software “ètica, empatia, compassió, sentiments”, sense el qual és impossible ser, vertaderament, persona.

Viu amb les seves normes. Si està ben situat, vol dir que s'ha baixat el software i sap perfectament com servir-se’n per no acabar amb els ossos a la presó o dormint en un caixer automàtic. Però si actua segons les normes, ho fa per evitar el càstig, no pas perquè, en sentit kantià, senti que és bo fer-ho així.

Com que es belluga en l’àmbit de l’Allò, el detecta en tu, on viu reprimit. Sap on ets vulnerable, com seduir-te...
Juga amb tu. Per què? Perquè és un individu que bàsicament s’avorreix. L’avorreix tot. Se sap i se sent diferent. I no troba encaix en aquest món. Necessita sensacions fortes. Juga amb tu, sí, et xucla. Mai no t’estimarà i no per dolenteria: no té capacitat d’estimar. És un individu que viu en una altra freqüència d’ona.

Diuen que no es guareix, perquè no és cap malaltia: és una forma de “ser en el món”. Per tant, només pots allunyar-te’n i foragitar de tu el petit monstre que l’atrau. Recorda que malgrat el seu màrqueting, ve a buidar-te. Malfia’t del discurs. Observa les accions. Refia’t de la teva intuïció: sí, ell és el que sospites: un lladre de llum.

Li donaràs fins el moll de l’os si no ets a temps de descobrir la porta del sòtan de la teva psique, obrir-la i ventilar la ferum de cadàver que l'ha dut fins a tu...

Dra. Marols

Icona II

Aquest nano, el Keanu [Kiánu], em serveix per donar un tomb més amb el tema de la iconicitat i diverses coses que em ballen pel cap en relació a la bellesa.

Aquest actor feia uns quants dies que rondava per la pantalla (Speed, Matrix) i a mi, ni fu ni fa. Fins que no el vaig veure fent un rol de metge jovencell que, atret pel seu hàlit intel·lectual, s'enamora d'una dona vint anys més gran, que no m'hi vaig fixar (Something's gotta give).

Què vull dir amb això? Que és molt probable, com apuntàvem l'altre dia, que la bellesa sigui una construcció mental i no pas un estat de la matèria.

Si el xaval aquest (de 43 anys, no et pensis) FOS guapo en si, la seva bellesa m'hauria d'haver impactat de bell principi. No essent així, és evident que altres factors deslligats de les mides i proporcions, els moviments, l'estil, el to de veu o el posat, tenen influència alhora de provocar en mi una sensació agradosa.

I és, ja us ho esperàveu, el famós ethos, que poc sovint tenim en compte. El Ser-en-el-món de cadascú, que dota de significat el conjunt d'ossos i músculs, pell i pèls que configuren una imatge externa.

En el cas dels actors i actrius, aquest ethos el transmet el seu rol: un metge jove que s'enamora d'una escriptora madura. A un que conec bé li va passar això amb la Liv Tyler; li agradà l'elfa Arwen i no pas l'actriu que, en altres pelis, diu que no li fa ni fred ni calor.

Estic fent una mica de trampa i ho sé.

Au, Vladi, matxaca'm.

Lu

Capítol VI (fi)

M’hagués agradat dir-li que n’havia estat molt d’ella, tot i que segur ho sabia; que també havia arribat a fantasiejar amb la possibilitat d’una vida compartida. M’hagués agradat explicar que la nostra relació havia estat com una gota d’alegria dins l’esquerda deixada per un d’aquells buits que de tant en tant sobten el cor. M’hagués agradat confiar-li aquestes i d’altres coses, però les circumstàncies mai van ser favorables a les meves confidències. Ni quan compartíem feina vaig parlar, ni ara em semblava el moment oportú de fer-ho. Suposo que ja sol passar que les coses importants sovint s’han d’intuir més que no pas explicar, com la música més íntima es composen de silencis ben triats.

I només quan ella ja és a punt de pujar a l’autobús, sospesant la possibilitat que segurament tardaríem a veure’ns, li he dit amb un somriure que flotava entre les galtes: «Cuida’t molt, si us plau. No miris enrere. Sempre endavant.» I ella, ràpida i segura m’ha respost: «vlad, una mirada agraïda al passat i una altra esperançada al futur».

