dijous, de maig 29, 2008

Parla'm de la teva vida

No deurien ser més de les set. Corria com una bèstia. No sé si algú em perseguia, només havia sentit una mena de soroll... m'acolloneix notar algú al meu darrere. Em va entrenar un quillo del barri quan va passar allò. Em va dir: defiéndete. Li vaig enfonsar els dos dits a la caròtida. Va tossir. Ahora ya sabes. Però vaig preferir aprendre a córrer. Panteixar d'aquella manera que tota tu ets fibra, rauxa.
--Atura't, no hi ha perill.

És clar que no. Quina paranoia!


Jo crec que eren quarts de deu, sol ponent d'estiu, al balcó. Ell feia dits per a la gravació de l'endemà, al Pipa. Havíem fet un quatre mans, versió cervesa, del
You go to my head, i ara divagava entre el meu horitzó i les seves semicorxeres. No funcionarà. Però que bé que sona...

Em sembla que eren les quatre i ja feia estona que volava. No havia resultat tan difícil. Agafar impuls, batre els braços, surar. Mirar-s'ho amb perspectiva. Què fàcil, maltractar. Té, medalla. Ui, si no et queda lloc al pit... Vaja carrerón.

Les onze. No farem el cim! No em queda oxigen! Lipolímia. Merde! Pensava que estava ben entrenada, buààà. Acceptem-ho, no sóc una heroïna. Buààà. Joder, nena, estem a quatre mil vuit-cents metres. Em pots dir, em vols fer el favor de dir... és igual, no ho pots evitar, és el problema de tenir les cames llargues. I els que et seguim, asfixiant-nos vius, que maco. Sort que em fas riure. Sort d'aquest punt pocasolta. T'ho perdono perquè no hi toques del tot, cometa meva.

La una i deu al rellotge de la sala. Morena, nascuda amb lluna minvant una mica abans d'hora. Ja amb presses, és clar. Vinga, vinga, que hi ha feina. I això per què?, i allò?, papi, què és prostituir-se?, Xavi, on neix el Volga?, c'est quoi, l'amour? Me'n vaig a l'Aconcagua. Jazz, poesia, drets humans. Te diluyes. No entens que no dono abast? Més, més, tot.
Fundido en negro.


No en tinc ni punyetera, de l'hora que era. Vaig obrir els ulls. Estava viva o era una nova reencarnació. Com sigui, ara hi ha un sistema d'alarma que salta just abans que... (hohoho!!)
Val, e
ncara vaig massa de pressa.
--I encara tens com una por difusa... com la teva cua.


Halley

9 comentaris:

vladimir ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
vladimir ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
vladimir ha dit...

La meva vida real? ja, ja, ja... Les veritats importants no són les que podem dir, sinó les que podem construir amb una mica d' imaginació.

No som res, Halley, poca cosa, si fa o no fa, bastant semblants tots plegats, circumstàncies i paraules, i mentides, i fins alguna veritat dolorosa, poca cosa, pols d' estrelles, pols de la teva cua veloç i meravellosa ---*

No name ha dit...

Un post magnífic.
Una vida intensa.
Una música molt suggerent.

G`ràcies.

olguetion ha dit...

Conec el pianista. El de la medalla, qui és? 4.800 metres? això és el Tunari?? Tiaaa, no m'ho expliques tot, però que bé que escrius, cabrona (amb perdo)

Emma ha dit...

akest també l'he vist avui a tv3, que es passa am akest cometa a tots?? Qeu torna a passar?? Em sembla que no...

Anònim ha dit...

jo crec que és un retrat de molts de nosaltres, alguns però ja estan perdent la cua i es van frenant. potser es el que li passa a Halley?

S. P.

Bernat "lo trabucaire" ha dit...

Bestial, quina llaterada.

Britney Spears ha dit...

Haley, escriviu com una deesa.
Mai deixereu de ser un cometa, mai.

Tota vostra,

Britney