Si'ra, la dona sense falta

He vist com aixecava el cap i es quedava com aturada mirant un núvol passar. Els seus ulls foscos s'han desfet en una mena de líquid brillant i una barca de tristesa els ha travessat. El rastre de la tristesa ha durat una estona i s'ha dissolt, s'ha evaporat com el rastre del cigne quan deixa el llac. Cap llàgrima ha lliscat galta avall.

Ara, resignada i segura, torna a baixar la mirada i segueix corregint la maleïda galerada. Tot i la gràcia que li fan certes errades ha de ser inflexible, el text ha de quedar perfecte, impecable, ni una coma curta de cama ni un punt estràbic. El cel dels correctors és sec i pur com una hòstia de paper. L’editor rus que la vol perdre ho té fotut, ella arribarà a la glòria sense cap falta... Brossa l’espera amb el cacauet a la mà i un ou ferrat incorregible.

vladimir

Persèpolis

Tornem de veure la pel·lícula d’animació escrita i dirigida per la iraniana Marjane Satrapi, segons el seu còmic homònim.

N'hem sortit contents i hem coincidit prou en les nostres apreciacions.

Ell ha comentat tots els aspectes tècnics de l’animació: la barreja de 2D i 3D, la simulació ben aconseguida del grafisme del còmic (traç negre gruixut), el fet que al llarg de la pel·lícula el dibuix dels fons està treballat amb degradats de grafit o carbó, generant una atmosfera densa...

Jo he parlat dels aspectes socioculturals. A Persèpolis, la mirada és femenina. Com a dona, et sents protagonista de la història i de la Història, i no una simple comparsa, fent de contrapunt al protagonista masculí. Sabeu que mai em cansaré de dir-les, aquestes coses, i que gràcies a la insistència, les coses canvien per a tots per a millor. Hi ha qui pensa "que pesada", com ho pensaven de les sufragistes. Però mireu, avui no dubtem del dret de vot de ningú. I això no va venir tot sol...

També hem vist què fàcil és que una societat on no estan consolidats els valors democràtics i on no hi ha una profunda alfabetització (que inclou el sentit crític, la ironia, la independència dels media, la diversificació dels instruments de presa de decisions, etc.) pugui passar d'un dia per l'altre a ser pastura de les ombres (ombres que solen respondre a interessos corporatius on potser nosaltres hi estem invertint, sense saber-ho, alguns diners, donant-los poder. Aprofito per fer esment d’aquest punt: mireu on poseu els vostres diners, seguiu la cadena, potser esteu invertint algun cèntim d’euro en un tanc que aixafarà persones i cases a Israel, a l'Irak, a Angola o a Colòmbia).

Recordo una conversa amb el meu amic Isaac, sociòleg lúcid, arran de la peli El pianista. Jo li deia: "com pot ser que d’un dia per a l’altre et casquin una estrella al braç i la duguis com si res?!". Ell contestava que el que sembla intolerable avui, per obra de la coacció i del vistiplau col·lectiu, passa a ser la cosa més normal del món demà; i que els límits del que és admissible es van rebaixant fins que no queda traça d’humanitat... Per tant, hem de fer l’esforç de descodificar el context per entendre els mecanismes que poden manipular la ment fins dur-la a la deshumanització. Així, podrem desarticular aquests mecanismes tan bon punt els detectem abans que actuïn sobre nosaltres.

Això em suggeria Persèpolis.

1. Les dones i els homes hem d’entendre que no hi ha una sola mirada sobre el món: la masculina, i hem de fer l’esforç de: unes, desenvolupar la mirada pròpia; altres, no ocupar l’espai visual per sistema.
2. Ser conscients de què fem amb els nostres diners, investigar les entitats on els dipositem, cada cèntim compta.
3. Estar atents als missatges que ens arriben, al que volen que pensem, a desmuntar qualsevol intent de dinamitar les bases de la convivència (no consumir certs mitjans, escoltar els altres i no deslegitimar les opinions alienes, evitar conductes defensives i victimistes, etc.).

Persèpolis és un gest de transformació. Si els anem sumant...


Lu

Encís

Tot va començar un dia qualsevol... en un lloc qualsevol... Estava fent una tapeta de rovellons i un vinet al bar Encís, faltaven deu minuts per una reunió de feina amb una editora que aspirava a ser el trampolí de la humanitat. Una campaneta va anunciar la seva entrada, vaig aixecar la vista i una joveneta em va fer trontollar la mirada. Portava una gavardina i un paraigua vermell. Plovia, és clar. Al principi no li vaig veure la cara, ni els ulls, evidentment tampoc el nas. Va demanar una Schweppes de llimona i es va girar. I llavors vaig veure la seva cara. Una cara agradable. Va passar per al costat de la meva taula camí de la seva i quan anava a seure, o miracle, li va caure el paraigua a terra i li vaig recollir. Va somriure i em va donar les gràcies...