Els fanals de Passeig de Gràcia fa estona que projecten una llum molt freda. Camino. Alguna de les seves frases em volten pel cap: «Quina gran equivocació he tingut amb la meva vida», «No podem pas tornar enrere»... Camino i m’aturo a escoltar la música d’un orgue que s’escapa d’alguna finestra mal tancada. A Plaça Llibertat una ala molt negra fa caure definitivament la nit. Sec en un banc amb el paraigües tancat entre les cames, al diari personal escric: damunt el mar, el sol reneix cada matí per sorprendre’m amb vermells pàl·lids.

vladimir

PictoMeme

La Matri em preguntava a quina imatge pictòrica assimilaria el seu físic, i això m'ha suggerit un meme que envio a Mery Cherry, Pardalet, Emma, Maria Escales, Ànima alada i Perdedor.

A mi, un que dibuixa molt bé i que més d'un cop m'ha dibuixat, diu que segons el dia, sóc un Modigliani o bé un Waterhouse, segons estic càlida i propera, o lànguida i distant.

Busqueu el vostre quadre, aquell que se us assembla, i poseu l'enllaç en el comentari.

Lu

Capítol V

Arribem a la parada i esperem en silenci el seu autobús. La pluja cau fina i em decideixo a dir:
-Perdona, no contestis si no vols. Però el cas és que la carta que em vas enviar em va capficar. No ets gaire feliç veritat. Ho estàs passant malament?
-M’emociona saber que la carta et va fer pensar en això, no n’estava segura d’haver-la escrit prou bé. És cert, no era gens feliç quan te la vaig enviar.

De cop i volta calla, pensa. El paraigües negre ens protegeix del plugim i de la gent que espera a la parada. Finalment, ella reprèn el fil:
-No sé, vlad... et sóc sincera, quan et vaig enviar la carta feia poc que havia decidit separar-me del meu marit. Sabia per una amiga que tu també t’havies separat i... Però no..., després em vaig fer enrere de la meva decisió. Crec l’estimo vlad, però... Al començament, quan vam decidir d’anar a viure junts, vaig trigar molt de temps a estimar-me’l. Recordo que tu acabaves de deixar l’editorial i em va costar fer-me a la idea que no ens veuríem més, no m’ho creia. Et volia trucar a casa, però em feia massa respecte, eres casat i t’estimaves tant la teva dona... Aquell noi que ara és el meu marit em va ajudar, era tan transparent i pacient, li dec gran part del meu equilibri.
vlad, he estat infeliç molt de temps, de debò molt infeliç. Però els anys han anat passant, he tingut una filla, m’estimo la família que he creat... i un dia, sense més, em vaig adonar que estimava de veritat al meu marit. No sento per ell el que sento per tu, però me l’estimo. Quan passes molt de temps amb algú, et trobes que t’hi acostumes, t’hi fas.

A les nines dels seus ulls, d’un negre espès, hi ha una brillantor que desarma. Quina mirada més bonica.

-vlad, hi ha vegades, un moment o altre, dies molt tristos, que penso: «Quina gran equivocació que he tingut amb la meva vida.» I em poso a pensar en una altra mena de vida, una vida millor que podia haver tingut. Per exemple, jo he pensat molt en una vida que podia haver tingut amb tu. I llavors m’enrabio i faig coses que no hauria de fer, com aquesta carta que t’he escrit... Però un cop he fet aquestes beneiteries, no trigo a adonar-me que el meu lloc és a casa, amb la meva família. Al capdavall, no puc pas tornar enrere, i no puc pas viure sempre pensant què podia haver estat. Me n’adono que allò que tinc és tan bo com el que té la majoria, potser millor, i n’he d’estar agraïda...

M’acosto per besar-la, però només encerto a decantar-li un petit cabell que cau damunt aquella mirada que tan m’agrada. Una mirada que m’esmicola el cor, com les postes que tantes tardes havíem compartit.

vladimir

Capítol IV

I bé, amb la carta rodant pel meu cap ocupem aquella tarda de records feliços, i les hores que passem junts són, diria jo, d’allò més agradables. Un munt de persones entren mentre parlem, s’asseuen un moment i tornen a sortir, però no ens distreuen de cap manera. De fet, se’m fa difícil de creure que hem passat un parell d’hores quan ella ha mirat un exquisit rellotge de diamants que li envolta el canell i em comenta que hauria de tornar cap a casa, que la petita maria la trobarà a faltar per anar a dormir, el seu marit té poca traça.

