dissabte, de maig 10, 2008

8 de maig

«Vine»
i m’agafa de la mà i em porta a través dels passadissos formats pels carrers de la seva ciutat. Quan m’encanto davant la façana d’alguna de les cases, em pregunta amb una mirada dolenta si me la vull comprar per a viure prop seu. I amb un “va!” em desencanta i seguim la ruta pel casc antic. Em guia pel laberint que començo a conèixer i m’agrada que em guií.

«Encara no»
i evita els carrers foscos i furtius, i fa bé. La plaça Major, el camí de la Fàbrica de farina, la plaça del Malalt... El sol ho il·lumina tot i ens descobreix per tothom, la penombra només va per dins, com ha de ser. La llum cau damunt nostre com les branques florides del... ametller.

«El mercat de les flors»
i entrem en un mercat petit, a l’esquena de la Seu, que segons m’explica s’omple de flors cada dijous. Passegem entre roses, gardènies, peònies, clavells, lliris, i coliflors que sembla que hagin florit per als nostres ulls només.


«Un regal»
i em sorprèn amb un ram fet de la flor del poeta. No m’ho esperava, em descol·loca, no sé què dir, m’emociona i amago els sentiments (no em pregunteu el perquè). Mai m’havien regalat flors i m’agrada. Les flors que abraço sembla que portin foc dins els colors, foc blau, vermell, groc... m’entra calor però només porto una camisa, potser si m’ho suggerís me la trauria em tres segons, però tampoc es tracta de fer l’espectacle gratis per la multitud que ens mira.

«Gràcies per acceptar-les»
i el menjador de casa transmet felicitat. Una felicitat que serà curta com el somriure d’unes flors dins un gerro, un somriure molt bonic. Una felicitat curta però veritable com els colors d’un coet de festa major.

I t’escric agraït.
vladimir

6 comentaris:

ramon ha dit...

Bon amic,
em sembla que les nostres vides són ben paral·leles. El 8 de maig també vaig passejar amb un meravellós ram als braços i una noia encantadora.

Discrepo, però, que la felicitat sigui curta. Són curtes les emocions intenses, els sentiments, totes aquestes coses que solen fer venir fogots... i gràcies a Déu que sigui així.

Una mica com la pólvora que crema dins els coets de festa major, ben vist. Però que bonics quan esclaten, veritat;)

Meritxell Martí ha dit...

Et vaig veure amb les flors rere el cotxe, amb aquest punt de color que ha aparegut a la teva vida.

Plovisquejava o estava a punt, em vas deixar a la biblioteca i vas tornar-te al teu racó de món, de mar, amb la cromoteràpia encesa.

anna ha dit...

ramon i vladimir,
no us imagino amb un ram de flors als braços. Si sabessiu les que se us han escapat per ser incapaços de tenir aquests detalls, "mariconades" en el vostre argot. Contenta d'aquest post on d'alguna manera t'atreveixes a críticar una cultura fastigosament masclista que fins i tot en vosaltres es va superant. Molt contenta, guapíssims.

Per cert, Meritxell, que vols dir amb això d'un punt de color? cuenta, cuenta... ja,ja...

Mery Cherry ha dit...

i quina paleta!
i quines ganes de dir-hi coses... però m'ho quedo per a mi.

Estic d'acord amb el Ramon, la felicitat, algunes felicitats, mai no són curtes

(eh, Vladi, no saps que les flors del poeta tenen trampa? Mira-te-les cada dia que passi i ja em diràs quan tarden a pansir-se... et prometo que tarden tant com certes felicitats)

Meritxell ha dit...

Anna,

quanta raó tens! La por, la tremenda por (que té diversos vestits) fa que alguns no gosin arriscar ni cinc cèntims.

A mi tan me fa perdre de tant en tant o quasi sempre. Permetent-nos de perdre, esporàdicament guanyem. Una sola victòria ja val totes les lluites.

Sor Ginesa ha dit...

¡Ay! vladimir,
Te imagino entre verduras y demás menesteres: paseando entre las flores, escuchando el aire rumoroso que agita follajes, oliendo setas peligrosas... Sí, sí, mucha poesía vegetal en la lengua. Pero en tus brazos te deseo una hembra antes que la princesa de las coliflores.

Siempre presente en mis oraciones.