I així és com va començar tot. Amb un fet senzill, quotidià, un paraigua que va caure a prop meu i vaig recollir. Un incident sense importància que no vaig tardar en oblidar (o almenys això vaig creure). Després, força anys de felicitat i un final feliç que vam decidir plegats abans que la mort ho fes per nosaltres.

En definitiva, una cosa ben fàcil, natural, espontània... amb certa dosi de llàgrimes i rialles... de benestar i mundanitat... extraordinàriament normal i minúscula com la vida a la que aspiro. No m’ho curraré, si l’Anna Karenina s’enamora de mi que vingui a casa i s’instal·li (la cuidaré bé).

vladimir

Mestre Llovet

Els que em coneixeu en cos i ànima sabeu de la meva admiració per un professor i crític literari batejat com a Jordi Llovet. Els que només em coneixeu en ànima o, en ànima i certes parts del cos, avui és bon moment per compartir aquesta petita confidència mal dissimulada. En Llovet escriu una columna cada dijous al suplement cultural del diari El País (Quadern), l’escriu de fa anys i panys sota la capçalera Els vostres clàssics, títol ampul·lós que amaga petites filigranes de cultura, divulgació, sentit de l’humor i canya (de cervesa, probablement).

Potser un dels temes redundants en aquest bloc poca solta sigui la dicotomia Masculí / Femení i el DESIG com a gran argument de compenetració o disputa. En aquests sentit, un fragment de l’article que el Llovet va publicar ahir i que m’ha fet treure la sabata i picar sobre la barra del bar on cada divendres faig el cafè i l’ou dur matutins. Diu el mestre:

La frontera entre allò masculí i allò femení és enormement làbil; és tan atzarosa la manera com els homes acaben desitjant els homes o les dones, i les dones el mateix, que no es pot dir de cap manera que el desig –aquell que belluga Amor amb l’arc i la sageta- es trobi prefixat per la condició sexual amb què els homes o les dones hem vingut en aquest món. El desig és poderosíssim i es troba situat en un espai eteri en què acaben fonent-se les determinacions que imposa la societat, el costum, la realitat i fins i tot la fantasmagoria.

Amén!

Vladimir

Fal·làcia I: No ho faig pels altres, ho faig per mi

Com a observadora del comportament humà, ara em dedico a recollir fal·làcies. Avui exposo aquesta expressió que tan sovint haureu sentit o pronunciat:

No ho faig pels altres, ho faig per mi.

Contextos: anar al gimnàs a hipertrofiar-se, aprimar-se, depilar-se, comprar-se un cotxàs que no hi ha qui l'aparqui, viatjar a les quimbambes i agafar disenteria, posar-se silicona a qualsevol cavitat, tenyir-se...

Ho faig per mi.

Per desmuntar aquesta fal·làcia, el primer que cal considerar és que SOM ÉSSERS SOCIALS. Ja n'hi hauria prou, amb això, però seguiré. Ésser social implica que la nostra autoimatge ve condicionada pel reflex que ens retorna el grup. El reconeixement o rebuig del grup a què pertanyem provoca en nosaltres reaccions adaptatives:

el que faig em reporta premi: ho segueixo fent (encara que faci mal i vagi en contra de la meva natura); el que faig és castigat (simbòlicament o explícitament): ho deixo de fer (encara que fos bo per a mi i sortís dels meus instints).

Amb el temps, i per supervivència, hom mira d'adaptar els seus gustos a les seves accions. Fóra ben bestiota seguir-se depilant i hipertrofiant i creure que no t'agrada fer-ho. Així, ens convencem que allò que fem ens agrada i s'ha acabat el patiment de la contradicció.

I sí, finalment pot ser que un/a hagi après a veure's amb els ulls del grup i realment ja no li agradi ser o fer allò que no és ben acceptat. Al final, no et saps veure sense muscular, sense depilar, sense tenyir, sense aprimar, sense operar, sense cotxàs, sense Vietnam. El preu... tant és. Tot, menys l'ostracisme simbòlic.


Dra. Marols

Fer i Que em facin

...tantes coses i sense preferència. Ho concreto en un espai de temps, ahir a la nit, i en un territori, el Vallès i el Bages.

Fer

...un tallat a la Granja del Mercat Central, gairebé sol amb una cambrera que ignora que darrera la tristesa s’hi amaga a vegades la millor de les esperances.
...una encaixada de mans nova, una abraçada de pes (mosca?), uns petons desitjats.
...un tomb per la nit fresca en companyia entranyable; unes tapes ben prosaiques amanides de conversa.
...una volteta en cotxe camí de casa seva, un entelar i desentelar de vidres, i una parada
romàntica a tocar d’un riu que diria d’aigua cristal·lina... buscar arguments per retardar l’adéu.
...cara de mussol per afaitar i amagar el secret sota l’ala (que no penso explicar ni que m’arrenquin les celles).