Ens aixequem, i en verificar que encara plou i que ella ha de caminar sota la pluja fins la parada d’autobús de Plaça Universitat, insisteixo a acompanyar-la sota el vell paraigües negre i allargar, així, uns minuts l’adéu.

Caminem en silenci sota la pluja cap a la parada i, de sobte, ella es gira cap a mi i em pregunta: «Què penses vlad? Diga-m’ho si us plau. No callis com la darrera vegada. No tinguis por.»
M’agafo fort al paraigües, no m’ho esperava. Vull parlar però no trobo les paraules, mai hi són quan més les necessito. Callo i miro el cel. Una llàgrima llisca galta avall, me l’eixugo ràpidament amb la punta del dit índex. Ella em mira i només sé dir-li: «La pluja.» Somriem.

vladimir

Capítol III

Però hi ha la carta que em va enviar per citar-me: «...on sempre, m’agradaria que poguessis venir; si no, no et preocupis, t’ho dic de veritat.» Una carta que em va trasbalsar; tot i que no hi havia hagut dia que d’una manera o altre no hagués pensat en ella, el temps havia fet la seva feina i ja estava prou ben acostumat a trobar-la a faltar. La nostàlgia d’aquelles estones compartides havia esdevingut agradable i tot.

La carta era llarga i ben escrita, però poc clara en els detalls que més m’interessaven. Entre línies, hi intuïa una mena de tristor inequívoca, no sé... potser volia reprendre la nostra relació i tornar-nos a veure amb més assiduïtat... però... estava desconcertat, sorprès... Començava una frase: «Des de la darrera vegada, el temps és com una extensió buida davant meu.» I en un altre escriu: «...n’estava tant d’aquella vista, les capçades dels arbres, el cel, aquell petit turonet al fons... Els capvespres d’estiu, quan ens quedàvem més del que tocava a tancar algun llibre, hi havia una mena de màgia en aquella vista. Et confessaré que no he pogut oblidar aquelles estones precioses amb tu, al costat de la nostra finestra, mirant encantats com es dissolien tots els colors ataronjats de la tarda. Tampoc oblido que sovint comentaves: “Quina joia, són tan bonics i breus”.

vladimir

Capítol II

El temps ens ha conservat idealitzats en la memòria, bé, no sé si això és exacte. Ella, naturalment ha envellit, set anys no passen en va, però si més no als meus ulls ho ha fet amb gràcia. La figura encara esvelta, els pits petits i ben rodons, aquella manera d’aguantar el cap que ratlla el desafiament... Alguna arruga nova aquí i allà. Els llavis prims i allargats, perfectament dibuixats... Sí, la senyora que tinc al davant s’assembla sorprenentment a la joveneta que ha viscut a la meva memòria aquests anys.

A mesura que parlem, he de dir que em fa l’efecte que veig altres canvis, més subtils però evidents per algú que l’havia observat tant. Per exemple, em sembla com més posada, més elegant, menys espontània, irresistiblement educada. Es possible que es tracti d’aquella calma que arriba amb l’edat, o d’un petit cansament de la vida; el guspireig que la feia tan vivaç sembla haver desaparegut una mica. De fet, fins i tot diria que en la seva mirada li brilla alguna cosa trista. Però també es cert que puc equivocar-me, i que tot sigui només l’efecte de cabòries i suposicions meves... Però també hi ha la seva carta.

vladimir

Capítol I

Hem quedat al saló de te, al costat de la finestra que dóna a Diputació. Arribo una mica tard, i a recepció m’informen que ella ha arribat una estona abans. Plou. I ella bada mirant la pluja.

El luxós hotel on ens trobem havia estat l’editorial on tots dos vam aprendre a fer els nostres primers llibres. Durant cinc anys, el saló de te on passarem bona part de la tarda havia estat el despatx on ens vam conèixer i, sembla ser, també, qui ho sap del cert, enamorar.

