Darrerament em cou aquesta idea per l'olla:
A totes les consciències hi ha una porta amb un cartell que hi diu: Zona Verda.
Si l'obres, entres en un espai màgic, dolorós, sublim i desendreçat, com de somni. Té un color verd maragda, i sovint li cal ser desbrossat.
Allí hi habiten tants tresors com monstres. Si sabéssim que els monstres tenen menys força del que pensàvem i els tresors estan exempts d'impostos!
No cal ser valent per transitar-hi, només cal necessitar-ho. Hi ha qui vagareja per la zona conscient sense grans maldecaps. Però a molts, una punxada interior ens porta irremeiablement davant d'aquesta porta.
Només cal trobar la clau. I la tenim a la butxaqueta.
Però el vestit en té tantes...
Coaching Contel·lacions Flors de Bach Hatha Ioga Homeopatia Ioga Iyengar Kundalini Massatges Olis Essentials PNL Psicoanàlisi Psicoteràpia cognitivo-conductual Rebirthing Reiki Tai-txí Tècniques de relaxació...
Doctora Marols
6 comentaris:
oH... La zona verda és com un paradís. Potser hi hauríem d'entrar més sovint... qui sap! de vegades hi ha portes que s'obren sense clau i tot és més senzill del que sembla, no?
un petonet =)
Benvolguda Dra. jo només tinc una butxaca, a l'alçada de l'ou esquerra (que per cert, l'altre dia gratant-gratant se'm va estripar).
Benvolguda Marols,
El seu post em recorda un excel•lent conte del H.G. Wells “La porta del mur”. Li recomano, tot i que el final relativament obert no li agradarà (els metges volen explicar massa la ximpleria humana).
“La porta del mur” relata la història d’un home d’èxit que té l’aparició d’una porta verda a un mur blanc en diverses etapes de la seva vida. A la primera visió, quan encara és un infant, travessa la porta i descobreix un món sense preocupacions, la joventut hi és present sempre, la bellesa es fa visible pertot i l’alegria hi regna. Però mai més tornarà a creuar-la. La porta se li brinda en diverses ocasions més, just abans d’esdeveniments importants de la vida: una cita amorosa, la mort del pare, una reunió crucial. El conte planteja la qüestió de la incapacitat humana d’aconseguir la felicitat, per molts èxits mundans que s’obtinguin.
¿Existeix, realment, aquest jardí encantat capaç de plantar cara a la tediosa existència diària? Si vol, la convido a unes mandarines a petar d’ones per parlar-ne.
Benvolgut Vladimir,
m'agraden les ones i les mandarines, per tant, no hi veig cap inconvenient, d'acceptar la seva invitació.
M'agrada haver coincidit, ni que sigui de biaix, amb en Wells. M'anoto la recomanació. O millor, regali-me-la.
No creu que me la mereixo?
La seva doctora
Vladi, diuen que el conte que recomanes és una apologia del suicidi. No sé, no sé...
Anna,
el final és obert, no seré jo qui el tanqui.
Publica un comentari a l'entrada