Que em facin
...beuratges per ressuscitar, companyia més enllà del lucre i les ganes.
...sentir escoltat, sentir interessant, sentir viu... sentir.
...una trucada per desitjar-me bona nit, algú que hi és sempre tot i no poder ser-hi sempre.
...parar el cotxe en un revolt perillós, amb motiu d’una excusa subtil per allargar el que m’agrada que s’allargui... buscar arguments per retardar l’adéu.
...preguntes indiscretes per no respondre (certes coses no s’han d’explicar, diuen que el primer secret compartit mai s’oblida).

Vladimir

Fer i que em facin

Cinc coses que m'agrada fer als altres i cinc coses que m'agrada que els altres em facin.

FER

• Una quiche de verduretes.
• Sorprendre'ls amb paisatges propers on mai no han estat.
• Fer-los preguntes que no se solen fer.
• Agafar-los de bracet.
• Ensenyar-los postures de ioga.

QUE EM FACIN

• Passejades íntimes per la seva ciutat o poble.
• Descobrir-me les seves interioritats.
• Un massatge aromàtic.
• Una sopresa, si us plau! La gent fem poques sorpreses...
• Que em tractin alhora de senyora i de vaileta.

Passo el meme al Vladimir, a la Maria, a la Cherry, al Pardalet i al Perdedor:

Lu

Mort a Venècia (i a la butaca)

Aviam com m'ho manego per no fer el paper de postmoderna i no caure en l'esnobisme de signe contrari, però ho he de dir: he trobat Mort a Venècia (la peli) un autèntic bodri.

Ara intentaré justificar l'afirmació, i demano paciència als qui sí us ha agradat.

En primer lloc, indicaré per què crec que aquesta pel·lícula s'ha d'anar a veure i, tot seguit, li passaré el pànzer pel damunt.

ioioioi

• S'ha d'anar a veure perquè forma part d'un cànon, ni més ni menys que el cànon que ens configura, el de la cultura occidental.
• S'ha d'anar a veure per constatar quin tipus d'experiments es feien als anys setantes, en la línia de l'art i assaig, en concret, a Itàlia.
• S'ha d'anar a veure per verificar què passa quan s'agafa una obra literària considerada important i una de musical també molt ben valorada, i s'apliquen al setè art.
• S'ha d'anar a veure perquè al costat, a la cartellera, hi ha Invasión i La abuela del novio.

I ara, la debacle:


Començo pel que domino: Mahler hi està ficat amb calçador i força mal gust. Els crescendos del leitmotiv del protagonista no només no vénen "a cuento", sinó que posen la pell de gallina, de l'esfereïment que provoquen. En una mateixa seqüència en què no passa res de res -un primer pla de l'actor, amb un bigotet que recorda l'Aznar-et claven aquell crescendo terrible que sorgeix després d'uns segons de silenci, i et fan fer un salt de la butaca. Quin ensurt!
Amb això no vull dir que Mahler no sigui bonic, que ho és, tot i que no jo no mataria per ell; vull dir que l'adequació de la música a la imatge és nul·la. Ara, si la pretensió, com a tota la pel·lícula, era el rupturisme, saltar-se certes normes i provocar neguits, doncs aleshores sí, bravo Visconti.

L'adaptació de la novel·la. D'acord, és una adaptació, i tant fa si el protagonista de Thomas Mann és escriptor i no músic, o si la novel·la se centra més en els aspectes psicològics que en els visuals, el cine és imatge, al capdavall. El problema és que no hi ha evolució psicològica del protagonista: de bon principi veiem que és un absolut capullo, narcisista, afectat i odiós. Perversió progressiva i decadència moral paulatina? Nooo! El pavo és pervers des del primer moment, en què no para de mirar Tadzio, el nen polonès, amb luxúria i perseguir-lo per les cantonades. Les passejades pels carrerons es fan repetitives i monòtones, malgrat l'intent de metàfora establerta amb la peste i la infecció. Ah, i l'escena final, amb l'efeb entrant al mar a contrallum i el prota agonitzant de plaer/dolor (la típica reducció Eros/Tanatos als seus aspectes més vanals i barats), senzillament, fa cagar.
El ritme, la cadència narrativa, les composicions pictòriques que recorden Renoir (en concret la del saló de l'Hotel des Bains, amb aquells floripòndius blaus que fan estremir, o la dels barrets de les dames que ocupen mitja pantalla, i, sobretot, el grup grotesc que amenitza les vesprades dels burgesets morts de desídia), tot plegat molt italià, però, què voleu que us digui, em quedo amb el Passolini de Les Mil i una Nits i el Fellini del Satiricó.

La conclusió a què vam arribar amb l'il·lustrador és que no n'hi ha prou amb el talent, que li presuposem al realitzador, ni amb les subvencions i apadrinaments, sinó que cal tenir una mirada d'amor sobre els consemblants, mirada que dubto que Visconti tingués quan va rodar la Mort a Venècia. Una gran escopinada a la penya, una fonda misantropia, això és el que transmet aquest film. I aquesta mirada la trobem ara i adés a totes les disciplines. Hi ha pupil·les molt agudes i lúcides connectades a esperits freds que mai no han roçat l'empatia ni la tendresa. A mi, francament, aquesta mirada fa temps que va deixar d'interessar-me.


Lu