Entro i m’apropo a ella, ens mirem. Li dic, miro de disculpar-me: «Hola, perdona. La pluja. Sento arribar tard.» Es posa dreta, somriu i m’allarga la mà tot dient «Les coses bones es fa esperar. Ho recordes, vlad?... Tarda sí, tarda també, quan arribava de dinar, una mica tard, sempre em rebies amb aquesta frase tan...» Li agafo la mà (la seva pell és agradable), li faig un petó a la mà i a la galta. Continuo la seva frase «...rància. » Se’ns escapa la risa tonta. Riem.

I així, després de set anys tornem a estar junts. En el mateix lloc i en diferents circumstàncies. Enraonem, somriem, ens mirem; intuïm coses l’un de l’altre, ens costa preguntar i esperem pacients que l’altra parli, que l’altre expliqui les coses que no ens atrevim a preguntar (i per què no ens atrevim a preguntar-les?)

El temps ens ha conservat idealitzats en la memòria, i la pluja de febrer cau continua sobre els plàtans de Rambla Catalunya.

vladimir

Caramel/Expiació

Aquest finde dues amigues m’han dut a veure dues pel·lícules.

La primera, Caramel, amb l'Aixa; un film libanès dirigit per Nadine Labaki que fa un retrat descriptiu i gens analític (com quasi sempre: descriure és més fàcil) del que s’hi cou, a un saló de bellesa, en la vida de cinc dones. Pretendre que aquest és un repàs modern i exhaustiu del món àrab occidental és d’un naïf que esborrona. A banda de servir de desfilada de morenasses (cony, que et fan sentir malgirbada!), i que la banda sonora és realment bonica -sí, i la conversa entre mare i filla, a qui acaben de cosir l’himen perquè el seu promès no s'enteri que no és el primer- la peli és d’allò més banal. També en salvaria l’escena en què la més bella entre les belles veu a través d’una peixera la nena del seu amant i s’adona que està fent l’enze a base de bé. Però fillets de déu, quina acceptació del fat, quina plasmació més rala del que diu Touraine: les dones viviu a través de la vostra sexualitat... home, Alain, fàcil no t'ho posen, eh, per viure al marge de, com ho deia la Beauvoir?... l'exterioritat.

Amb la Matri vam veure Atonement (Expiació), la peli que s’endurà uns quants Oscars encara que ningú sabrà ben bé per què. La darrera de Joe Wright, repetint amb l'esquàlida i també enlluernadora Keyra Knightly (la quadratura mandibular de la qual és utòpica i el seu pes, una fal·làcia). El noi també està de bon veure, tot i que li permeten sortir una mica brutot, mentre que ella, fins i tot d’uniforme d'hospital, llueix uns morros com talls de síndria. La meva àvia va ser infermera a la guerra i sempre insistia en l’austeritat del cos d’infermeria. Com sigui, la primera meitat del film és un muntatge esnob, absurdament llarg, amb personatges insidiosos de cartolina, pura fotografia de magazín. La segona part és encara més pretensiosa, amb una insuportable seqüència de deu minuts a la platja de Dunkerque (de fons, una nòria i uns militars cantant a cor com escolanets de Montserrat), la cosa més carregosa i kitsch mai vista. Bé, sí, el final és émouvant, amb els penya-segats de Dover al fons, d’acord. I hi ha alguna escena que és prou bella, val. I que quan veig hospitals de campanya i aquelles dones valentes que recollien trossets de soldats, doncs penso en la meva àvia, i em toca la fibra. Però no en tinc prou.

Com a conclusió de la doble jornada diria que es fa un cinema molt facilot, que s’apel·la al lloc comú més baix, excolent l’esforç per part de l'espectador, no fos cas que engegués connexions neuronals i acabés pensant o sentint coses noves. Xatis per babejar, xatos durs amb barba de tres dies, històries sobades, el cottage de sempre, primers plans innecessaris, el típic polvo a la biblioteca, la típica dona esperant una trucada al mòbil, violins i lalalà.

Per compensar, vaig tornar a veure Caché, del Haneke, una meravellosa filmació fictícia sobre la culpa i la veritat. Com diria el Capri: "sto cine".

Lu