dilluns, d’abril 28, 2008

Na minh'alma vem guardado

No cal que vagis a Sintra. Queda't a Lisboa.

Fes sencer el recorregut del 28 i adona't que la Rua da Palma és una mena de Bronx desangelat.

Despenja't a peu pel mig de l'elevador da Gloria, de nit, per sentir nostàlgia quan el tramvia de Miyazaki passi pel teu costat com una cuca de llum.

No cal que compris res, puja i baixa, atura't i seu.

Beu porto blanc i sec, enceta conversa amb qualsevol persona, de seguida agafaràs la cantarella.

Els avis jugant a cartes al Jardim da Estrela. El "típic lisboeta" amb l'americana de tweed.
Cap dona rossa. Graça, un barri on quasi ningú no arriba i on cal arribar, deixant de banda el castell.

Acaba el teu viatge sopant davant la Pensao Londres, al carrer anglès de Dom Pedro V, brindant i comentant aspectes socioeconòmics.

Olissipona, construint-se i enderrocant-se amb vistes permanents al riu mar. I tots aquells que hi jauen, que et miren i t'interpel·len: quina ciutat interior transiten els teus ulls? Sabries, com Italo Calvino, posar nom a la teva ciutat invisible?


Lu

9 comentaris:

Pardalet ha dit...

Lisboa.
Potser és on he viscut els moments més romàntics de la meva vida. Més que a París i Venècia.
A més ens la va ensenyar un lisboeta amic que es va desviure per ensenyar-nos la ciutat menys típica.
Per tornar-hi demà mateix.

J-J ha dit...

Brindo però no amb porto blanc per les teves frases finals.

Reconec en elles aquella papallona rotunda que no tenia por de viatjar sola per mig món.

Ara vas molt ben acompanyada. Brindo per vós.

olguetion ha dit...

"De seguida agafaràs la cantarella"... això tu!!! Cabrona (amb perdó) que s'et donen fàcil les llengües. Els idiomes vull dir.

Vau menjar pastissets de Belem?

Mery Cherry ha dit...

ai Lu, i jo que em pensava que la saudade només es podia sentir a Portugal... em temo que després d'aquest post l'arrossegaré tot el dia amb mi...

Lu ha dit...

Pardalet, tu viuries moments romàntics fins i tot al polígon industrial de la Zona Hermètica!

No ho deia Kant, això de les ulleres...?

M. Cherry, ídem. Són els teus ulls i la teva ànima de queijada.

Anònim ha dit...

Lisboa sempre hi és, sempre ens espera. Amb racons secrets per a les parelles que saben descobrir el veritable amor en les cantonades més amagades, amb cafès i terrasses per als solitaris que hi tornen a recordar alegries (Oh! A Brasileira).

Podria ser la ciutat de l’amor, perfectament. Però per a mi, ara, és la ciutat de la tristesa. Una tristesa bonica, petita, humana, gens tràgica.

Bona vista des de Santa Justa. Carrers suaus i teulades sense arestes, una vista arrodonida i amable vernissada d’aire, sol i llum (molta llum). Una vista que uneix els que miren, i conserva la tendresa dels que recorden (i la recorden).

Lisboa, que bé que coneguis una de les meves ciutats perfectes. Has vist com no t’enganyava.

Petonàs.

vladimir ha dit...

L'anònim és l'amic vladi, que li ha marxat el text abans de signar. No sé que dec haver pitxat ;)

Sor Ginesa ha dit...

Supongo que visitaste el Monasterio de los Jerónimos y dejaste en él una buena limosna para salvación del alma de nuestro Vladimir, a quien veo algo decaído.

Bernat "lo trabucaire" ha dit...

I la Torre de Betlem? no em diguis que no vas jeure damunt d'algun d'aquells canons tan gruixuts. Per Déu quines trompes, quin ferro.